Missatge dels profes

Deia un savi que “la vida només es transmet fent l’amor, ja sigui procreant, obrant o resant, i allà on no hi ha amor, només hi ha una caricatura de la vida, avorriment i mort”. En el nostre taller ens hem fet ressò d’aquestes paraules i ens dediquem a això, a fer l’amor. El fan les paraules entre elles, les causes amb els efectes, la forma amb el seu clàssic amant: el contingut; les aparences amb els desitjos més ocults. I el resultat, com acostuma a passar quan es fa l’amor, són uns bonics i petitons fillets: els textos. N’hi ha de més curts i de més llargs, poètics o irònics, tendres i, fins i tot terrorífics. De manera que, quan els llegiu, preneu-vos-ho com si uns pares us ensenyessin la foto de les seves criatures que, per descomptat, són les més boniques del món.

diumenge, 30 de març del 2014

GENT D'UNA ALTRA ÈPOCA

S'hi va atansar quan el seu acompanyant es va allunyar d'ella

-Hola, perdona, tu no ets la Lidia Cortés?

- Si. Ens coneixem?

- Jo soc l'Amadeu Cortina.

La dona el va mirar desconfiada.

- Gauteques, anys 60, al Poble nou...Te'n recordes?

- ???…

- Et diu res això: les 8 del capvespre. Only you,  Remember when dels Platers, Llorando en la Capilla d'Elvis, El Reloj, Lucho Gatica. Aquella colla del forn del Ros... 

En veure la cara d'incomprensió de la dona ja estava penedit d'haver-la abordat, però, després d'uns segons de reflexió, a la senyora se li van il·luminar els ulls.

-I tan, i tan que ho recordo! Va ser una època meravellosa!

L'expressió de la dona es feia mes animada per moments.

-Sí, sí, quina colla mes maca! Tu ets l'Amadeu, el disc jockey, no?

- Tan canviat estic?

- Home, la fesomia canvia...  els cabells... els quilets... He he he, ja se sap.

- Esclar esclar, no, si no m'ofenc. Tan bon punt t'he vist m'he dit. “Mira la Lidia, segur!     
Ets inoblidable!”

La dona va somriure amb complaença, i modestament va dir:

- Apa apa!, que el temps també ha fet estralls en mi. On ha anat a parar aquell cabell negre fins al capdavall de l’esquena? Ara mira'l, curtet i pèl-roig. Ja m'explicaràs!

-Tens una cosa que continua igual, i encara que no vingui a tomb, t'ho he de dir.

-Ah! sí? Què es? - va dir ella encuriosida.

- Els teus ulls! Saps com t'anomenava jo?.  La Litz, els tens com la Taylor.

Va notar que  enrogia per moments, però, què caram,  havia de dir-ho!

-Vaja, no sabia que em trobessis tan atractiva. No m’ho havies dit mai.- Se  l'hi va  notar certa coqueteria en el to de veu.

- Dona, jo no podia competir amb el guaperas de l’Àlex. Totes li anàveu al darrere. Per cert, saps que se n’ha fet d'ell?

- Hi tant que ho sé!... Va morir fa deu anys.  Va emmudir uns moments, se'l hi van entelar els ulls, i després d’un curt silenci  continuà.  -Em vaig casar amb ell. Tot plegat,  un desastre. El què tenia de bonic per fora  era de buit per dins.
Un altre silenci, aquest cop contingut i feixuc. La dona va fer un gest amb la mà, com si volgués espantar quelcom del seu davant.
- Millor no parlar-ne, deixem-ho córrer. I tu?,ets casat? tens fills,o potser néts?.

- Doncs no. Segueixo solter; he tingut parelles esporàdiques però cap a quallat.

- ???...

- Mai he pogut oblidar el meu amor impossible.      

Lidia se'l mirà amb curiositat.

- Encara vas ha veure aquelles pel·lícules tan complicades?.

- I tant, soc d'idees fixes, ja ho veus.

Ella va dubtar abans  de tornar a prendre la paraula.

- Saps? amb la Dora vàrem anar varies vegades al cinema Bosque, i tot i que  en Bergman no ens deia res de res. Mai t'hi varem trobar... És evident....

l'Amadeu sorprès va emmudir. De sobte, els dos és sentiren  neguitosos.  

- I tu, tens parella ara?.

- Vaig a  ballar esporàdicament amb un amic, però  res seriós.

???...

- Em passa el mateix que a tu, mantinc el record del meu primer amor. Tot i que ell mai no ho va saber. Ja ho veus,  som d'un altre època  -ho va dir amb un mig somriure trist i melangiós-.

- Jo...-  l'Amadeu dubitatiu, es va interrompre.

- Tu què?  Que anaves a dir?.- el to de la Lidia era expectant.

 - No, no, res...que m'he alegrat de veure't.

- I jo també   -la Lidia ho va dir abaixant la mirada ruborosa i amb tristor-.

- Doncs...que et vagi  bé.

