QUANT DE TEMPS!!!

Aquell dia, en Miquel, prepararia un dinar extraordinari. La seva dona i les nétes anirien a dinar a casa de la seva germana. De tant en tant ho feien, quedaven i dinaven plegades. Ell havia aprofitat per quedar amb el seu nebot que feia temps que no dinaven junts, es veien quan ell baixava de la Vall d’ Aran on vivia, però sempre tot precipitat.  Últimament no havien tingut ocasió de compartir cap àpat. La temporada que varen treballar aquí en aquell restaurantet que varen muntar a Sant Iscle de Vallalta es veien més sovint i compartien un cafè o un “xupito” i la feien petar. Però d’això ja fa temps. El treball no va reeixir i se’n van tornar als Pirineus. Aprofitaria que avui tot quedava rodó, en Pere havia baixat sol per anar al metge i fins a les set no tenia hora.

Pel desembre s’havien vist però com sempre a cuita corrents. En aquells dies, després del pont de la Puríssima, en Pere estava amoïnat perquè havia de fer un escrit, no sé per qui, ni perquè, sobre una història d’un enemic molt dolent i el devia preocupar perquè fins hi tot n’hi va parlar. Resulta que en aquells dies s’havia posat malalt, havia agafat un refredat important, que li havia derivat en bronquitis i no estava per escrits, però al mateix temps li sabia greu no respondre al compromís que havia adquirit. Realment estava preocupat per no quedar malament, amb no sé quina gent.

En Pere era el més gran dels quatre nebots que tenia, el fill gran del seu germà gran, el que li havia fet de pare. En Miquel, que així era el seu nom, era el més petit dels tres germans i per un moment va recordar que els seus nebots havien estat cinc en lloc de quatre. En Josep havia mort ja feia uns deu anys. Era el germà d’en Pere, tretze mesos més petit que ell.

Amb un moviment de cap, va voler deixar els pensaments i algun que altre record de cantó i dedicar-se a pensar en el menú que faria, volia que dinessin a casa i així podrien parlar amb més intimitat, tenia ganes de parlar amb ell del seu germà Josep.

En Pere era cuiner d’un restaurant de renom a Arties a la Vall d’Aran i en Miquel es volia esmenar per tal de que el noi no el critiqués. Abans, quan dinaven més sovint, és el que passava, i a l’oncle no li feia gaire gràcia. Últimament, però, tothom li deia que el que cuinava estava molt bo.

Ja està!!! Faria una amanida de fruita, amb escarola, tomàquet, ceba tendra, poma, kiwi i fruits secs,  arròs integral, per acompanyar,  pèsols, dels que havia collit a l’hort,  saltejats amb pernil. Llobarro al forn amb patates, cebes, tomàquets i alls tendres ,dels que havia collit el dia abans, normalment no n’hi posava però com eren tendres, tendres, aquesta vegada n’hi posaria. De postres,  maduixes, també de les de l’hort, i bunyolets amb una mistela de la Vall de Xaló que varen portar ara quan, per Setmana Santa,  van estar a La- Vila- Joiosa. El cafè, descafeïnat. El vi havia dit que el portaria ell.

Mentre feia el dinar en Miquel pensava amb com havia passat el temps i la vida. Pensava amb el naixement del seus nebots. Varen néixer quan ell era solter i vivia a la casa pairal amb la seva mare, el seu germà gran i la seva dona. Primer va néixer en Pere i al cap de tretze mesos en Josep. Mentre varen ser petits se’n cuidava l’àvia que havia cedit la parada de verdures i fruites al mercat a la seva jove, la mare dels nens, i el pare treballava al camp, era l’hereu, per tant feia de pagès, els altres dos germans varen aprendre un ofici. En Miquel col·laborava amb la seva mare amb els nens. Els hi escalfava el biberó, els hi  donava el dinar, els hi explicava contes,...Quan van ser més grans els ajudava a fer els deures, els portava a concerts, festivals de música, teatre, ... Diversos estius se’ls havia emportat als Pirineus, a la Vall d’ Aran, al Canigó, a la Vall de Boí,... se’ls enduia a la muntanya en tenda de campanya amb grups de joves...allà, en un entorn totalment natural.

No se sap a partir de què va ser, que en Pere, amb quinze anys, se’n va anar amb un restaurador del poble a Salardú, a aprendre a fer de cuiner. De jovenet ja havia manifestat l’ interès per la cuina i mentre anava a escola, els caps de setmana, anava a ajudar a un restaurant i quan se li va oferir el treball no ho va dubtar, va deixar l’escola i se’n va anar. Des de llavors que la majoria de la seva vida professional l’ havia passat a la Vall d’Aran, s’hi havia casat i hi havia tingut dos fills.

L’altre germà va portar una vida totalment diferent, era més bohemi, més hippy, més corre - món, la seva concepció era “carpe diem”, ell sempre deia, comparant-se amb el seu germà, “jo sóc més grec i tu més romà, jo sóc més de càmping, tu d’hotel, jo...”, i va fer tot el que va poder per portar-ho a la pràctica. Quant el seu oncle se’n va anar a viure a Eivissa, ell al darrera i va viure allà fins que el seu oncle en va marxar. Després va treballar a València, a Menorca, a Paris i allà es va casar amb una francesa. La cosa és que ell també treballava en la restauració, en aquest cas a l’aeroport d’ Orly.

