GENT D'UNA ALTRA ÈPOCA
S'hi va
atansar quan el seu acompanyant es va allunyar d'ella
-Hola, perdona, tu no ets la Lidia Cortés?
- Si. Ens coneixem?
- Jo soc l'Amadeu Cortina.
La dona el
va mirar desconfiada.
-
Gauteques, anys 60, al Poble nou...Te'n recordes?
- ???…
- Et diu res això: les 8 del capvespre. Only you, Remember when dels Platers, Llorando en la Capilla d'Elvis, El Reloj, Lucho Gatica.
Aquella colla del forn del Ros...
En veure la
cara d'incomprensió de la dona ja estava penedit d'haver-la abordat, però,
després d'uns segons de reflexió, a la senyora se li van il·luminar els ulls.
-I tan, i tan que ho recordo! Va ser una època
meravellosa!
L'expressió
de la dona es feia mes animada per moments.
-Sí, sí, quina colla mes maca! Tu ets l'Amadeu,
el disc jockey, no?
- Tan
canviat estic?
- Home, la fesomia canvia... els cabells... els quilets... He he he, ja se
sap.
- Esclar esclar, no, si no m'ofenc. Tan bon punt
t'he vist m'he dit. “Mira la Lidia, segur!
Ets inoblidable!”
La dona va
somriure amb complaença, i modestament va dir:
- Apa apa!, que el temps també ha fet estralls en
mi. On ha anat a parar aquell cabell negre fins al capdavall de l’esquena? Ara
mira'l, curtet i pèl-roig. Ja m'explicaràs!
-Tens una cosa que continua igual, i encara que
no vingui a tomb, t'ho he de dir.
-Ah! sí? Què es? - va dir
ella encuriosida.
- Els teus ulls! Saps com t'anomenava jo?.
La Litz, els tens com la Taylor.
Va notar
que enrogia per moments, però, què
caram, havia de dir-ho!
-Vaja, no sabia que em trobessis tan atractiva. No m’ho havies dit mai.- Se
l'hi va notar certa coqueteria en el to de veu.
- Dona, jo no podia competir amb el guaperas de l’Àlex.
Totes li anàveu al darrere. Per cert, saps que se n’ha fet d'ell?
- Hi tant que ho sé!... Va morir fa deu anys. Va emmudir uns moments, se'l hi van entelar
els ulls, i després d’un curt silenci continuà.
-Em vaig casar amb ell. Tot plegat,
un desastre. El què tenia de bonic per fora era de
buit per dins.
Un altre
silenci, aquest cop contingut i feixuc. La
dona va fer un gest amb la mà, com si volgués espantar quelcom del seu davant.
- Millor no parlar-ne, deixem-ho córrer. I tu?,ets
casat? tens fills,o potser néts?.
- Doncs no. Segueixo solter; he tingut parelles
esporàdiques però cap a quallat.
- ???...
- Mai he pogut oblidar el meu amor impossible.
Lidia se'l
mirà amb curiositat.
- Encara vas ha veure aquelles pel·lícules tan
complicades?.
- I tant, soc d'idees fixes, ja ho veus.
Ella va
dubtar abans de tornar a prendre la
paraula.
- Saps? amb la Dora vàrem anar varies vegades al
cinema Bosque, i tot i que en Bergman no
ens deia res de res. Mai t'hi varem trobar... És evident....
l'Amadeu
sorprès va emmudir. De sobte, els dos és sentiren
neguitosos.
- I tu, tens parella ara?.
- Vaig a ballar esporàdicament amb un amic, però res seriós.
???...
- Em passa el mateix que a tu, mantinc el record del meu primer amor. Tot i
que ell mai no ho va saber. Ja ho veus,
som d'un altre època -ho va dir amb un mig somriure
trist i melangiós-.
- Jo...- l'Amadeu dubitatiu, es va interrompre.
- Tu què? Que
anaves a dir?.- el to de la Lidia era expectant.
- No, no, res...que m'he alegrat de veure't.
- I jo també -la Lidia ho va dir abaixant la mirada ruborosa i amb tristor-.
- Doncs...que et vagi bé.
L'home li allargà la mà per
estrènyer-li; ella però, s’hi va apropar i la va fer un petó, al qual ell
correspongué tímidament, abans de marxar capcot i pensatiu mentre es repetia a si mateix: “la
Litz te tota raó, som d'una altra època”.
T. V. Tolsa