L'home li allargà la mà per estrènyer-li; ella però, s’hi va apropar i la va fer un petó, al qual ell correspongué tímidament, abans de  marxar capcot i pensatiu  mentre es repetia a si mateix:  “la Litz te tota raó, som d'una altra època”.  


                                                       T. V. Tolsa  


divendres, 28 de març del 2014

RETRAT D’UN ARTISTA I AMIC
  
                                       “No ens podem permetre deixar de ser actius.”

Ens vam conèixer, a la terrassa de l’Ateneu la primavera del 2007. Les seves llargues patilles en bandolera, les arracades d’anella a cada orella, el barret de palla panameny, les ulleres anys 70, anells de plata amb calavera, com un pirata gipsy king de Gràcia, la camisa multicolor, els pantalons informals, les botes de punta i el bastó negre dalinià amb mànec de plata en forma de llebrer el feien ben original. El seu posat mostrava una capacitat comunicativa gens usual a l’ambient “ateneista”. Molts arenyencs se’l miraven de reüll, desconfiats. Era divertit veure la seva expressió de sorpresa.

Després d’unes canyes i d’una llarga conversa sobre música i pintura, amb molt de feeling, em convidà al seu apartament per veure la seva obra. La sala-estudi era plena de quadres. L’habitació plena de llibres, discos, quadres, amb ordinador i la llitera elevada.
Em va mostrar retrats i gravacions de les seves actuacions musicals com a solista llatí en diverses formacions laietanes i a la plaça del Raspall, on va néixer i viure molt temps i on hi té encara la família i amics, que visita cada any a les festes de Gràcia.

A la terrassa hi havia instal·lat el cavallet amb una tela a mig pintar i pinzells plens de pintura de tota mena, amb tubs de colors esparsos damunt la taula i les cadires. Vam fer unes copes de vi i comentarem els seus retrats, l’estil, el simbolisme. I aprofitant la llum solar es va posar a pintar el quadre mig acabat. Jo me’l mirava admirat. Semblava que els colors li sortissin dels dits, del cap, del nas, les orelles... A poc a poc el quadre anava prenent formes i colors d’estil psicodèlic, surrealista, naïf. La iconografia em recordava les obres del Bosco, Brueghel, Chagall, Dalí. Mentre pintava comentàvem les imatges i com les veiem des de la nostra perspectiva. Semblava voler implicar-me en la seva obra.

A la fira de dibuix i pintura de maig debutà a Arenys i li vaig comprar dues aquarel·les:
L’antic balneari  Lloveres i el Concert per a micos, al Palau de la Música, on participà.
Després va lamentar perdre el quadre del concert, que era molt personal. Li vaig tornar. Me’l va canviar per un quadre a l’oli de Lilit que acabava de pintar. És una imatge molt significativa per a mi, símbol mitològic de creació del topònim del meu poble, Lillet. Vaig acceptar-lo complagut. El tinc penjat al meu estudi, com una verge primitiva.

També hem coincidit a les festes de Gràcia, com l’any passat, que va poder-hi actuar.  Aquest hivern el vaig acompanyar amb el cotxe a recollir el gran quadre dels Toreros que esposà a Centelles. També vaig dur-lo a l’aeroport amb la seva amiga, pintora finesa, on s’acomiadaren fins aquesta primavera. Ella li va fer un gorro de llana hippy, que ell ha portat complagut tot l’hivern, en lloc de la txapel·la que duia els hiverns, amb l’armilla, la cadena de plata i l’abric de cuiro negre massa foscos per l’ambient sinerenc.
El febrer el vaig acompanyar a la seva exposició, a la sala municipal d’Arenys de Munt.
Per a la propera primavera el regidor de cultura li ha proposat exposar a Arenys de Mar.

Hem fet moltes canyes, infusions i dinars a casa i als restaurants. Com ahir mateix. Espero que l’amistat continuï per molts anys. I que la seva pintura sigui reconeguda. Malgrat les seves dificultats té una activitat i una consciència envejable. Salut, amic!

