VIATGE SENSE RETORN

Aquell dia la mare deixà sobre la taula un bol ple d’ avellanes. Sense dir res es girà cap a l’ aigüera i començà a rentar els plats .

Com sempre, els pares i els tres germans compartien a la taula de la cuina els àpats que la dona plena de recursos imaginatius feia sorgir de la petita feixa que conreava, més el que la seva veïna carnissera li venia a un preu molt raonable o li canviava per fruits secs a l’època que els arbres del seu hort, es carregaven d’ ametlles o avellanes.

El dinar va transcórrer en silenci, només trencat per la xerrameca de la germana petita, el pare sempre tant alegre tenia un posat seriós i en acabar tots van desaparèixer ràpidament, la nena cap a l’escola i el pare i el fill gran cap el treball.

Un mundo nou, de cartró, comprat a la botiga d’en Pere Jaume, estava obert sobre dues cadires. La mare rentava i planxava, samarretes, dos camisses, quatre calçotets, un parell de pantalons, mocadors de butxaca... I unes quantes llàgrimes pel seu noi, el preferit, per que no ? Sempre havia sentit una especial connexió amb ell. Simpàtic, alegre, es penjava del seu coll com una criatura. Només tenia quinze anys.

Després de dinar, ell, sense dir paraula, obrí la porta de casa i sortí corrent carrer avall cap a les cases del Port. Va arribar a la primera línia de platja i encara va continuar fins a La Farella. Allà es deixà caure damunt la sorra i davant un mar que l’ havia acompanyat tota la seva infantesa, deixà escapar unes llàgrimes que havia reprimit tot el dia. Blanc, gris, verdós, tant el cel com l’aigua. Ell no mirava colors. El moviment del mar, compassat, era la seva respiració. La remor constant era el seu llenguatge interior. Sense saber-ho es sentí identificat amb el seu entorn, sabé que allò era la seva arrel profunda i que havia marcat els seu caràcter. Somniador i ferm, decidit a guanyar la batalla de la vida, però vençut per l’enyorança abans de que arribis el moment del comiat.

Un sentiment d’ esperança i ràbia l’ envaí per haver determinat un futur que ara l’ espantava, però immediatament va sorgir dintre seu allò que l’ acompanyaria la resta de la seva vida. Poc temps per les lamentacions i confiança en el que s’obria al seu davant.

Va dormir a estones i es deixà acompanyar per una lleugera tramuntana que s’ aixecà durant la nit.

De bon matí, els meus pares ja aixecats acabaren d’ arreglar les coses. Jo portava una gorra, un “traje” que estava força bé i sabates altes amb cordons. El meu pare amb el mundo ple de roba m’ acompanyà a l’estació, la meva mare fins a la cantonada. Sembla que vegi la seva cara, ara que fa tants anys, crec que se li trencava el cor. Ja som a l‘ estació, el pare em dona el bitllet, pujo al tren i m’ acomiado d’ ell. Abans m’havia de donar uns consells que mai he oblidat. Perills que podia trobar amb el tracte amb dones, paraules sobre la honradesa, formalitat, prudència. Crec que em va servir de molt. Vaig dir-li que m’ en recordaria.

Cap a les 9 del matí van dir-me: ara tens de baixar. Ja arribàvem. Recordo que era el 15 d’ octubre de l’ any 1923 que vaig trepitjar el terra de Llinars. La primera impressió fou fatal, em caigué l’ ànima als peus. Vaig veure un poble petit i ho era. Carrer de Baix, carrer de Dalt, riera al mig i carrer Nou. Desil·lusió

Vaig entrar al meu nou ostatge. Al davant hi havia el taller que es deia cal Serrano.

L’amo de no gaires paraules em va dir el que tenia de fer. Carregant el mundo de roba, vaig pujar escales amunt cap a les golfes. Una habitació freda habilitada per a dormitori dels mossos.

Aquí vaig començar a ser el Peret de cal Serrano. Tenia quinze anys i era responsable de la meva vida.

Uns anys mes tard va començar a escriure. (Escriuria molt durant el temps en que viuria sol). Era el seu inventari de cada dia, la seva reflexió sobre els petits esdeveniments. Sense saber-ho aquella estona amb ell mateix el centrava i el va ajudar a superar els moments difícils... de soledat...