Però no en tenia prou i com sigui que li van oferir una feina a Mèxic, cap allà que se’n va anar, però la seva dona no hi va voler anar. Va poder més el “carpe diem”, i es va divorcià.

A Mèxic el treball no va sortir bé, però ell no va desistir.  Va viatjar per diversos països sud-americans. Sud - Amèrica li va encantar!!! Al final es va quedar a la Península de Yucatán, a prop de Cancún. Va posar una botigueta, d’ aquelles que hi venen de tot, es va comprar una barqueta i sovint anava a pescar, va conèixer una noia i es va tornar a casar. D’aquella època, fins i tot va estar un temps que la família no en sabia res d’ ell fins que no va estar aposentat no va donar senyals de vida. Mentrestant, l’àvia es va morir i no li varen poder dir, no sabien on era. Els pares estaven molt preocupats, però la seva cultura pagesa feia que aguantessin i parlessin poc de la situació. Malgrat les circumstàncies en Miquel pensava que en Pere sabia quelcom del seu germà, no sabia per què, però sempre ho havia sospitat, alguna paraula, algun gest...Tot d’un plegat un dia va trucar!!! I la comunicació es va restablir. No va trigar gaire a venir amb la seva dona a veure la família. Varen ser dies feliços per tothom.  Just aquella època era quan el seu germà vivia i treballava aquí.

Al cap d’ un any es va posar malalt. La família va intentar de portar-lo cap aquí, però  com no va parlar amb ningú fins que el seu estat va ser evident, ja va ser massa tard. Els pares van viatjar urgentment cap allà. Mai havien travessat “el charco”, però cap allà que se’n van anar. Al cap de quinze dies era mort. Havia mort de càncer. “Maleïda malaltia”!!!

Van trucar a la porta, el timbre el va treure del seus pensaments, com si l’hagués despertat. El dinar ja estava fet, la taula parada i en Pere tot somrient entrant per la porta amb la ampolla de vi a la mà. Ben segur que passarien una bona estona i farien un bon dinar, “però no sé si parlarem d’en Josep”. Potser millor aplica la filosofia “carpe diem” i deixem que el temps...

                                                       

                                       SARRÓ DE SOMNIS

VUITS I NOUS I CARTES QUE NO LLIGUEN

Ha arribat el dia que la Lola i en Fidel tornen per tercer any consecutiu a Matalascanyes. L’espera s’ha fet llarga, però gaudiran d’uns dies de descans, distracció i relaxament total.

Amb una exagerada  puntualitat i dues elegants maletes  farcides de roba, una per a la Lola i l’altra per en Fidel, s’apropen al punt de trobada de l’expedició número 0484 d’Imserso que els portarà en un obrir i tancar d’ulls a la urbanització onubense del poble d’Almonte. És una urbanització moderna i costanera amb llargs Kms. de platges, i envoltada de llocs de renom, que, com magnifiques excursions, encolomen a tots aquells que arriben aquí per primera vegada: El Rocío, el Parc Nacional de Doñana, Punta Umbría o fins i tot passejar tot un dia per Sevilla. Activitat comercial que a les agències que els hi proporciona sucosos resultats.

El grup o colla de persones, generalment matrimonis, s’anava engrandint a mida que passava el temps. Alguns ­- pocs - eren vells coneguts, però la major part ni s’havien vist mai ni es coneixien.

Un dels matrimonis que també s’havia allistat a aquesta sortida era el que formaven Jaume Bartrina i la Quimeta, aquella parella que, recordareu fa un temps varen fer un gran ridícul al tanatori, i que no deixaran mai de ser persones amb un tarannà senzill, candoroses i carregades de bona fe.  

A peu dret i sense adonar-se’n van iniciar una petita conversa de presentació, d’intencions o ves a saber. Quan la Lola i en Fidel varen saber que en Jaume i la Quimeta eren de Mataró, la simpatia i l’afecte va anar en augment. –“De Mataró? però si quasi som veïns! Potser serem els únics del Maresme” va etzibar entusiasmada la Lola. - “Ja ho veus Jaume, ens pensàvem que ens trobaríem sols, i només arribar ja fem amics” “Em fa l’efecte que ens avindrem” va fer la Quimeta. Van volar fins a Sevilla, van arribar sense cap contratemps a l’hotel assignat, i van quedar per dinar plegats.

Varen agafar una taula de quatre, i s’explicaren els plans que portaven per passar aquests dies. La Lola i en Fidel no s’apuntarien a gaires excursions - millor dit, a cap.-   “Nosaltres ja hem vingut un parell de vegades aquí i ho tenim tot vist, les excursions són per els nous, els que no coneixen res d’aquesta zona. Tornar a veure el mateix no val la pena. Les nostres intencions són estar-nos aquí sense fer res. Que ens ho facin tot!; fer com els “ricatxos”. Va dir la Lola.

-“Nosaltres en canvi, com que és la primera vegada i, ens agradarà anar a alguna de les sortides que aquesta tarda ens explicaran. Si algun dia a l’hora de dinar no hi som guardeu-nos lloc  per esmorzar i sopar” va dir tímidament en Jaume.

A la tarda, a en Jaume i la Quimeta, amb l’excusa d’un gran descompte quan a més coses s’allistessin, els hi van endossar el paquet sencer.