                       A. M. L. Casals



dimecres, 26 de març del 2014

EL XAL DE LA MIRANDA
 La Miranda es despertà i mirà l’Eduard, adormit al seu costat. La setmana que ve seria el segon aniversari de casats.
Se’l mirà i pensà que era l’home de la seva vida; li agradava tot, d’ell. El seu físic, el seu caràcter, la seva paciència… Bé, hi havia una cosa que la neguitejava una mica … :La seva insistència en que s’arreglés d’una manera més extremada. Sempre li retreia que no volgués treure més partit del seu físic i de la seva bellesa.
Però l’Eduard, -pensà la Miranda-, es va enamorar d’ella tal com era. Una noia discreta i clàssica, que no li  agradava gens cridar l’atenció. Per això li molesta que insisteixi per a que canviï el seu estil en vestir-se i arreglar-se. Fins i tot no vol anar de compres amb ell perquè és com una lluita contínua, i sempre acaben malhumorats.
Més tard, esmorzant a la cuina, parlen de la celebració de l’aniversari. L’Eduard proposa de celebrar-ho amb un sopar a un restaurant que els agrada molt.
És car, però l’ocasió s’ho mereix, i a més la cuina és molt bona, i poden reservar la taula al jardí, que essent estiu, estarà esplèndid.
-Espero, Miranda, que aquella nit vagis molt guapa.
Ja comença!, -pensa ella-, sense contestar.
-Et compraré el vestit que vulguis, -digué l’Eduard-, però m’has de sorprendre!.
La Miranda no vol fer cap desaira al seu marit, se’l veu tan enamorat!... de fet sortir a sopar per un aniversari de boda no és com anar a la oficina, i decideix complaure’l.
Li demana a la seva amiga Àgata, que té un estil més atrevit i modern, que l’acompanyi a triar el vestit. A la botiga, la Miranda es va emprovant vestits i tots els troba exagerats per molt que l’Àgata l’animi dient que a l’estiu es un temps adient per anar més escotat.
Finalment, en troben un d’estampat en tons pastel de diferents blaus i d’una tela de gasa molt suau. La part de dalt va amb tirantets, transparenta una mica, però l’Àgata convenç la Miranda que amb uns sostenidors de llenceria fina quedarà molt elegant.
La faldilla del vestit, molt vaporosa, també transparenta una mica, i la Miranda no s’hi acaba de sentir còmoda.
-Estaré tota l’estona pensant que se’m veuen les cuixes i no gaudiré de la celebració!
La modista proposa de fer-li un viso sota la faldilla només de cintura en avall, i de setí color carn.
Així estarà ben segura de què no transparentarà res.
Quan l’Eduard veié la Miranda arreglada pel sopar, quedà bocabadat: Renoi, quina dona més maca que tinc!
Feia molt temps que no anaven a aquell restaurant, per això, en veure’ls, el Sr. Artur, propietari i maître del mateix, els saludà efusivament i els acompanyà fins la taula reservada al jardí.
Van passar una molt bona vetllada; A l’Eduard se’l veia tan content. I ella es sentia cada vegada més a gust, sabent-se admirada pel seu marit i afalagada per les mirades d’algún que altre senyor de les taules veïnes.
Després d’un exquisit sopar, i en un entorn tan romàntic, tos dos es sentien a la glòria; A les postres, l’Eduard li va donar una caixeta que contenia unes arracades de perles de riu que contrastaven amb la morenor de la seva pell. Complaguda i coqueta alhora, les va canviar ràpidament per les que portava.
La Miranda estava en un núvol i no se’n volia baixar, però ja era molt tard i havien d’anar cap a casa.
El Sr. Artur, atent, els acompanyà fins la porta, agraint-los reiteradament que haguessin celebrat l’aniversari al seu restaurant.
En aquells moments, la Miranda va sentir com si alguna cosa es desprengués del vestit; era el viso que havia lliscat fins els seus peus; horroritzada va fer un pas cap endavant, alliberant-se de la roba. A la vegada, el Sr. Artur, com si els fes una reverència, s’ajupí, agafà el viso i li posà a les mans de la Miranda tot dient: -el seu xal senyora!.
La Miranda, vermella com un pebrot i sentint-se profundament ridícula, contestà amb un fil de veu: Moltes gràcies.
El Sr. Artur els acompanyà fins el cotxe, i s’acomiadà quan la Miranda ja s’havia instal·lat dins.
Mentre l’Eduard conduïa digué a la Miranda: Què bé que ens ho hem passat carinyo, i tu estaves tan guapa! Fins i tot el Sr. Artur no es podia desenganxar de tu; mira que acompanyar-nos fins el cotxe!
-No te n’has adonat de res, oi? -Digué la Miranda-.
-De què? -preguntà l’Eduard,
-Del perquè el Sr. Artur s’ha ajupit quan ens estava acomiadant i ens ha acompanyat fins el cotxe.
-Ah, quan t’ha recollit el xal?
-El viso, Eduard, el viso, és el què m’ha recollit, evitant que fes el ridícul davant de tothom!!.

                                                                              Yamuna












dimarts, 25 de març del 2014

CONTE DE NADAL                                      
                                                                               
La nit era clara i  la lluna  il·luminava la rajola que cobria la terra del que en el seu temps havia estat un petit hort. La mestressa actual mai l’ havia conegut en el seu  moment de verd  esplendor i aquesta era la seva recança, però els temps porten aquests inevitables canvis.

Un inusual bellugueig començava a recórrer el reduït i màgic  espai. Com una tremolor que anava creixent en la transparent fosca. Els primers en adonar-se van ser  la parella de pardals   que cada any construïa  el seu niu en aquell xiprer que havia sobreviscut a la febre constructora, Esperaven  aquella nit, la més lluminosa de desembre,  per celebrar amb tots els habitants d’ aquell petit món una festa de retrobament anual,   desconeguda pels ulls humans  que, reclosos en les seves històries, no veien les meravelles ocultes a les seves curtes mirades.