Arribar a aquell poble petit, amb gent de pagès, sorruda, va representar un canvi total en el tracte amb el seu entorn. El paisatge, la vivor de la vida al carrer, una mena de tarannà entre esbojarrat i càlid de la gent de mar, va contrastar amb el nou espai que l’ esperava. Quan va sortir de l’ estació el vent fred del Montseny bufava a primera hora. Va enfilar un carrer recte format per una terra fosca. Uns quants bassals indicaven que a la nit havia plogut. A l’ altra banda de l’ estació veié la verdor dels boscos que s’ enfilaven muntanya amunt i els camps que envoltaven el poble. Una altre geografia, un altre gent. Les portes estaven tancades i el silenci s’ estenia pels quatre carreres. La salabror que portava el vent del seu poble havia desaparegut i una lleugera boirina amb olor de llenya cremada s’ endevinava arran de terra.

                                                                                                                                             Constança

UN ENEMIC INESPERAT

La decisió estava presa tornaria a estudiar, però per això caldria tenir el recolzament de la família. En Carles el seu marit l’ajudaria a aconseguir-ho, el pacte ja venia de lluny, d’ abans de casar-se, ella volia estudiar i ell estaria al seu costat, així ho havien acordat. La parentela de la seva banda no hi posaria cap problema, la mare i la germana gran, malgrat no entendre-ho gaire farien el que calgués perquè ella pogués aconseguir el que s’havia proposat, eren incondicionals i ella les necessitava amb els nens. Per la banda d’ell ja era més complicat a part de no entendre-ho feien judicis de valor sobre el que estava bé o no i per descomptat,… una dona casada i amb dos fills que hi feia a la universitat?quina necessitat tenia d’estudiar? Eren de pagès i això era massa!! A ella encara que no la farien canviar de parer aquests comentaris li feien mal, la feien sentir culpable.

Així és que un cop va recuperar tots els materials va veure quines possibilitats tenia. Podia seguir en el lloc que s’havia quedat o sigui a mig camí d’aprovar el sisè de Batxillerat Superior. Però, és clar, li faltaria aprovar el Preuniversitari i les proves d’accés fins arribar a la Universitat. La veritat és que això exigia molt de temps i clar va buscar altres fórmules que li permetessin escurçar el camí. Va començar a preguntar a gent que estava o havia estat com ella i va trobar el que li seria la solució definitiva l’accés a la Universitat per a majors de vint-i-cinc anys. Es presentaria a l’ Escola Normal. La prova era bastant assequible, estudiaria Magisteri.

Érem l’estiu del setanta-set i la decisió tirava endavant no es matricularia per fer batxillerat esperaria que arribés el mes de maig que era quan es feien aquestes proves, mentrestant repassaria i s’aniria preparant. Així va anar passant fins que un dia va arribar en Carles a casa amb una mala notícia, l’empresa tancava i per tan es quedaria sense feina, però havia parlat amb uns amics que estaven engegant una cooperativa i que segur que podria treballar amb ells i els ajudaria a tirar endavant aquest projecte. No cal que us digui que tot plegat va ser inesperat i sorprenent. Aquesta situació la va desconcertar i li va fer plantejar de nou el seu futur, seria bo pensar en trobar quelcom a fer mentre esperava que passés el temps i podria intentar d’estudiar i treballar, col·laboraria a tirar endavant l’economia familiar.

El seu amic Pere que en aquell moment s’estava preparant per fer oposicions per entrar a la Caixa li va proposar d’estudiar amb ell i presentar-se els dos a aquestes proves. I així ho varen fer, van buscar un noi que ja treballava a la Caixa perquè els hi fes classes i van comprar els llibres i allà estaven ells estudiant com van néixer les caixes d’estalvis, els objectius que perseguien, els ideòlegs, els fundadors, etc., tot això acompanyat del temari de Comptabilitat i Càlcul. Tot plegat un desgavell!! Que tenia que veure tot això amb el seu comprimís amb ella mateixa!! Així és que volia treballar i estudiar, uf!!

