QUANT DE
TEMPS!!!
Aquell dia, en Miquel, prepararia un dinar
extraordinari. La seva dona i les nétes anirien a dinar a casa de la seva
germana. De tant en tant ho feien, quedaven i dinaven plegades. Ell havia
aprofitat per quedar amb el seu nebot que feia temps que no dinaven junts, es
veien quan ell baixava de la Vall
d’ Aran on vivia, però sempre tot precipitat. Últimament no havien tingut ocasió de compartir
cap àpat. La temporada que varen treballar aquí en aquell restaurantet que
varen muntar a Sant Iscle de Vallalta es veien més sovint i compartien un cafè
o un “xupito” i la feien petar. Però d’això ja fa temps. El treball no va reeixir
i se’n van tornar als Pirineus. Aprofitaria que avui tot quedava rodó, en Pere
havia baixat sol per anar al metge i fins a les set no tenia hora.
Pel desembre s’havien vist però com sempre a cuita
corrents. En aquells dies, després del pont de la Puríssima , en Pere
estava amoïnat perquè havia de fer un escrit, no sé per qui, ni perquè, sobre
una història d’un enemic molt dolent i el devia preocupar perquè fins hi tot n’hi
va parlar. Resulta que en aquells dies s’havia posat malalt, havia agafat un
refredat important, que li havia derivat en bronquitis i no estava per escrits,
però al mateix temps li sabia greu no respondre al compromís que havia
adquirit. Realment estava preocupat per no quedar malament, amb no sé quina
gent.
En Pere era el més gran dels quatre nebots que
tenia, el fill gran del seu germà gran, el que li havia fet de pare. En Miquel,
que així era el seu nom, era el més petit dels tres germans i per un moment va recordar
que els seus nebots havien estat cinc en lloc de quatre. En Josep havia mort ja
feia uns deu anys. Era el germà d’en Pere, tretze mesos més petit que ell.
Amb un moviment de cap, va voler deixar els
pensaments i algun que altre record de cantó i dedicar-se a pensar en el menú
que faria, volia que dinessin a casa i així podrien parlar amb més intimitat,
tenia ganes de parlar amb ell del seu germà Josep.
En Pere era cuiner d’un restaurant de renom a
Arties a la Vall
d’Aran i en Miquel es volia esmenar per tal de que el noi no el critiqués.
Abans, quan dinaven més sovint, és el que passava, i a l’oncle no li feia gaire
gràcia. Últimament, però, tothom li deia que el que cuinava estava molt bo.
Ja està!!! Faria una amanida de fruita, amb
escarola, tomàquet, ceba tendra, poma, kiwi i fruits secs, arròs integral, per acompanyar, pèsols, dels que havia collit a l’hort, saltejats amb pernil. Llobarro al forn amb
patates, cebes, tomàquets i alls tendres ,dels que havia collit el dia abans,
normalment no n’hi posava però com eren tendres, tendres, aquesta vegada n’hi
posaria. De postres, maduixes, també de
les de l’hort, i bunyolets amb una mistela de la Vall de Xaló que varen portar
ara quan, per Setmana Santa, van estar a
La- Vila- Joiosa. El cafè, descafeïnat. El vi havia dit que el portaria ell.
Mentre feia el dinar en Miquel pensava amb com
havia passat el temps i la vida. Pensava amb el naixement del seus nebots.
Varen néixer quan ell era solter i vivia a la casa pairal amb la seva mare, el
seu germà gran i la seva dona. Primer va néixer en Pere i al cap de tretze
mesos en Josep. Mentre varen ser petits se’n cuidava l’àvia que havia cedit la
parada de verdures i fruites al mercat a la seva jove, la mare dels nens, i el
pare treballava al camp, era l’hereu, per tant feia de pagès, els altres dos
germans varen aprendre un ofici. En Miquel col·laborava amb la seva mare amb
els nens. Els hi escalfava el biberó, els hi
donava el dinar, els hi explicava contes,...Quan van ser més grans els
ajudava a fer els deures, els portava a concerts, festivals de música, teatre,
... Diversos estius se’ls havia emportat als Pirineus, a la Vall d’ Aran, al Canigó, a la Vall de Boí,... se’ls enduia
a la muntanya en tenda de campanya amb grups de joves...allà, en un entorn
totalment natural.