Arribats de la primera sortida, al Rocío, els Bartrina, que havien comprat set imatges molt originals de la Verge, amb música d’una “Salve Rociera” i un certificat que garantia que havien estat beneïdes pel bisbe el mateix dia de l’aplec i per tant tenien indulgències si eren adquirides en aquell indret, ja van tenir el primer desencís amb els companys de taula. Només asseure’s per sopar, la  Lola els engalta:” Com ha anat el Rocio? Espero que no us haureu deixat enredar  per aquelles dones que venen imatges amb indulgències. Encara hi ha rucs que hi cauen”

Un altre moment difícil  va ser a la tornada del mercat de Sevilla on van comprar regals per la parentela i els amics. Els Bartrina estaven  entusiasmats amb  l’adquisició que havien fet per a la seva néta: Un vestidet d’un teixit especial, amb un estampat multicolor que canviava de tonalitats segons la llum del dia. Una novetat, acabada d’arribar  no saben d’on. “Mira quina cucada”, fa la Quimeta. Al veure-la, a en Fidel se li encenen els ulls. “Mare de Déu, però si aquest estampat és el darrer que vaig fer al taller on treballava. Deixa-me’l veure”  En Jaume, fent-se el pinxo, li diu: “ Pot ser, però aquest és l’original i ja sabem que les coses noves tothom les vol imitar” “Mira l’etiqueta! Americana, xato!” En Fidel es mira la peça, la gira, busca l’etiqueta i diu: “Sí, és veritat, però a sota n’hi ha una altra, a veure que hi diu”. Estira la del damunt i es llegeix: Fabricado por Cooperativa Philsa - Pineda de Mar- Barcelona - España.

-“Noia, ens han enredat” diu en Jaume. “No t’hi capfiquis, respon ella, la tallaré i amb un repunt  amb la màquina de zig-zag no es notarà”.

Tampoc la varen encertar amb el comentari dels immigrats africans. “-Aquests mercats no m’agraden gens. Estan plens de negres carregats de canalla. Abans això no passava. Cadascú a sa terra estaria millor”, va pontificar la Lola.

- “ Nosaltres, diu la Quimeta,  pensem diferent. Com que el noi i la Judith, la jove, no han tingut criatures, ja fa temps van decidir adoptar-ne una, i aconsellats per unes monges d’Argentona van anar a buscar-la al Senegal: l’Aiatshu, una preciositat, eixerida, espavilada, simpàtica i llesta. Aviat parlarà un  català millor que en Pompeu aquell.” 

-“Noia, sempre hi ha excepcions, però ens costa” intentant justificar-se respon ràpid en Fidel.

En Fidel i la Lola començaven a estar una mica tips de la companyia dels Bartrina. Maleïen el moment que se’ls acudí ajuntar-se plegats a taula. Aquell matí, passejant-se per l’hotel sense els de Mataró, descobriren que al costat del menjador habitual n’hi havia un altre més petit que era una pizzeria. Estava pensat pels clients, que sense cap cost addicional volguessin fer un àpat italià, amb l’únic requeriment de reservar la taula unes hores abans. Quina ocasió per sopar sols! S’hi van inscriure reservant una taula  només per a ells dos, i ja s’empescarien alguna excusa per donar als Bartrina.  Quan aquests arribaren per dinar plegats, fent una mica de comèdia, els digueren que aquella nit soparien sols, ja que havien estat invitats a anar a la pizzeria. Amb cara de murri en Jaume respongué -” Em sembla que no! Us volíem donar una sorpresa. Al passar per davant de la pizzeria, aquell cambrer sud-americà, que es diu Esmeraldo, si mal no recordo, ens ha dit – “Sus amigos han reservado mesa para esta noche aquí. Y  ustedes los dejan solitos? He pensat: us sorprendrem, però ara noi t’has avançat. Soparem junts!

Varen dinar amb no gaires alegries i encabat els Bartrina van anar-se’n a fer una volta fins al port com a comiat d’aquests dies. A la tornada, en Jaume veié en Fidel tot sol, assegut en una butaca de la recepció, abatut i preocupat. –“Fidel, que fots amb aquest posat? M’han dit a l’entrada que aquesta tarda hi ha hagut sarau. Diu que un cambrer ha fotut un cop a una “foca” i l’ha enviada vestida  dintre la piscina. Oh!... on és la Lola”?

Amb cara de pomes agres, contesta: ”És a l’habitació a assecar-se i canviar-se de roba. Ah! m’ha dit que vol reposar. No vindrem a la pizzeria. Perdona, vaig a veure-la”.

“Vols dir, Quimeta, que aquest parell  viuen  bé?  Són una mica estrafolaris, no trobes? Sort que aviat els perdrem de vista.  Quina mosca els deu haver picat ara?”

                                       P. de S.

RICARDO DE VILATORRADA

Quan Ricardo de Vilatorrada Maials i Folgaroles va entrar a la oficina d’ atur, el funcionari se’l va mirar de dalt a baix. Amb la seguretat que li donava el seu cognom li va demanar el qüestionari per apuntar les seves dades. Tot allargant-li una sèrie de fulls no es va poder estar de preguntar-li què desitjava i si volia algun tipus d’assessorament. Després de donar una mirada a les preguntes li va respondre que sí, ja que d’aquells papers no n’ havia vist a la seva vida.