Aquella situació la posava neguitosa semblava que anava picant portes sense objectiu, el mes de maig li quedava lluny i havia de fer quelcom. Havia de fer costat en Carles i els seus amics, havia de recolzar-los i no pensar tan en ella, deixar-se d’ oposicions i començar a treballar amb ells, li estaven demanant però ella s’hi resistia, no sabia que fer, tot plegat la desconcertava i la feia sentir malament. Entremig, en Pere li va dir que s’havia assabentat que hi havia unes oposicions al “Instituto Nacional de Previsión” i que estaria bé de presentar-s’hi. En Pere ho tenia clar: havien de procurar de treure’s alguna oposició i després ja podrien fer el que volguéssim fins hi tot estudiar!!

Però què estava passant? o bé ella no parlava clar o era com el pernil de l’entrepà, tothom estirava, i…

Finalment, va col·laborar portant la comptabilitat de la incipient cooperativa, va presentar-se a les oposicions del “Instituto Nacional de Previsión “, de la Caixa, … i més si n’hi hagués hagut!!..Però al final va arribar el mes de maig i la prova d’Accés va sortir Apte.

Ai, el destí, el destí, per més enemics que hi hagi, el final, si el desig és molt fort, s’acaba complint. A l’octubre començaria el primer curs de Magisteri a l’Escola Normal de Barcelona.

Un sarró de somnis

                                                             Sarró de somnis

ELS “COL·LOQUIS”

Érem tres amics que, en acabar els estudis d’Aparellador a mitjans dels anys 60 del segle passat, ens vàrem passar a Arquitectura. Vam estar tot l’estiu preparant diverses matèries i anant a una coneguda acadèmia de dibuix del carrer del Pi. Animats i expectants, a l’octubre del 1965 vàrem iniciar el curs a l’Escola.

L’assignatura de Matemàtiques s’havia convertit, en aquella època, en el “tap” del primer curs dels estudis d’Arquitectura. Junt amb la Física, semblaven les matèries escollides per a fer de filtre per als qui volien tirar endavant la carrera. Anys enrere, havia estat el Dibuix Artístic l’entrebanc dels estudiants.

El professor de “Mates” era un home ja molt gran, corpulent, amb la veu trencada i fluixeta; un especialista de reconegut prestigi, un geni de les matemàtiques, autor de molts llibres i manuals sobre la matèria. Amb mà tremolosa, el catedràtic anava omplint la pissarra de números i signes, equacions i integrals, gràfics i demostracions... La majoria de vegades, però, feia pujar a l’estrada algun alumne de les primeres files i ell li anava dictant tot el reguitzell d’operacions... Nosaltres, amb prou feines teníem temps d’anar copiant a la llibreta els apunts que ens permetessin estudiar la matèria a casa. L’aula sempre estava plena de gom a gom; hi cabien, almenys, un centenar d’estudiants.

Els alumnes, però, preferíem la seva ajudant, la senyoreta Font, una professora que venia de tant en tant a suplir-lo o a complementar les seves explicacions. Era una dona encara prou jove, no menys intel·ligent que ell i amb molta vitalitat; de formes generoses, vestia faldilla i jersei negres ajustats al cos. Es movia per la tarima amb gran desimboltura i omplia també la pissarra amb la barreta de guix i, per arribar més amunt, s’hi arrambava amb tanta fogositat que, un dia, en girar-se, va mostrar, blanc sobre negre, la protuberància dels pits coberta de pols de guix... cosa que va provocar somriures, mirades de complicitat i xiuxiueigs generals.

El cas és que el catedràtic, el seu cap, s’havia inventat un instrument de tortura per a nosaltres, els pobres aspirants a arquitecte. En deia: els “col·loquis”. Tot el perímetre de l’aula – excepte la façana on hi havia les finestres – estava entapissat de pissarres negres. Ens donaven deu problemes per resoldre a casa i, de tant en tant, tocava “col·loqui”. Això volia dir que ens podia tocar, a alguns de nosaltres, sortir a les pissarres exposats a les mirades de tots i desenvolupar i demostrar la solució d’un dels problemes: te’n podia tocar un que havies sabut resoldre a casa o algun dels que no te n’havies sortit de cap manera i, així, quedar malament davant de tothom. Uns quants professors auxiliars ajudaven en aquesta tasca d’exposició per tal de facilitar-ne la simultaneïtat. Només de sentir la paraula “col·loqui” ja ens tremolaven les cames, teníem mareigs, insomnis i mals de ventre... Aquest mètode obligava, a la majoria, a assistir a les classes d’alguna acadèmia especialitzada en aquests afers (n’hi havia unes quantes...), amb la despesa complementària que això suposava per a les nostres migrades butxaques.