Amb una volada van ser els primers en arribar. Després d’ ells es van apropar lentament unes minúscules cuques de llum, conscients de que sense elles no hi havia festa. La família de dragons que corria per les parets, anava d’una banda a l’ altre avisant l’ hora que s’apropava. Es va desvetllar una renglera de cargols que passaven l’ hivern sota la terra de la camèlia. I de les fulles de les gardènies es van depenjar unes rialleres marietes. Formigues mig adormides  que en prou feines es podien desvetllar del seu son hivernal, i les aranyes despenjant-se de les seves teranyines que cada dia tenien d’apedaçar  quan la pluja queia sense pietat per elles.

Volant ràpides i com demanen perdó, van arribar un parell de merles, que venien al territori on acostumaven a trobar els insectes que vivien sota la terra. Tots ells es  van reunir  sota el brancatge  de la murtra que oferia un aixopluc confortable. En plena piuladissa i xarrameca, tot explicant les aventures de l’ estiu i felicitant-se per l’ espai que els permetia passar un bon hivern, els va sorprendre una feble llum a la que no estaven avesats. Quatre branquillons menuts cremaven davant una cova de suro recoberta de parietària  que deixava caure damunt l’ entrada ramells de minúscules fulles. Van quedar silenciosos i expectants davant l’insospitat espectable.

Un pastor voltat de bens vigilava la foguera, i un parell d’animals romanien quiets davant un petit bressol. El gest d’una dona jove i bonica els convidava a apropar-se i tots, a poc a poc, varen recorre l’ espai que els separava  d’aquell grup insòlit. Un home, gegant per les formigues i petit per les merles, els va fer entrar a la petita cova i allà van trobar al nen més bonic que mai havien vist.

Una escalfor els va envoltar immersos en aquell espectacle  que miraven emmudits. Era com si la vida tota sencera, amb majúscules, habités en el que era el seu univers. I les flors replegades en el seu descans hivernal, van sentir el mateix escalf, i despertant de la seva quietud, van omplir l’ espai d’ olor a roses i  a gardènies i a muguet...

La primera claror del dia els va desvetllar del seu somni. Es miraren amb sorpresa. El foc apagat i les petites figures quietes, arrecerades del fred, dintre la cova.

Amb un alegre murmuri s’ acomiadaren fins el proper hivern retornant a les seves cavitats hivernals. Amb una curta volada la parella de pardals s’enfilà al seu xiprer i les merles van emprendre el vol cap un niu més llunyà.

Al matí, quan embolicada en una gruixuda i amplia bufanda, la cuidadora  d’ aquell jardí  va fer la sortida   diària al seu espai, va percebre l’ olor intensa de les inexistents flors i va intuir el miracle de la nit de Nadal.

Cap al migdia arribaren els fills i nets. Els nens van córrer cap el pati. Sortiren a mirar les figures  que dintre la cova de suro, romanien quietes cada una al seu lloc. –Què bonic el pessebre aquest any, ava- van dir. Passat el primer moment es van girar a mirar el roser. -On són les roses?-.Ella quieta i sorpresa els va senyalar les branques pelades del roser.  - L’ olor, d’ on surt l’ olor?. Els nens...  Un somriure de felicitat va aparèixer a la seva cara.  Ells miraven amb sorpresa el seu entorn i es posaren a riure quan van veure com les orquídies florides,- aquestes sí – els picaven l’ ullet.

Se’n va anar a dintre a enllestir els últims detalls de l’ àpat de Nadal. No volia  trencar la complicitat que les seves plantes iniciaven altra vegada, amb qui podia veure més enllà del que els  ulls poden contemplar.  
                                                                                                                                         Constança


dimarts, 18 de març del 2014

ESTRELLES AL PALADAR 
La Maria Graça ha vingut ha donar-me un cop de mà amb la neteja del taller i així m’he pogut dedicar de ple al jardí, tal com a mi m’agrada. M’ha regalat una guanyava verda que omple d’olor el meu despatx.
He obert el porticó i el groc de les fulles ja m’avisava de l’espera tardanera de l’hortènsia. L’he podat per sota del segon nus, i com cada any m’he fet un embolic si era pel segon o el tercer, i si era per sota o per sobre: tant se val, fa dos anys que no floreix. Quin misteri.
Després de tallar totes les fulles malmeses de les aspidistres, me n’he adonat que les cintes havien patit sequera, ja que aquestes vacances no m’he acostat al taller. He escombrat el jardí i  tots els seus racons aplicadament, i amb recança, he llençat algun gerani que estava molt malmès per la papallona perforadora. Donada la bonança meteorològica, i mentre la Maria Graça m’anava cridant des de dalt que ja es feia fosc, he regat els testos i el terra del jardí, calçada amb les meves katiusques verdes. Tanco la mànega hi escolto la quietud del meu i dels altres jardins del veïnat. Un ocell negre ha sobrevolat per damunt meu i de cop he pensat que fa dies que no he vist el meu d’ocellot negre: la merla. Miro al cel, i tot resseguint el xiprer, que ha crescut moltíssim, trobo la lluna creixent just dalt de la punta, con un pessic molt petit de blanc lluent i penso que jo ja en tinc un de conte de Nadal: el naixement del nostre fill Enric, ara fa catorze anys.
Va néixer a una sala rodejada de jardins, amb llum natural i música nadalenca. Recordo l’aspecte de l’anestesista, un home molt gran, amb la barba espessa i unes mans robustes. Dormia de costat repenjat a la cadira, i de tan en tant, quan li queia el colze, es despertava, feia un mirada i tornava a tancar els ulls. Les infermeres parlaven del tragí de l’escudella de Nadal: que si els galets, que si la pilota... Vam haver d’esperar que arribés la doctora. El nen ja coronava i no el podia veure. En aquells moments de màxima consciència, semblava que tot estava aturat: la llum blanca que entrava pels finestrals, els sorolls de fons, la respiració. Només el fred destorbava. Arriba la doctora i per fi treu el nen: petit, vermell, el cap tocat de cabells negres lluents, com una pruna. Tot ha anat molt bé. Amb prou feines el renten, li posen un capell de color blau cel acabat en punxa, el deixen a la meva panxa i repta cap als pits tot buscant on agafar-se.
En aquella comunió mare-fill neix un vincle profund i animal (o animalment profund?). Diuen que els nadons, un cop han sentit l’olor de la mare, la poden reconèixer entre moltes. Em toca el cor veure’l tan encongit, amb els dits replegats dins dels punys. Treu baf per la pell encara greixosa. Una emoció màxima, com un torrent, surt del cor i es materialitza amb les expressions més íntimes i més noves. La meva cria...
Un cop a casa, les veïnes, em pregunten si l’Enric, com els nens que neixen per Nadal, duu una estrella al paladar.
                                                             