Després d’anotar el seu nom, va demanar- li quins estudis o experiència tenia.

La seva pràctica laboral ,- li confessà- no era gaire intensa. Participava o feia d’àrbitre en campionats de golf, o bé organitzava desfilades de moda o mostres de perruqueria dintre d’esdeveniments esportius, però l’ avorriment total el portava a demanar una feina que s’ assemblés a la de la majoria de mortals.

El funcionari parpellejà, tot dient-li que la seva demanda no encaixava en cap dels diferents perfils, per lo que creia que no calia ni oferir-li cap proposta.

Ell insistí, necessitava un canvi i volia fer-lo.

- Com a molt,- li va dir.-tinc un lloc d’aprenent de perruqueria amb un sou irrisori, o peó en les obres del tren del litoral.

- Em va bé això últim, - va respondre ràpid,- no vull saber res de perruqueries ni ornamentacions.

- Tinc un altre problema,- va afegir el funcionari.- amb aquest nom no el puc enviar a cap obra, seria la riota dels seus companys. Jo posaré Ricardo Maials, però em faria dir Cardo Metales.

- Fet. Quan començo ?

El dilluns de la setmana següent, amb un casco groc, pujà al camió que el portà a la seva verdadera primera feina. Els primers dies van ser durs i difícils, però va veure que amb les seves mans, aplanava terraplens i establia contacte amb altres homes, que com ell tenien durícies a les mans, butllofes als peus i ganes d’ arribar a la fi de la jornada. El cansament el feia dormir com una criatura.

Aviat van veure que podia portar un camió o una excavadora. Negre pel sol, fort per l’exercici, va recuperar la força que la seva insulsa i desmaiada existència havia ofegat.

I va conèixer la Matilde o millor, la va reconèixer. El dia que unes pedres van provocar un inici de despreniment i va anar a la infermeria ambulant, es va trobar amb la noia que li havia donar carbassa dos anys abans.

Quan es va presentar.- soc en Cardo Metales,- va esclafir a riure, el va abraçar efusivament i el va citar per aquella mateixa nit a casa seva.

Un nou Ricardo li va fer un gran petó. El que ella li havia negat dos anys enrere.

                                        Constança

L’ENEMIC M'HA BLOQUEJAT                             

A en Pere li havien fet un encàrrec i havia agafat un compromís, tenia que fer un escrit, però no havia estat capaç, no sabia què li passava però no li sortia res, el tema el bloquejava. El més curiós és que quan li van proposar va pensar amb una història que li havien explicat, li va semblar fàcil. L’encàrrec tractava de parlar d’un personatge que, després de superar molts entrebancs, per fi podia realitzar el seu objectiu però quan tot anava endavant, sortia un enemic que li impedia. Un enemic que a més era molt sibil.lí, no es presentava com a dolent i fins hi tot el narrador havia de mostrar certa empatia. El noi en principi havia pensat en temes una mica escabrosos o de difícil tracte i, clar, quan es posava a l’ordinador no s’inspirava. Per què li passava això si ja tenia l’ història en el seu cap?

Durant aquests dies havia tingut la mala sort de posar-se malalt, havia agafat   un refredat important que li havia derivat en  bronquitis i clar, antibiòtics, xarop, inhalador, ... estaven presents. No, no tenia ganes d’ escriure i quan ho intentava i fins hi tot s’ obligava, res. A sobre li sabia greu no correspondre amb el que se li havia demanat i amb el compromís que havia adquirit. Així és que sense adonar-se’n va començar a pensar quin enemic tenia allà que li impedia fer el que tenia de fer. Automàticament va decidir que en aquell moment el seu enemic era ell mateix que s’entestava en fer quelcom que no en tenia ganes i al mateix temps no estava preparat així és que el millor era parlar amb la persona que li havia fet l’ encàrrec i dir-li sincerament que no podia ni sabia fer el que li havia demanat. Al mateix temps va pensar que potser no era això ben bé i el que passava era que el tema li feia “yu-yu”. Però, per què no canviava i buscava una història més planera? És que això d’ escriure de dolents, enemics i mala gent ara mateix no li venia de gust, estava massa fluixet de forma, física i mental. Necessitava temes més dolços, més simpàtics, més …afectivament,… carinyosos, suaus,…Ara entenia perquè la vida dels escriptors és tan complicada i difícil, segons expliquen, sobretot aquells que els anomenen ”els negres” que treballen per encàrrec, sempre d’ un escriptor famós. Ui! per fi estava esbrinant quelcom del seu bloqueig. És que el tema no és fàcil.

En Pere sabia que això no era el que s’havia de fer però el dimecres tenien sessió del taller d’ escriptura i no volia anar sense res, així és que preneu el que bonament ens ha escrit i… un altre dia serà un altre dia, un altre tema, un altre estat d’ànim, un altre…

Aprofito per desitjar a tothom unes Bones Festes de Nadal, encara que en Pere no n’és molt fan.