Era una pressió que només resistien els psicològicament forts o els que s’ho agafaven amb un cert distanciament o ironia. Els massa seriosos o responsables, els més dèbils psicològicament, petaven. Un dels tres amics – segurament el més capacitat en matemàtiques – no ho va suportar: a mig curs, va abandonar la carrera i se’n va anar al seu poble a treballar d’aparellador. Li semblava que allò era una presa de pèl i una pèrdua de temps i que, a la seva edat, no tenia perquè suportar aquella tensió.

D’altra banda – pensàvem nosaltres – perquè havien de ser justament les Matemàtiques l’assignatura filtre, la matèria d’entrebanc? No semblava més lògic que, tractant-se d’arquitectura, fos l’assignatura de Projectes – en cas que l’alumne no aconseguís projectar d’una forma mínimament correcta – la que barrés el pas als que pretenien ser arquitectes?

La realitat és que l’assignatura de Matemàtiques es va desenvolupar, d’acord amb el mètode descrit, durant tot el curs. Les hores de treball que requeria portar-la al dia i l’alta tensió que ens causava ens deixaven esgotats. Tenint en compte que, a més, treballàvem un xic com a aparelladors, ens vam veure obligats a partir el primer curs en dos...

Quan s’acabava la classe – o el “col·loqui”, si era el cas – observàvem com el doctor Pi Calleja, amb tota la seva corpulència, abandonava la tarima amb petits passos sincopats, arrastrant els peus, fent tentines... Patia el mal de Parkinson.

                                                      Roc de Vallsanís

EL PAS DEL TEMPS: EL ZÈNIT

Tempus fugit

De ben petit, al meu poble, el pas del temps i les estacions el marcaven el sol, la lluna, els núvols, la pluja, el vent, determinant les collites, les pastures i els recursos boscans.

El so del campanar de l’església ressonava llunyà al meu barri rural, als horts i camps.

I el xiulet fugisser del pas del tren-carrilet de l’Asland. Les sirenes de les fàbriques tèxtils, fora vila, braolaven cada matinada, migdia i vespre, marcant els torns laborals...

A ca’ls avis tenien un rellotge de paret senzill, sense pèndol, i un despertador rodó gran. Jo i ma germana vivíem amb ells perquè els pares tenien un bar i els ocupava molt temps. La mare venia cada dia, però amb el pare passàvem molts dies sense veure’ns.

El rellotge de butxaca de l’avi em tenia el cor robat. Era d’argent, gravat amb les seves inicials, amb una llarga cadena, que guardava a l’armilla o a la butxaqueta del pantalons. L’esfera era de nombres romans. Jo no els entenia --pensava que potser perquè era de marca suïssa--. L’havia portat d’Andorra, quan feia contraban. No se l’enduia pas si anava a l’hort, ni si anava a obrir o tancar els dipòsits que abastien d’aigua el poble. Només se’l posava quan es mudava per baixar a la vila per anar a l’ajuntament o per alguna festa o enterrament. No anava pas a missa, perquè la seva fe animista li impedia. Tampoc anava als bars, a jugar o beure i perdre el temps. Preferia anar al camp o parlar amb els veïns.

Quan vaig anar a escola, als 6 anys, el temps me’l marcava el timbre de les hores de classe i les obligacions religioses “festives” i dominicals imposades pels “hermanos” salesians. Per la primera comunió em van regalar el primer rellotge, el rosari i el devocionari de nacre...

Als 13 anys ajudava el meu pare al bar, seguint el ritme diari i festiu dels clients, després de l’horari escolar. Va ser llavors quan el vaig conèixer de veritat, ja que abans no teníem temps per trobar-nos ni parlar. Al bar hi havia un gran rellotge rodó, amb nombres aràbics, per saber l’hora d’entrada a les fabriques, mines i la cantera d‘Asland.