                                                      Anna Vivancos

                                                        Gener 2014

dilluns, 17 de març del 2014

    LA BARCA CLARA I LLUMINOSA 

Cada mati, el primer que faig en llevar-me és fer un cop d'ull al cel, al mar, a la platja i a les barques. Quan miro al cel, segons l'època de l'any, surt el sol davant mateix de la finestra on l'observo. Sempre trobo espectaculars les sortides de sol del mes d'octubre, el cel es rogenc, ataronjat, lilós... té una gamma de colors que fa que comenci bé el dia i estigui contenta, i em sento afortunada de gaudir-ne de casa estant.

Un altre espectacle es quan surten les barques de pesca d'arrossegament, els quillats. A l'hivern és negre nit, a les sis del matí sonen les sirenes i posen els motors en marxa, surten en ordre i amb els llums encesos van majestuoses fins la bocana del port, i mar endins fins a perdre-les de vista. A vegades les sento des de el llit i vaig fins a la finestra per veure-les. Depenent de l'època surten també els petxinaires, amb les seves barcasses. No s'endinsen gaire, van amb unes gàbies que tiren al fons del mar i recullen les petxines.

A la tardor és bonic observar les barquetes, que van a la pesca del calamar, surten cap allà les nou de la vesprada i no  van gaire lluny de la platja, i quan mires el mar veus tot de llumetes, l'una al costat de l'altra, i fan com una dansa si el mar es belluga.

A la primavera, al punt de les dotze, surten els sardinals i veure-ho es com contemplar una processó amb torxes. Els motors son l'orquestra.

 El cap de setmana la panoràmica és molt diferent. El dissabte al matí surten els més petits del Nàutic, amb els seus optimists. Son barquetes individuals amb vela, és el primer contacte dels nens amb la navegació. Per sortir i entrar del port són estirats per una motora que els deixa lliure un cop a mar obert, però sempre a prop. Van amb la vela i gràcies al vent donen voltes davant la façana del passeig de mar arenyenc.

Els diumenges surten els velers, a mi m'agraden les mallorquines, amb la seva vela llatina en forma de triangle invertit. En tocar-hi el sol la vela blanca apareix clara i lluminosa. Junt amb el seu lliscar silenciós i solemne sobre l'aigua, deixa una estampa  indescriptible.

La cara oposada a les mallorquines són les canoes. Per la seva rapidesa, a vegades sembla que passin sense tocar l'aigua, d'altres tallen l'aigua i aixequen una bromera  a cada costat de l'embarcació, i van deixant un rastre d'escuma blanca que es va diluint al seu darrera.


El Mont Calvari, il·luminat a la posta, emmarcat per la finestra de la cuina, es com un quadre que l'hivern em regala cada tarda.

De casa estant, observo als espigons del port pesquer, uns farcells embolcallats amb plàstics i cordes, son les xarxes recollides dels pescadors, fent una filera serpentejant a voltes sense massa miraments,  ni ordre ni concert. Aquesta part del port no es gens polida, això ho veig quan faig la caminada, gairebé diària ,per aquesta zona.

Quan es fa fosc, em quedo badant, veient el fars. El de la dreta, entrant al port, té el llum verd i fa dos flaixos seguits i una pausa i el de l'esquerra, fa el mateix però el llum es de color vermell.

El paisatge del mar es canviant, no hi ha dos dies iguals. L'espectacle està servit, el vent, si ve de llevant o de garbí ens porta o ens deixa sense platja. Hi ha vegades que la mar és calma, però quan hi ha temporal, és arrissada, i quan està encabritada, l'espectacle son els surfistes.