                                                   Sarró de somnis

VIATGE A VENÈCIA                                                                                

Estimat: Instal·lada a l’ hotel, poques hores després de la meva arribada  a Venècia, sento  la necessitat d’ escriure’t.  No ens hem acomiadat. Has marxat  aquest matí sense dir res i ara, en la distància, vull dir-te  el que sento, per a que coneguis el que per a mi es indispensable en la nostra relació. Em vas conèixer en el moment que lluitava per la meva identitat, que vol dir  llibertat de ser jo mateixa. No hi he renunciat, tot i l’ amor que va créixer ràpid entre tots dos. Comprenies i em reconeixies en la meva faceta artística, com jo escoltava i respectava el teu món d’escriptor i professor. Potser perquè les paraules em són molt importants, el fragment d’una poesia que m’ha seduït, evocant un espai suspès en el temps, se m’ha endut a aquest lloc, buscant en  el silenci de la llacuna, el jardí recòndit que  suggereix vida i eternitat

Espero trobar el moment i l’atmosfera màgica, m’ho demana un anhel íntim  i el desig irrefrenable de poder-ho plasmar després en el treball silenciós del meu taller.  

Sé que desitjaves venir i ho endevinava en la teva mirada. No. Aquest món em pertany  només a mi. L’anhel de misteri, la creació d’espais interiors només son meus. Hi entraràs després, quan o trobi o desisteixi. Espero tenir-te a prop en aquell moment.

No sé quan tornaré, però penso en tu i t’ enyoro.

Amb el meu amor

                                                  Cecilia

Rebut per correu electrònic.

Estimada Cecilia.  Perdona. Reconec que he oblidat tots els nostres pactes des del moment que em vas anunciar el teu viatge. He  d’ acostumar-me a la teva absència, més en els dies en que m’ era possible acompanyar-te.  Desitjava molt venir amb tu!  M’he sentit foragitat de la teva vida

T’espero, t’espero el temps que calgui, però si es possible escriu-me. T’acompanyaré en la teva recerca en la distància.

En Dog et busca tot el dia. Passa les tardes al costat del seient  del teu taller, i només el so de la clau de la porta quan entro al pis, el fa aixecar apressadament per córrer al darrera meu.

Anava a dir, no tardis. Rectifico, troba allò que anheles...

T’estimo sempre

                                                   Eduard

Estimat Eduard. Han estat uns dies molt especials.  Crec que arriba el moment  de tornar  al teu costat.

Després de recórrer la Venècia coneguda i turística, tot i que en una tardor tant avançada disminueix el nombre de visitants, m’ he endinsat per carrers desconeguts. Ha fet uns dies de fina pluja i la boirina corria lenta resseguint els camins d’ aigua. Es complicada la Venècia dels petits canals utilitzats pel transport. Sempre en direcció  nord- est, he travessat barris més populars, entre ells el veïnat jueu, on la roba estesa sovinteja en els balcons. Les barques transporten les petites mercaderies per la ciutat,  i les olors i l’ ambient i també les cases, tenen la  quotidianitat  que dona la feina feixuga del dia a dia.

He vingut buscant aquell  espai. Sí, aquell que descriu el llibre que em vas regalar  d’ Àlex Susanna. Te’l llegia amb l’emoció de la descoberta.  Recordes aquella descripció que després, en un llibre posterior transforma en poema? L’estança que dona a la llacuna te una lluminositat estranya, surreal. De la finestra veiem la llacuna aturada en ella mateixa, silenciosa. Te una claror entre gris i daurada. L’ aigua no es mou.. Surto de l’ estança al jardí, i retorna la vida. Torno  a entrar a l’ habitació i tinc la mateixa impressió, la d’ entrar en una altra dimensió. Dos temps oposats: a un pas de la vida, l’ eternitat.

Eduard. He quedat presonera del parany de les paraules. La descripció, mes complerta encara, m’ha fet buscar i buscar aquest moment exacta en que el temps queda suspès, i podem albirar i copsar per un moment un  espai que potser etern.

L’he tingut a l’ abast, m’he apropat  a Madonna de l’Orto, he vist el jardí humit i frondós..., però al davant tenia unes bastides que m’han impedit entrar on el poeta va trobar la seva font d’inspiració.  Obres !  Potser un avís per recrear per mi mateixa la visió personal, intransferible, del que potser és l’experiència d’ allò etern.

He allargat una  mica mes la meva estada. He hagut  de pair, primer la decepció, després la certesa de que les descobertes són fruit de les pròpies vivències. Vinc amb una mirada interior que no dubto em portarà canvis importants

No tardaré gaire. Tinc un munt de coses per comunicar-te.

Veus com havia  d’ anar-hi sola? Desitjo com mai sentir-me al teu costat.

Rep una abraçada com a preludi...

                                                      Cecilia

LA  NEVADA DEL  62

Nens! Amunt amunt!-

Aquell dia de Nadal del any 62, la veu eixorivida de ma mare ens va fer llevar, esperonant-nos per contemplar el bucòlic i romàntic espectacle de la nevada més gran que havia caigut a Barcelona des de tems immemorials. Aliena a les conseqüències què aquells flocs, què primer semblaven gronxar-se, com sospesos, ingràvids, aterrant suaument a l’asfalt del carrer de la Llacuna, i què, ràpidament, prenien velocitat com si els hagueren farcit de plom, sargint una catifa flonja  de bellesa encisadora.