Però ell tenia un rellotge de polsera i cadena d’or de marca Zènit, que s’estimava molt. Els nombres romans i les busques eren fluorescents com lluernes que il·luminen a la nit.

Només se’l posava per alguna celebració festiva o cerimònia. O per baixar a Barcelona.

El va portar fins que vam anar a Barcelona, els anys 60, que se’l va guardar i comprà un Duward, més senzill, per treballar. La mare en tenia un d’or de 24 quirats, més petit, que després devia recollir la meva germana mitjana. Quan vaig ser gran, tornant de la mili, el pare em va donar orgullós el seu rellotge Zènit com un tresor preuat. I encara el tinc guardat, suposo. Però amb els canvis de cases i pisos no l’he trobat.

Els anys 70 vaig viure una bona temporada fora del temps, prescindint dels rellotges. Després n’he tingut molts els darrers anys, perquè m’agraden i perquè necessitava comptar els mesos, dies, hores, minuts i segons per la meva feina escolar i les activitats socials. M’havien mecanitzat els temps moderns tailorians: era el meu propi despertador mental i biològic.

Però ara que m’he jubilat se m’han destarotat els ritmes i els hàbits. I encara que em desperto i em llevo d’hora, com abans, em passo dies i hores “perdent el temps”. O no?

Antòni M.L. Casals 

UN NADAL NEVAT

La infantesa és l'edat de la fantasia i de les il·lusions, és l'edat en la qual tot és possible. Tots ens hem extasiat escoltant, de llavis dels nostres pares, contes i relats de tota mena, que revivíem en els jocs.

Després, anem copsant la realitat, la vida se'ns presenta tal com és, amb les seves injustícies, els seus mancaments, les seves lluites... S'apodera de nosaltres un desencant, un dolor, i durant tota l'adolescència ens aferrem als somnis que ens fan reviure el món ideal que ens imaginàvem de petits, on tot era pau, ordre, amor i alegria. Més tard s'imposa la realitat i es va forjant l'home...

Tots els somnis trencats

tots els castells per terra... .

diu en Raimon en una de les seves cançons. I és cert. Però hi ha vegades -poques- que una il·lusió, un somni d'infant, ve a trencar aquesta norma i es realitza d'una forma ben senzilla. Llavors, una alegria interna s'apodera de nosaltres i sentim com un regust agredolç que ens transporta molts anys enrere.

“Era un dia de Nadal -i fa més de 50 anys- quan, uns quants pastors -digueu-ne muntanyencs, si voleu- amb el sarró a l'esquena -o bé la motxilla, tant li fa!- pogueren fer realitat un d'aquests somnis d'infant, potser un dels més tendres.

Tots ells, de petits, havien somniat amb Nadals nevats, amb obrir la finestra aquell matí i sentir com el vent els esquitxava de neu el rostre.

Tots ells, feia anys, quan feien el pessebre de suro, havien escampat farina per muntanyes i teulades...

Tots havien cantat aquella estrofa de la cançó del rabadà:

- A Betlem me'n vull anar

vols venir, tu, rabadà?

- Massa neu hi ha!

A tots, quan eren infants, se'ls havia explicat que el dia que nasqué Jesús, feia fred, molt de fred; i hi havia neu, molta neu; i la Verge havia posat l'Infant en un pessebre, entre un bou i una mula, perquè l'escalfessin amb l'alè, i els pastors, havent sentit l'àngel, amb el sarró ple d'ofrenes, s'encaminaven cap a l'establia de Betlem tot enfonsant-se en la neu dels camins, amb les mans gelades però amb el cor content, cantant i traient l’alè per la boca...

Tots havien viscut en la innocència aquests Nadals nevats dels pessebres, de les cançons i dels relats dels seus pares, però semblava que era un d'aquells somnis que s'esfumen amb l'edat.

Però no, no! Ells també trobaven ara el paisatge nevat, havien adorat l'Infant en un racó humil del Montnegre, li havien cantat cançons, li havien ofert presents i s'enduien la joia al cor. Ells també tenien les mans gelades i s'enfonsaven en la neu fins al genoll, i es perdien, i lluitaven, i tornaven a emprendre la travessa d'aquella immensitat blanca que s'engruixia per moments. Neu a tot arreu, a la terra, al cel, als cabells, dins les botes... Estaven sota la voluntat i poder d'Aquell a qui acabaven d'adorar; se'ls feia evident la seva superioritat. Rebien una lliçó de petitesa, de senzillesa, d'humilitat...