Els que tenim la sort de viure a marina, potser a voltes no ho apreciem prou. A mi m'agrada molt la muntanya, però quan fa dies que no veig el mar, l'enyoro.


El pescador, bressolat
en la seva barca
pren un aire heroic,
com no sol prendre
quasi mai el terrassà
conreant la terra.
El pescador inundat de blau
és, al mig del mar, infant,
home o heroi,
segons les circumstàncies.
Qui estima i canta la mar
estima i canta l'infinit
                           i, per tant, la llibertat       (I. Iglesias)
                                                                                                                                     Menina






                                      

diumenge, 16 de març del 2014

L’ACOMPANYO EN EL SENTIMENT
 

En Jaume Bartrina i Fors, des que va deixar d’anar a col·legi – i d’això en fa uns quants anys- ha treballat sempre a Manufactures Llanarenques S. A. La sevsa mare n’havia estat cosidora  tota la vida i, quan el noi va acabar els estudis de “Comerç”, va demanar al Sr. Castelltort, el propietari de l’empresa, feina per a en Jaumet.  El Sr. Castelltort la va complaure i el noi va entrar d’escrivent al despatx.

En Jaume - devia venir-li de família- era un llepaculs. No era cap llumenera però posava tots els sentits en la feina encomanada: era obedient i submís amb qualsevol decisió empresarial i no escatimava temps ni esforços per demostrar davant dels seus superiors i sobretot del Sr. Castelltort, la seva total lleialtat i fidelitat a l’empresa.

Sempre estava d’acord amb qualsevol iniciativa que el seu encarregat  li suggerís, però si aquest era substituït per un altre, tot i ser d’opinions diferents, ell també canviava i continuava lleial al nou superior amb més exageració i teatralitat si cap. No els  portava mai la contraria; en canvi, es feia l’exigent, quan havia de comunicar alguna ordre a qualsevol altra persona de l’empresa. Era el que es coneix com “un pilota total”.  Amb aquesta manera de ser va fer molt sovint el  ridícul i va esdevenir la riota de tots els companys; ell, però, estava joiós i cofoi del seu comportament.

Al Sr. Castelltort, catalanista de soca-rel - a qui de tant en tant  trobava pels passadissos-  li demostrava alhora submissió i catalanitat insubornable; quan aquest al cap d’uns anys, es vengué l’empresa a una multinacional, aquesta va canviar tot el seu organigrama i  va designar un director general jove, cregut i de parla castellana; en Jaume tot i advertir des del primer moment que el nou director comprenia prou bé el català, ell va ser  dels pocs que, en les comptades ocasions en què pogué parlar-hi, ho féu sempre en castellà.    

El nou director general, el Sr. Javier Velasco i Espinosa de los Monteros,  una de les normes que va imposar va ser convocar  reunions periòdiques amb cadascuna de les diferents seccions de l’empresa. Com que en Jaume tenia un càrrec intermedi a la secció de producció, de tant en tant el Sr. Godes, director d’aquesta el convocava per assistir-hi, cosa que el fascinava, i aprofitava la més petita ocasió per ficar-hi cullerada. Presumia així davant de companys i forans de tenir relació personal amb el Sr. Velasco.

Durant unes vacances, en  què  per uns dies va perdre el contacte amb els companys, va llegir al diari una esquela amb el nom d’Alvaro Velasco, vidu de Manuela Espinosa de los Monteros  un dels fills del qual es deia Javier, no va tenir cap dubte: havia mort el pare del “seu” director general. Li va entrar una gran excitació i  va córrer a consultar a la Quimeta, la seva dona, què havien de fer. Coincidència total: anar personalment  a presentar  el condol al Sr. Velasco.




Amb el vestit fosc de les grans ocasions, en Jaume i la Quimeta varen enfilar el camí del tanatori. No hi havien estat mai i la primera sorpresa fou just abans de sortir del cotxe, quan un jove vestit adequadament, ajudava els conductors en la maniobra d’aparcar. Acabava de fer-ho amb el cotxe que el precedia i ara es dirigí cap a ell i amb senyals molt visibles, ara enrere, ara més a l’esquerra, ara adreci i ja està bé. En Jaume li ho va agrair i va estarrufar-se i per recomanació de la Quimeta,  va oferir-li unes monedes. Li va costar entendre que el jove les  rebutgés  amb tanta vehemència.

