Missatge dels profes

Deia un savi que “la vida només es transmet fent l’amor, ja sigui procreant, obrant o resant, i allà on no hi ha amor, només hi ha una caricatura de la vida, avorriment i mort”. En el nostre taller ens hem fet ressò d’aquestes paraules i ens dediquem a això, a fer l’amor. El fan les paraules entre elles, les causes amb els efectes, la forma amb el seu clàssic amant: el contingut; les aparences amb els desitjos més ocults. I el resultat, com acostuma a passar quan es fa l’amor, són uns bonics i petitons fillets: els textos. N’hi ha de més curts i de més llargs, poètics o irònics, tendres i, fins i tot terrorífics. De manera que, quan els llegiu, preneu-vos-ho com si uns pares us ensenyessin la foto de les seves criatures que, per descomptat, són les més boniques del món.

dimecres, 26 de març del 2014

EL XAL DE LA MIRANDA
 La Miranda es despertà i mirà l’Eduard, adormit al seu costat. La setmana que ve seria el segon aniversari de casats.
Se’l mirà i pensà que era l’home de la seva vida; li agradava tot, d’ell. El seu físic, el seu caràcter, la seva paciència… Bé, hi havia una cosa que la neguitejava una mica … :La seva insistència en que s’arreglés d’una manera més extremada. Sempre li retreia que no volgués treure més partit del seu físic i de la seva bellesa.
Però l’Eduard, -pensà la Miranda-, es va enamorar d’ella tal com era. Una noia discreta i clàssica, que no li  agradava gens cridar l’atenció. Per això li molesta que insisteixi per a que canviï el seu estil en vestir-se i arreglar-se. Fins i tot no vol anar de compres amb ell perquè és com una lluita contínua, i sempre acaben malhumorats.
Més tard, esmorzant a la cuina, parlen de la celebració de l’aniversari. L’Eduard proposa de celebrar-ho amb un sopar a un restaurant que els agrada molt.
És car, però l’ocasió s’ho mereix, i a més la cuina és molt bona, i poden reservar la taula al jardí, que essent estiu, estarà esplèndid.
-Espero, Miranda, que aquella nit vagis molt guapa.
Ja comença!, -pensa ella-, sense contestar.
-Et compraré el vestit que vulguis, -digué l’Eduard-, però m’has de sorprendre!.
La Miranda no vol fer cap desaira al seu marit, se’l veu tan enamorat!... de fet sortir a sopar per un aniversari de boda no és com anar a la oficina, i decideix complaure’l.
Li demana a la seva amiga Àgata, que té un estil més atrevit i modern, que l’acompanyi a triar el vestit. A la botiga, la Miranda es va emprovant vestits i tots els troba exagerats per molt que l’Àgata l’animi dient que a l’estiu es un temps adient per anar més escotat.
Finalment, en troben un d’estampat en tons pastel de diferents blaus i d’una tela de gasa molt suau. La part de dalt va amb tirantets, transparenta una mica, però l’Àgata convenç la Miranda que amb uns sostenidors de llenceria fina quedarà molt elegant.
La faldilla del vestit, molt vaporosa, també transparenta una mica, i la Miranda no s’hi acaba de sentir còmoda.
-Estaré tota l’estona pensant que se’m veuen les cuixes i no gaudiré de la celebració!
La modista proposa de fer-li un viso sota la faldilla només de cintura en avall, i de setí color carn.
Així estarà ben segura de què no transparentarà res.
Quan l’Eduard veié la Miranda arreglada pel sopar, quedà bocabadat: Renoi, quina dona més maca que tinc!
Feia molt temps que no anaven a aquell restaurant, per això, en veure’ls, el Sr. Artur, propietari i maître del mateix, els saludà efusivament i els acompanyà fins la taula reservada al jardí.
Van passar una molt bona vetllada; A l’Eduard se’l veia tan content. I ella es sentia cada vegada més a gust, sabent-se admirada pel seu marit i afalagada per les mirades d’algún que altre senyor de les taules veïnes.
Després d’un exquisit sopar, i en un entorn tan romàntic, tos dos es sentien a la glòria; A les postres, l’Eduard li va donar una caixeta que contenia unes arracades de perles de riu que contrastaven amb la morenor de la seva pell. Complaguda i coqueta alhora, les va canviar ràpidament per les que portava.
La Miranda estava en un núvol i no se’n volia baixar, però ja era molt tard i havien d’anar cap a casa.
El Sr. Artur, atent, els acompanyà fins la porta, agraint-los reiteradament que haguessin celebrat l’aniversari al seu restaurant.
En aquells moments, la Miranda va sentir com si alguna cosa es desprengués del vestit; era el viso que havia lliscat fins els seus peus; horroritzada va fer un pas cap endavant, alliberant-se de la roba. A la vegada, el Sr. Artur, com si els fes una reverència, s’ajupí, agafà el viso i li posà a les mans de la Miranda tot dient: -el seu xal senyora!.
La Miranda, vermella com un pebrot i sentint-se profundament ridícula, contestà amb un fil de veu: Moltes gràcies.
El Sr. Artur els acompanyà fins el cotxe, i s’acomiadà quan la Miranda ja s’havia instal·lat dins.
Mentre l’Eduard conduïa digué a la Miranda: Què bé que ens ho hem passat carinyo, i tu estaves tan guapa! Fins i tot el Sr. Artur no es podia desenganxar de tu; mira que acompanyar-nos fins el cotxe!
-No te n’has adonat de res, oi? -Digué la Miranda-.
-De què? -preguntà l’Eduard,
-Del perquè el Sr. Artur s’ha ajupit quan ens estava acomiadant i ens ha acompanyat fins el cotxe.
-Ah, quan t’ha recollit el xal?
-El viso, Eduard, el viso, és el què m’ha recollit, evitant que fes el ridícul davant de tothom!!.

                                                                              Yamuna












1 comentari:

Els vostres comentaris ens ajuden i ens animen. Gracies pel teu temps.