L’alè dels meus  germans petits entelaven el vidres de la finestra del menjador a on, en corrua si ens avien ficat ensems, i il·lusionats.   El meu germà Pepe sis anys més gran que jo, i dotze més que el primer dels petits, ho miràvem esbalaïts  fruïen d’aquell miracle. He de dir que tot just feia tres mesos, jo avia complert els vint-i-un, i estava a l’espera d’anar a  la mili amb destí Ceuta i què la històrica nevada va estar a punt de canviar-ho tot, enviant-me a un viatge sense retorn, a través de la mort. Però...però quant hom te una mare com la meva. Una lloba curosa dels seu ramat, què és cuida de l’aixopluc i resguard dels seus, per l'immens amor què ens professava. Surt en davant a contracops de premonicions i entrebancs de tota mena. (Això, requereix una explicació que desgrano seguidament) Per aquelles dates ja s’havia esporgat  de gent el nostre habitatge, (setanta metres quadrats) Els meus avis se’n avien anat a viure a casa del seu fill Joan.  Els dos rellogats que romanien a casa feia cinc anys,  van marxar rumb a lo desconegut. El meu para va morir al  gener de l’any 60. La meva estimada i mai oblidada germana Conxita, va morir al  sanatori La Flor de maig a Cerdanyola, l’agost  del 1961, amb vint i set anys. Després d’aquest  funest i  tràgic parèntesi, retrobo el relat al lloc de les premonicions. Dos anys enrere, el desesper per tants infortunis varen portar a ma mare a consultar, (Previ consell d’una amiga) a una vident. Aquesta nigromant, va vaticinar-li què li esperaven tems atziacs, què perdria a tres éssers estimats, passat aquest tràngol, vindrien tems de prosperitats i benaventurança, els seus arribats, l’estimarien i respectarien embolcallant-la d’amor. Una trucada telefònica va trencar l’encís contemplatiu Nadalenc, la  Marta, la meva  promesa, em diu que a la nostra amiga Pilar, se’ls està esfondrant la teulada de la seva barraca, al darrere del cementiri, a on vivien.

Sense encomanar-me a cap Sant, em calço les xiruques, em poso el jersei més gruixut que tinc, un tabard mig atrotinat, i  surto al  ajut dels meus amics.

Per no allargar el relat, acabo dient què en arribar, de netejar la taulada, sense més abrigall què un pantalon de pana i una samarreta de mitja manega,

en mig d’una bona suada, torno a casa amb l’agraïment dels pares de la meva amiga, com un heroi salvador de la seva modesta llar.

Però la meva inconsciència va tindre conseqüències. La nit de Sant Esteve, com si una espasa en travesses el pit, cada cop que intento agafar alè, és com si un foc m’assequés els pulmons. Em sento morir. Crido a la mare. El primer pensament d'ella és per  la vident. Se’n recorda de la Conxita, del pare, jo puc ser el tercer! Però, no és deixa esmarlar per la por. Se'n surt del esfondrament que li han vaticinat. Encén el foc de la cuina de carbó, i posa una xapa què utilitza com a parrella, hi a sobre escalfa dos parells d’espardenyes d’espart. Me les embolcallar al pit amb un llençol, em tapa amb les flassades que puc suportar sens ofegar-me. Truca al doctor Carmona, nostre metge de capçalera que arriba a les tres hores. (L’home va treballar tota la nit a dojo) Feta la visita, i li diu a mare admirat. Senyora Elvira, ja pot d’escorxar una ampolla de xampany. Li ha salvat la vida al seu fill!-

L’espart avia absorbit l’aigua dels meus pulmons!

           

Al setembre del 1963, estava de guàrdia a un polvorí de Ceuta. Rebo una carta, en ella, la Marta em diu que, la meva germana Guillermina, la nineta dels meus ulls, què pràcticament avia estat malaltona des de ben petita, a mort al Hospital Clínic. És va complir la premonició de la vident!!! Per manca de diners no vaig poder assistir-hi al seu enterrament. El dolor per l’absència, la gegantina solitud que vaig sentir lluny de la meva família, va fer que s’instal·lés un atzucac dins la meva ànima que, mai...mai, he pogut traspassar ni omplir.

           

Les fotografies de l’exposició: "La gran nevada de fa 50 anys. A l’ateneu d'Arenys de Mar"  M’han varejat uns records punyents. Però, pot ser, que també... alliberadors.

     

                                                                                 

                                                           T. V. Tolsa                 

 

   

             

                                               

EL XIPRER I LA MERLA

              

Bon dia, comença a clarejar”, diu el xiprer (Cupressus semprevivens) a la merla (Turdus merula),“has dormit bé?”

La merla li respon cantant: “Em sento tan bé picant dins les teves branques... sento un pessigolleig   que em desvetlla de bon matí”.

“Estic enamorat del teu cos negre i el color ataronjat del teu bec, envejo la teva mobilitat, a mi  només em mou el vent”.

“Tu tens una estructura magistral, ets de capçada llarga i estreta, ets esvelt, toques de peus a terra i  embelleixes els camins”.

“Avui farà bon dia”, diu el xiprer, “el vent serà suau i ja surt el sol a l'horitzó”.

“Ja són les vuit, el veí del carrer de Sant Pere, amb la fressa de la seva moto ens espanta a tots els ocells, i tots prenem el vol i ens enlairem”, diu la merla.

“A mi aquest xivarri no m'afecta. El que sí m'afecta és que em deixa la bossa de les escombraries als meus peus, mai les tira al contenidor”, diu l'arbre.