Només sortir de l’ascensor que els pujà fins a la planta, es trobaren davant de la floristeria.  La Quimeta va insinuar a en Jaume que potser caldria comprar un petit ram  de flors. “Jaume hem de quedar bé i ara no ens vindrà d’això”, va dir-li. Dit i fet, amb unes flors a la mà i per entre una munió de gent desconeguda es varen trobar davant de la  porta d’una de les sales  de vetlla.  En Jaume, novell i  nerviós, sense encomanar-se ni a Déu ni a sa mare, s’hi endinsà fins al fons i, amb cara de circumstàncies, s’abraçà amb el primer que se li posà al davant; va donar-li un més que sentit condol, li lliurà el ram de flors i, per demostrar que coneixia a fons al difunt, es va deixar anar:“Ningú hagués pensat fa només dos mesos, quan D. Alvaro va assistir a la inauguració de les noves instal·lacions de l’empresa, que el desenllaç seria tan ràpid,”  i va preguntar tot seguit -que era el que realment l’interessava- per l’altre fill, D. Javier, a qui volia saludar personalment. Amb dificultats, el seu interlocutor va poder tallar-lo per dir-li que li semblava s’havia produït un mal entès o, millor dit, que s’havia equivocat de sala de vetlla, “Perdoni, però el difunt no és diu Alvaro, no és  el meu pare sinó el meu germà i és impossible que fa dos mesos hagués assistit a cap inauguració ja que fa més  de dos anys que ha estat enllitat en un geriàtric i tampoc té cap fill que es digui Javier”  Si el punxen no li surt sang. Avergonyit i vermell com un pigot, va donar una forta estrebada a la Quimeta i es trobaren altra vegada a l’avantsala del lloc de vetlla.  

Trepitjar-la i veure  D. Javier entrant a la sala del costat va ser  instantani. En Jaume, amb la Quimeta enganxada, s’hi introduí sense miraments, abraçà al seu director general, que no esperava aquesta visita i tots dos notaren un moment de desconcert quan en apropar-s’hi un xicot jove i endolat, es creuaren unes estranyes mirades.  “Nacho, os conoceis? preguntà el Sr. Velasco al seu fill.  El xicot respongué: “Sí papà, nos hemos conocido aparcando.”

Quan D. Javier els acompanyava cap a la porta per donar per finalitzada la visita, es va creuar  amb la seva muller i els la presentà: “Mi esposa, ella sí habla catalan, es de Manresa” els digué. En Jaume, fent una espectacular reverència, respongué d’una manera ben galdosa:“Sra. ha estat un plaer,  fins a una altra.”

Van deixar pas a un empleat de la floristeria que els portava un ram“ I les nostres flors?” va remugar la Quimeta. Lacònicament, en Jaume respongué: “Malaguanyades            

                                                                                                                                                       P. de S.








divendres, 14 de març del 2014

AMISTAD, AMOR, Y TAPAS


            -¡Hola Princesa de las tapas¡-
            Al oír esta voz que me era familiar, he dejado los platillos dentro de la vitrina frigorífica, y al levantar la cabeza he visto que ahí estaba ella, Sofí, mi compañera y amiga cuando empecé a trabajar para Carlos, mi actual pareja sentimental y socio del bar de tapas que regentamos desde hace dos años, justo el tiempo de su ausencia. Al salir  de detrás del mostrador  nos hemos abrazado y besado con efusión. Pero...pero acto seguido he sentido un aguijonazo en el pecho. Como si un peligro premonitorio hubiera venido de visita.
***
            En octubre del pasado año, Carlos me sugirió la idea de ir a Bilbao y San Sebastián. Estos  lugares eran buenos para rastrear, y si fuere necesario copiar algunas recetas de tapas. Teníamos que romper la inercia en la que estábamos sumergidos por la enquistada crisis que vivíamos. Debíamos  ofrecer a nuestros clientes algo nuevo, diferente y original. Estuvimos diez días allí y otros diez en Barcelona, donde participamos en un curso que impartieron dos renombrados cocineros de nuestra tierra. Fue lo más provechoso y práctico  que  hicimos en mucho tiempo. Fuimos adquiriendo un excelente pedigrí, aunque para esto tuvimos que sacrificar parte de  nuestras  relaciones personales. Nos turnábamos, y aunque seguíamos profundamente enamorados, el cansancio nos hizo aparcar nuestros proyectos familiares de futuro. Nos dimos una tregua de dos años. Si el negocio seguía por estos derroteros, intentaríamos ir a buscar el hijo que deseábamos. Los martes durante nuestro descanso semanal, nos resarcíamos de nuestras carencias amorosas.
           
***     
            Le he contado a Carlos la visita de Sofí y sus intenciones de venir a trabajar con nosotros. Ella tiene la seguridad de cumplir los requisitos que demandamos en nuestro anuncio. (Me ha parecido que se ha mostrado   excesivamente entusiasmado) No me ha agradado en absoluto, ni he podido evitar hacer un play back mental de nuestra época juntas, y no me ha complacido recordar nuestras mutuas confidencias. Ella, lo mismo que yo,  tenía la intención de tirarle "los tejos" a Carlos. Incluso hicimos apuestas sobre "quien se llevaría el gato al agua"  Y ahora se presenta de improviso, y yo no sé con que intenciones. He intentado rebajar el entusiasmo de Carlos, con frases tan manidas como... Nunca segundas partes fueron buenas y otras lindezas de las que no ha hecho caso, pues según dijo...
            -Son zarandajas de pueblo.-
            Y apostilló.
            -Fuimos un buen equipo, y si cada uno ocupa el lugar que le corresponde no ha de haber ningún problema.-
            Encima a abogado por ella, recordándome lo carismática que era.
A despecho mío, hemos quedado para el próximo miércoles para hablar del posible contrato. 
           