Visqueren un Nadal dur i auster, com hauria de ser sempre el Nadal, com va ser el primer Nadal. No hi ha dubte que serà el Nadal de la seva vida”.

Estem segurs que aquell Nadal -al conjur de la neu- molta gent gran, al camp o a la ciutat, pels camins, pels carrers, a l'església o a la llar, va notar, per uns moments, aquell regust, aquella enyorança, aquella alegria interior de sentir-se un xic infants. Aquell dia, també, uns quants pastors -digueu-ne muntanyencs, si voleu- amb el sarró a l'esquena -o la motxilla, tant li fa!- pogueren viure el seu Nadal nevat, el seu Nadal somniat.

                                                                           Roc de Vallsanís 

DESCRIPCIÓ D'UN PERSONATGE

El veig a venir i em quedo amb la percepció que sempre tinc d’ell i que el pas del temps no ha canviat, la d’una bona persona. És un home d’aspecte fort amb barba i cabells blancs, la seva cara és gran, així com les seves faccions. Les mans, els braços, tot ell fort i robust. El seu aspecte dóna la sensació de seguretat, acolliment i bonhomia al mateix temps. És el típic personatge bo dels contes per infants, fins i tot alguna canalla del seu entorn l‘ha identificat amb aquell avi dels països del Nord d’Europa que  per les Festes de Nadal es passeja amb trineu.

Té uns 70 anys, és pare i avi. A ell, les criatures sempre li han agradat i s’hi porta bé, les seves nétes ho saben.... li fan fer tots els papers de l’auca i no cal dir que ell ho fa encantat. Després es va jubilar i, d’això ja fa uns cinc anys, es fa càrrec de fer el dinar per tota la família. Per les netes, pel fills, per la dona, pels amics,... per tothom que va a dinar a aquella casa. Així doncs, aquesta es la seva tasca: la cuina. Ah! i també la compra, cosa que fa de forma sistemàtica cada dia al matí.

S’acostuma a llevar a les 8 i mitja, es pren un cafè amb llet i es fuma un o dos cigarrets (bé, ara no perquè els metges li diuen que ho ha de deixar). Després se’n va a fer un cafè i a llegir al diari amb el seu amic a “cal Manco”. Llegeixen, comenten, parlen dels problemes que hi ha al món, i fan un que altre tomb pels voltants. Després se’n va a comprar i  a fer el dinar.

Les noies del súper ja l’ esperen “bon dia, bon dia, compra això que és fresc”. “No això no”... allà està ell escoltant i deixant-se assessorar.  Però acabarà comprant el que ja tenia pensat, la llista no falla mai.

Quan arriba a casa organitza la nevera i comença la feina, de vegades sembla un veritable cuiner de restaurant. Ha de fer més d’un menjar perquè la jove fa dieta, però una dieta diferent de la que fa la seva dona, i per tant ...ja us ho imagineu, per les nenes, pels fills, per la jove, per la dona ...   però  és  tant el domini que en té que ho porta amb una facilitat, tranquil·litat i agilitat que deixa de pasta de moniato a tots els del seu voltant. I a més tot al gust de cadascú, es admirable!! Moltes vegades, quan ja està tot preparant-se, o si fa peix o pollastre al forn, aprofita per fer mots encreuats que li agraden molt i l’entretenen. Això també deixa parat a més d’un., sembla que el menjar es faci sol.

A mi com que cuinar no m’ha agradat mai admiro molt aquesta rutina, ofici, treball, art o com ho vulgueu dir. Per la part que em toca desitjo que el meu personatge no perdi mai les ganes de fer-ho perquè llavors pla, que estarem ben arreglats.

                                                             PER MOLTS ANYS!!

                                       Sarró de somnis                                 

EL MOBLE DEL PASSADÍS

Avui divendres, 11 d’octubre, esperava el fuster per a què vingués a reformar el moble que tenim al passadís de casa.