“No m'estranya, si ni baixa de la moto i tira a si l'encerto l'endevino”, diu la merla. “M'hi he fixat”.

“Ja arriben els que passegen els gossos. El que duu el gos llop no recull mai els excrements de la  seva mascota i ho dissimula mirant el mòbil”, diu el xiprer.

“Nosaltres hem de compartir l'espai i la manduca amb les garses i les tórtores turques. Ara també amb uns ocells molt grossos, els gavians argentats, de més de 60cm de longitud”.

“Tu ets més elegant que tots ells i el teu cant és inconfusible”.

“Aprofitaré la bonança i aniré a fer un vol per fer un cop d'ull a Arenys, volaré sobre els seus set  convents que fan un anell que encercla la vila”.

“Jo només puc contemplar la muntanya del Mal Temps, el port, la platja i si el dia és clar veig  Montjuïc i l'Hotel Vela”, diu el xiprer.

“M'he parat damunt del fil elèctric per descansar i he vist com el jove repartidor de publicitat ha tirat al contenidor un plec de fulls de la propaganda que ha de repartir”.

“Així sí que acabarà de pressa de repartir”, diu l'arbre.

“Ui!”, diu la merla, “el contenidor està baixant pel passeig, uns gamberrots l'han desfrenat i avall va que fa baixada”.

“Crec que la jardinera que hi ha al capdavall del camí farà de barrera i el frenarà”, diu molt capficat  el xiprer.

“Mira quin goig fan els optimists blancs sobre l'aigua blava, hi han regates. Les zodíacs les arrosseguen fins a fora port”, diu la merla.

“Em sento útil quan els esportistes fan parada al meu tronc per recolzar-hi el peu i fan flexions”.

“S' acosta la primavera i de seguida serem a l'estiu i podrem gaudir de les festes. A mi la que  més m'agrada és la dels focs de Sant Joan”, diu l'ocell.

“Quan és la festa major, Sant Zenon, veig els focs artificials des del meu lloc estàtic”, diu el xiprer.

“En canvi els meus col·legues i jo hem de volar lluny per no tenir cap ensurt”.

“Per Sant Roc, aquest any passat, el cercavila nocturn va passar pel passeig de la Pietat i va quedar tot a les fosques i una munió de gent es va passejar a munt i avall. Els gegants  van ballar just davant meu i em vaig sentir important”, va dir el xiprer.

“Quan arriba la vesprada, la lluna ens il·lumina i Venus resta quieta i resplendent”, diu la merla.

“A mi m'emocionen els estels fent figures que els homes en diuen constel·lacions”, fa el xiprer.

“La nostra amistat resta silenciosa... El vent bufa terralet, les ones remuguen cançoneres, els gats a la nit miolen, l'espigol de les jardineres ens regala la seva flaire... Els llums de les finestres s'apaguen. Per un moment tot resta endreçat i en pau”. Aquest ha estat el darrer pensament del xiprer i la merla. 

                                                    

                                                  Anna Majó i Cardús

                                                                                             

           

  

        

LA NOIETA QUE HO SABIA TOT DE RAMON LLULL        

L’estació està plena de gom a gom. És hora punta. En Jaume, un home al voltant de la setantena, pensa que li tocarà anar dret una bona estona. S’ha passat tot el dia voltant per Barcelona: exposicions, llibreries, algunes compres... Ara ja està cansat. Arriba el tren i... comença la competició per aconseguir un lloc buit: grans i joves s’apressen per trobar un seient; en Jaume va d’un cantó a l’altre i sempre fa tard... Tot d’una, una noieta que està a punt d’asseure’s al costat d’una amiga, li ofereix el seient que anava a ocupar.

-Vol seure, senyor?

En Jaume dubta un instant...

-Sí, és clar... gràcies.

I s’asseu. La noieta, d’uns 17 anys, es queda dreta davant de l’amiga. En Jaume, un xic desconcertat, li diu:

-És que faig cara de cansat?

-No, no... però he pensat que...

-Què has pensat?

-No sé... pensava que li agradaria seure...

-Potser perquè tinc els cabells blancs?

-No, no... he vist que no trobava seient i com que vostè és més gran... ha estat un...   

-Semblo realment molt gran?

-No... bé, una  mica, però... no és qüestió d’edat...

-De què, doncs?

-No ho sé... potser d’educació... en fi...

-Bé, nena, perdona; no et vull atabalar més, no em facis cas i... moltes gràcies.

En Jaume treu un llibre i es disposa a llegir. La noieta asseguda al costat d’en Jaume, que havia anat escoltant sense dir res, obre un gran cartipàs i li diu a l’amiga:

-Què Núria, vols que fem un xic de repàs?

-Va; sí, d’acord.

-A veure: principals obres de Ramon Llull...

-Ramon Llull va escriure més de dues-centes obres, de tota mena de temes... Podríem destacar, des del punt de vista filosòfic, l’”Ars magna”; des del científic, el “Tractat d’astronomia”; “Evast e Blanquerna” que inclou el “Llibre d’Amic e Amat”, des del punt de vista de l’educació; com a novel·la, el “Llibre de meravelles” que inclou el “Llibre de les bèsties”; “L’arbre de la Ciència” és un tractat enciclopèdic... També és interessant el “Llibre de l’Orde de Cavalleria”...