***
            Ya es miércoles. Una extraña sudoración humedece mis manos y siento como palpita mi corazón. Ahí está, sigue siendo puntual. Viene  acompañada de una mujer rubia, alta, vestida con un traje chaqueta.  Es guapa, aunque de facciones duras, sus ojos azules tienen una mirada fría. ¿Quien será? Las saludo, aun que no puedo evitar una merma de mi anterior afecto.
            -Hola, ¿como estás?- 
            Me la presenta.
            -Adela esta es Sonia, la amiga de la que te he hablado.-
            Nos saludamos. Me estrecha la mano. Ni por asomo me acerca el rostro. No sé que me pasa, siento como si algo se desquebraja en mi interior. Objetivamente no tengo razón alguna para sentirme así, pero no puedo evitarlo. Mis sentimientos me delatan. Sofí sonríe enseñando esa dentadura endemoniada mente bella y perfecta. Me coge las manos y me mira directamente a los ojos. ¡Que inteligente  es! ¡La muy zorra ha intuido y adivinado mis pesares!  Me tranquiliza con estas palabras.
            -Cariño está tranquila. Como puedes ver, la vida da muchas vueltas. No temas nada, Adela y yo somos pareja desde hace más de un año, y te garantizo que somos muy felices.-
            Sigue mostrando esa arrebatadora sonrisa. Su insólita confesión me deja durante un largo rato perpleja. Por fin reacciono. Me levanto y le doy un abrazo y le digo con toda la alegría de mi corazón.
            -¡Eres una tía legal! ¿Te parece que os invite con algunas de mis famosas tapas? ¡Voy a llamar a Carlos!  Creo que no será necesario que venga.
                                                                                                                                                     T.V. Tolsa

dimecres, 12 de març del 2014

DILEMA RESOLT.  

     

(Estil directe lliure)
Recordo aquell dia com si fos avui. Estava a la finestra del menjador de casa mirant encantada el terra del pati de sorra que teníem a baix. Per un moment em vaig quedar enfavada, la mirada perduda però fixa al llimoner, que frondós!, ple de llimones!. Les joguines de la canalla disperses pel terra i el galliner buit, anàvem a desmuntar-lo, ja feia temps que havíem decidit de no criar més pollets ni ànecs. L’etapa de dedicació exclusiva a la casa i a la família estava arribant a la seva fi.
Havien passat cinc anys des del naixement del meu primer fill, ara en tenia dos i malgrat tot el tragí d’aquells anys notava dintre meu un buit que no coneixia però si que identificava. Quelcom estava canviant dintre meu i quelcom m’empenyia a canviar fora meu.
Per un moment els ulls varen deixar de mirar el buit per posar-se damunt del rellotge, oh! que tard! Tinc d’ anar a recollir els nens –vaig dir, i vaig sortir corrent.
L’ endemà tan bon punt em vaig despertar el primer que vaig fer va ser baixar al garatge. Allà, en unes capses hi havia tots els llibres i els apunts del meus estudis abandonats. Sense saber-ho aquella nit en mig del son vaig descobrir el canvi que volia fer, seguir en la meva lluita. I per això calia emprendre de nou els estudis que temps enrere havia deixat. Així és que vaig recollir la caixa amb tots els materials i la vaig posar damunt la taula de l’ estudi. Ja tenia clar el que faria, continuaria estudiant.
(Estil indirecte lliure)
Recorda aquell dia com si fos avui. Estava a la finestra del menjador de casa seva mirant encantada el terra del pati de sorra que tenien a baix. Per un moment es va quedar enfavada, la mirada perduda però fixa al llimoner, què frondós!, ple de llimones!. Les joguines de la canalla disperses pel terra i el galliner buit, anaven a desmuntar-lo, ja feia temps que havien decidit de no criar més pollets ni ànecs. L’ etapa de la dedicació exclusiva a la casa i a la família estava arribant a la seva fi.
Havien passat cinc anys des del naixement del seu primer fill, ara en tenia dos i malgrat tot el tragí d’ aquells anys notava dintre seu un buit que no coneixia però sí que identificava. Quelcom estava canviant dintre meu i quelcom l’ empenyia a canviar fora seu.
Per un moment els ulls varen deixar de mirar el buit per posar-se damunt del rellotge, oh! que tard! Se’n havia d’anar a recollir els nens, i va sortir corrent.
L’ endemà, tan bon punt es va despertar, el primer que va fer va ser baixar al garatge. Allà en unes capses hi havia tots els llibres i els apunts dels seus estudis, abandonats. Sense saber-ho aquella nit en mig del son va descobrir el canvi que volia fer, seguir en la seva lluita i per això calia emprendre de nou els estudis que temps enrere havia deixat. Així és que va recollir la caixa amb tots els materials i la va posar damunt la taula de l’ estudi ja tenia clar el que faria, continuaria estudiant.
                                                     Sarró de somnis