Havíem quedat de deu a dos quarts d’onze del matí. Són les onze i encara no ha arribat; em començo a posar nerviosa, ja que estic a casa sense poder-me moure, no puc anar a comprar ni fer res més que esperar-lo. Fa temps que tinc ganes que quedi enllestit.

Quan el desembre passat vam fer la mudança des de Barcelona per venir a viure definitivament a Arenys de Mar, vam dubtar en deixar-lo, ja que l’havíem fet fer a mida per anar just sota del finestral de la terrassa tancada. Feia tres metres de llargada per trenta cm d’amplada, amb lleixes fins a terra. Perfecte com a contenidor dels molts llibres que teníem.

El nou pis d’Arenys té un passadís molt llarg i suficientment ample com per aprofitar el moble que, convenient i mínimament restaurat, ens podia fer el mateix servei que a Barcelona i per això, finalment, el vam incloure amb tota la resta de mobles.

Des que vam arribar a Arenys, el tenim al passadís, esperant fer-li la restauració adient. El vam omplir molt de pressa dels llibres que teníem a les caixes de cartró, per a treure-les del mig i tenir-ho tot més o menys endreçat.

Avui, de bon matí, he tret tots els llibres i els he apilat com he pogut al menjador. He escombrat i tret la pols del moble, per a què el fuster hi pogués treballar sense entrebancs. De fet només s’havia de posar una placa de fusta tota la llargada del moble i un lateral també de fusta a cada cantó.

Li quedarà com nou, em va dir el fuster, i a més, si hagués de comprar-ne un per a fer-li el mateix servei, seria més o menys com aquest. Ha estat una bona i econòmica opció arreglar-lo.

Per fi, cap a les onze, ha arribat el fuster amb un ajudant; els he rebut amb tanta alegria que s’han quedat una mica parats, però no m’han fet massa cas i han anat per feina. A tres quarts de dotze el moble estava enllestit. A partir d’ara només falta passar-li una pintura segelladora i després pintar del color que vulgui i quedarà nou.

No m’ha volgut cobrar, “encara”: serà poc, poc, m’ha dit, no es preocupi.

Els llibres encara resten apilats a terra en espera de què el moble quedi llest del tot. 

No m’agrada tenir entrebancs pel mig, però sé que he de tenir una mica de paciència, ja que el volem pintar nosaltres mateixos i ens hem d’assegurar de fer-ho bé.

Quan puguem tornar a guardar els llibres, tindrem l’oportunitat de fer-ne una tria. No m’agrada llençar-ne cap, però sé que algun o altre ja no el tornarem a llegir. I és bo compartir.

La darrera vegada que vaig haver de fer-ne tria, els vaig apilar també a terra i els vaig anar donant.

En una ocasió al senyor que em va venir a col·locar el tendal de la terrassa; em preguntà si aquella pila de llibres eren per a donar i al dir-li que sí, se’n va emportar uns quants molt content dient-me: la meva dona em matarà quan arribi a casa, perquè em diu que en tinc masses i que ja no els queda lloc per a més, però és que m’agraden tant...

També en vaig donar uns quants a una senyora gran del barri que sabia que li agradaven molt, però li vaig recomanar que els vingués a recollir amb el “carrito de la compra”. Així se’n podrà endur tots els que vulgui sense haver de patir pel pes. Quan marxava de casa m’ho va agrair.

Avui, diumenge, 20 d’octubre, és l’aniversari de la nostra néta Maria; fa quatre anys i l’estem esperant junt amb els seus pares i la germaneta petita, l’Abril, que al desembre en farà dos.

Per la tarda es trobaran amb els cosins, la Laia de vuit i en Martí de quatre. M’agrada veure’ls jugar tots junts. Encara que a vegades es barallin.

Els llibres continuen apilats a terra, encara no hem pintat el moble!!.

De la pròxima setmana no passa, he pensat tota avergonyida quan la Maria m’ha preguntat encuriosida com era que ara tenia els llibres per terra. M’ha semblat una mica complicat explicar-li el perquè, quan acabava de dir-li que abans de marxar havia de recollir les joguines que havia escampat amb la seva germana pel menjador.