A la següent estació puja un captaire: “Buenos dias y perdonen las molestias. No tengo trabajo, ni techo para dormir; tengo mujer i tres hijos... Ya sé que es muy triste pedir, pero más triste es robar...” Al compartiment del costat, dues dones que freguen la seixantena, mantenen una animada conversa:

-Celebro que estiguis tan bé, Conxita. Quants anys deu fer que no ens vèiem? Sis, set potser?

-O potser vuit o deu, ja ho veus!... que els anys passen volant...

-I els teus fills? Ja deuen ser grans...

-Casats i amb criatures.

-Caram! L’ultima vegada que els vaig veure encara no tenien parella...

-Doncs mira, tant en Joan com l’Elena ja m’han fet àvia: una nena cada un...

-Mira que bé! I què tal són les parelles? Les conec, potser?

-No crec que les puguis conèixer: ella és de Terrassa i ell de Badalona... La meva jove és una bleda; sembla estrany que el meu noi, tan intel·ligent, s’hagi deixat enredar d’aquesta manera... Sembla una mosqueta morta, però: deixa-la anar! Mira, quan la nena va fer dos anyets, li vaig comprar un vestidet molt mono, de color rosa, amb volantets... Vols creure que no li he vist mai posat? Aquesta noia és de sa mare, tot el dia està amb els seus... amb mi manté les distàncies, saps?

-Però el teu fill...

-El meu fill és un bonifaci... per evitar problemes, deixa fer... A més, s’ha de cuidar de moltes coses de la casa i com que sap cuinar...

Apareix al vagó un noi amb una guitarra i un amplificador i es posa a cantar ranxeres a tot drap. La conversa de les dues dones es perd...

En Jaume no es pot concentrar en el llibre; el desa a la bossa, treu un sudoku i es disposa a fer-lo: 7-7-7; 3-3-3... Les dues noietes segueixen amb en Ramon Llull...

-Ara parla’m una mica de la seva vida...

-En Ramon Llull va néixer l’any 1232 a Mallorca i va morir el 1315; va estudiar a molts llocs diferents... Va viatjar molt per Europa, Terra Santa, l’Àsia Menor, el Magreb i sabia moltes llengües: català, llatí, àrab...

El “músic” passa la bacina: “Muchas gracias. Buen viaje... Gracias...”

-El meu gendre, dius? És un sòmines!... Pobra filla meva, no sé pas com s’hi va embolicar... mira que nosaltres li dèiem: aquest noi no et convé... deu ser perquè era guapot... Però ja s’ho ha trobat... S’ha de cuidar de tot: de la feina, de la casa, de la nena... que només té catorze mesos... Ell és un frescales, un panxacontent, un bufanúvols... Jo, a la meva filla, l’ajudo en tot el que puc, però...

Sona el mòbil de la Conxita:

-Sí, nena?... Hola maca... Bé, bé... Demà, dius?... Sí, cap a les vuit?... No, no, ja passaré jo a buscar-la, no et preocupis... Molt bé, fins demà... De res... Un petó.

-Ja veig que et toca fer de cangur...

-Sí, però jo hi disfruto molt, eh?... Resulta que la nena demà té ioga i el talòs del seu home ha d’anar a veure el partit del Barça a la tele, amb els amics... té dallonses!...

Passa un home deixant paquets de mocadors de paper als ampits de les finestres del vagó... Al cap de poca estona, els torna a recollir... Sembla que no hi ha massa constipats...

-Fes-me un resum del “Llibre d’Amic e Amat” - li diu la noia a la seva amiga.

La Núria no fa un resum, fa un recital: argument, finalitat, interpretacions diverses... Ho sap tot d’en Ramon Llull... I ho sap explicar bé... En Jaume, admirat, li diu a l’amiga:

-Què, li posem un notable a la teva companya? En sap molt, eh?

-Oh, i tant! Millor un excel·lent - li respon ella.

-És que la meva dona és professora de literatura i ja sé una mica de què va, tot això...- diu en Jaume.

La Núria somriu lleument i s’enrojola una mica...

Poc després, la seva amiga s’aixeca, s’acomiada d’ella i es disposa a baixar. La Núria no s’asseu al costat d’en Jaume, es queda dreta tot mirant-se’l de reüll; el tren encara va ple i una altra persona ocupa el seient... Deu baixar aviat, pensa en Jaume...  

Les dues dones segueixen xerrant dels fills, de les nétes, de la jove i del gendre... i en Jaume segueix intentant acabar el sudoku: el d’avui se li resisteix...

-El meu fill és un bon jan: treballador, educat... i la meva filla és un vel de Déu; però el que és la meva jove, és una harpia i el meu gendre, un desgraciat...

-Bé, dona, però -li diu l’amiga- no t’hi amoïnis massa, pensa que és la seva vida...

-Sí, sí, la seva vida, però: són els meus fills i les meves nétes, eh?...

Tanmateix, prop de la següent estació, la Núria, la noia que ho sap tot d’en Ramon Llull, la que ha cedit el lloc al Jaume, la que s’ha estat tota l’estona dreta, es prepara per baixar del tren. Educada, mig vergonyosa, s’acomiada d’ell:

-Bona tarda. Que li vagi bé...

-A tu, nena, a tu...- li desitja, pensarós, en Jaume.  Ella baixa i desapareix, lentament, per l’andana del costat de mar...

                                                               Roc de Vallsanís