Missatge dels profes

Deia un savi que “la vida només es transmet fent l’amor, ja sigui procreant, obrant o resant, i allà on no hi ha amor, només hi ha una caricatura de la vida, avorriment i mort”. En el nostre taller ens hem fet ressò d’aquestes paraules i ens dediquem a això, a fer l’amor. El fan les paraules entre elles, les causes amb els efectes, la forma amb el seu clàssic amant: el contingut; les aparences amb els desitjos més ocults. I el resultat, com acostuma a passar quan es fa l’amor, són uns bonics i petitons fillets: els textos. N’hi ha de més curts i de més llargs, poètics o irònics, tendres i, fins i tot terrorífics. De manera que, quan els llegiu, preneu-vos-ho com si uns pares us ensenyessin la foto de les seves criatures que, per descomptat, són les més boniques del món.

diumenge, 8 de juny de 2014

RICARDO DE VILATORRADA

Quan Ricardo de Vilatorrada Maials i Folgaroles va entrar a la oficina d’ atur, el funcionari se’l va mirar de dalt a baix. Amb la seguretat que li donava el seu cognom li va demanar el qüestionari per apuntar les seves dades. Tot allargant-li una sèrie de fulls no es va poder estar de preguntar-li què desitjava i si volia algun tipus d’assessorament. Després de donar una mirada a les preguntes li va respondre que sí, ja que d’aquells papers no n’ havia vist a la seva vida.
Després d’anotar el seu nom, va demanar- li quins estudis o experiència tenia.
La seva pràctica laboral ,- li confessà- no era gaire intensa. Participava o feia d’àrbitre en campionats de golf, o bé organitzava desfilades de moda o mostres de perruqueria dintre d’esdeveniments esportius, però l’ avorriment total el portava a demanar una feina que s’ assemblés a la de la majoria de mortals.
El funcionari parpellejà, tot dient-li que la seva demanda no encaixava en cap dels diferents perfils, per lo que creia que no calia ni oferir-li cap proposta.
Ell insistí, necessitava un canvi i volia fer-lo.
- Com a molt,- li va dir.-tinc un lloc d’aprenent de perruqueria amb un sou irrisori, o peó en les obres del tren del litoral.
- Em va bé això últim, - va respondre ràpid,- no vull saber res de perruqueries ni ornamentacions.
- Tinc un altre problema,- va afegir el funcionari.- amb aquest nom no el puc enviar a cap obra, seria la riota dels seus companys. Jo posaré Ricardo Maials, però em faria dir Cardo Metales.
- Fet. Quan començo ?
El dilluns de la setmana següent, amb un casco groc, pujà al camió que el portà a la seva verdadera primera feina. Els primers dies van ser durs i difícils, però va veure que amb les seves mans, aplanava terraplens i establia contacte amb altres homes, que com ell tenien durícies a les mans, butllofes als peus i ganes d’ arribar a la fi de la jornada. El cansament el feia dormir com una criatura.
Aviat van veure que podia portar un camió o una excavadora. Negre pel sol, fort per l’exercici, va recuperar la força que la seva insulsa i desmaiada existència havia ofegat.
I va conèixer la Matilde o millor, la va reconèixer. El dia que unes pedres van provocar un inici de despreniment i va anar a la infermeria ambulant, es va trobar amb la noia que li havia donar carbassa dos anys abans.
Quan es va presentar.- soc en Cardo Metales,- va esclafir a riure, el va abraçar efusivament i el va citar per aquella mateixa nit a casa seva.
Un nou Ricardo li va fer un gran petó. El que ella li havia negat dos anys enrere.



                                        Constança

Cap comentari:

Publica un comentari

Els vostres comentaris ens ajuden i ens animen. Gracies pel teu temps.