No se sap a partir de què va ser, que en Pere, amb
quinze anys, se’n va anar amb un restaurador del poble a Salardú, a aprendre a
fer de cuiner. De jovenet ja havia manifestat l’ interès per la cuina i mentre
anava a escola, els caps de setmana, anava a ajudar a un restaurant i quan se
li va oferir el treball no ho va dubtar, va deixar l’escola i se’n va anar. Des
de llavors que la majoria de la seva vida professional l’ havia passat a la Vall d’Aran, s’hi havia casat
i hi havia tingut dos fills.
L’altre germà va portar una vida totalment
diferent, era més bohemi, més hippy, més corre - món, la seva concepció era
“carpe diem”, ell sempre deia, comparant-se amb el seu germà, “jo sóc més grec
i tu més romà, jo sóc més de càmping, tu d’hotel, jo...”, i va fer tot el que
va poder per portar-ho a la pràctica. Quant el seu oncle se’n va anar a viure a
Eivissa, ell al darrera i va viure allà fins que el seu oncle en va marxar.
Després va treballar a València, a Menorca, a Paris i allà es va casar amb una
francesa. La cosa és que ell també treballava en la restauració, en aquest cas
a l’aeroport d’ Orly.
Però no en tenia prou i com sigui que li van oferir
una feina a Mèxic, cap allà que se’n va anar, però la seva dona no hi va voler
anar. Va poder més el “carpe diem”, i es va divorcià.
A Mèxic el treball no va sortir bé, però ell no va
desistir. Va viatjar per diversos països
sud-americans. Sud - Amèrica li va encantar!!! Al final es va quedar a la Península de Yucatán, a
prop de Cancún. Va posar una botigueta, d’ aquelles que hi venen de tot, es va
comprar una barqueta i sovint anava a pescar, va conèixer una noia i es va
tornar a casar. D’aquella època, fins i tot va estar un temps que la família no
en sabia res d’ ell fins que no va estar aposentat no va donar senyals de vida.
Mentrestant, l’àvia es va morir i no li varen poder dir, no sabien on era. Els
pares estaven molt preocupats, però la seva cultura pagesa feia que aguantessin
i parlessin poc de la situació. Malgrat les circumstàncies en Miquel pensava
que en Pere sabia quelcom del seu germà, no sabia per què, però sempre ho havia
sospitat, alguna paraula, algun gest...Tot d’un plegat un dia va trucar!!! I la
comunicació es va restablir. No va trigar gaire a venir amb la seva dona a
veure la família. Varen ser dies feliços per tothom. Just aquella època era quan el seu germà vivia
i treballava aquí.
Al cap d’ un any es va posar malalt. La família va
intentar de portar-lo cap aquí, però com
no va parlar amb ningú fins que el seu estat va ser evident, ja va ser massa
tard. Els pares van viatjar urgentment cap allà. Mai havien travessat “el
charco”, però cap allà que se’n van anar. Al cap de quinze dies era mort. Havia
mort de càncer. “Maleïda malaltia”!!!
Van trucar a la porta, el timbre el va treure del
seus pensaments, com si l’hagués despertat. El dinar ja estava fet, la taula
parada i en Pere tot somrient entrant per la porta amb la ampolla de vi a la
mà. Ben segur que passarien una bona estona i farien un bon dinar, “però no sé
si parlarem d’en Josep”. Potser millor aplica la filosofia “carpe diem” i
deixem que el temps...
SARRÓ DE SOMNIS