                                                                                                                                                  Yamuna

                                                                                      

'PEIXITU' DAVANT DE LES MONES

“PEIXITU”  DAVANT DE LES MONES

La Lali era una nena rara. Molt rara! A part d’introvertida, esquerpa i tímida, tot i tenir escassament deu anys ja feia parlar i molt a familiars i coneguts sobre les seves singularitats i excentricitats una mica prematures per una nena d’aquesta edat. Una de les més conegudes, i en tenia unes quantes, era la fòbia, avorrició o quasi  odi a tastar i menjar qualsevol mena de peix.  Era  una “originalitat” que preocupava a tota la família, especialment a la seva àvia, la Sra. Clotilde, sobretot  quan n’era l’encarregada de custodiar-la. La pobra dona intentava fer “mans i mànigues” per  aconseguir que la néta tastés el peix, la qual cosa, a part d’assolir un triomf del seu jo personal, li serviria  per a fer callar a la seva jove que sempre li retreia que la  vicia i mal acostuma. 

Segurament que la majoria de les  converses de la Sra. Clotilde amb les seves amigues giraven sovint al voltant d’aquest tema. Una d’aquestes amigues era la meva àvia Quimeta, que, a l’igual que la Sra. Clotilde i la Lali, residien totes a Barcelona. La meva àvia des de feia molts anys vivia en un pis de l’eixample  barceloní  acompanyada d’una assistenta quasi tan gran com ella. De tant en tant, les dues ens acollien uns dies a Barcelona per distreure’s  una mica, gaudir dels néts i al mateix temps alleugerir als nostres pares  de la càrrega de la canalla.

L’àvia ens rebia amb il·lusió i alegria i s’esforçava a fer-nos passar una estada el més distreta, agradable i diferent possible. Relativament era fàcil, ja que la vida de ciutat no tenia res a veure amb la que estàvem acostumats al poble, per tant, se’ns obria un món nou, meravellós i ple de sorpreses, que  desitjàvem arribés com més aviat millor. L’àvia, que depenia d’una senzilla pensió de viduïtat, intentava que aquesta estada, a més de divertida i entretinguda, no li ocasionés una despesa excessiva. Totes les sortides i passejades - que acostumaven a repetir-se sempre que hi anàvem - les tenia  apamades i estudiades des de totes les vessants possibles, econòmica, logística i d’ubicació.

Una de les coses que s’havia empescat era portar-nos a passejar i córrer tot un dia pel zoològic de la ciutadella, fent coincidir l’hora del dinar, que com no podia ser d’altra manera portava preparat de casa, amb una acampada davant  la gàbia dels micos i les mones, cosa que pel que sembla ens fascinava i engrescava de tal manera que fins i tot algun de nosaltres arribava a  “perdre el món de vista”.

Assabentada la Sra. Clotilde d’aquesta nova estada i visita a ”les mones”, devien convenir ambdues àvies d’anar-hi plegades. Amb la Lali, per descomptat.  Així va ser com un assolellat matí vàrem desembarcar tota la colla de néts, iaies i servei, al zoològic. Arribada l’hora de dinar i col·locats davant dels micos i les mones, restàrem tan abstrets, embadalits i encantats amb els salts, cabrioles i tota mena de porqueries que feien aquelles bèsties, que menjàvem tot el que ens posaven al davant sense cap interès en saber què era el que ens entaforaven a la boca. Aquell dia l’àvia havia preparat un dinar a base de lluç arrebossat, que distrets amb les acrobàcies d’aquelles bestioles  ens anaven cruspint a cor que vols. A la Lali, barrejada entre tots nosaltres, i crec que sense cap mala intenció, li entaforaren com a la resta, un grapat de  talls de peix, els quals  sense treure els ulls dels salts, bots i saltirons de micos i mones es  menjà sense fer cap mena d’escarafalls.

La seva àvia, la Sra. Clotilde, ho veia i no ho creia. La va colpir de tal manera contemplar la seva néta menjar peix, que proposà repetir l’experiència tan aviat com tornéssim a passar uns dies a ca la iaia, comprometent-se  ella a portar el dinar en el que sens dubte el peix hi seria present, i treure l’entrellat de si a la nena li agradava o no el peix, o si el que feia era prendre el pèl a tots plegats. El resultat va servir per  constatar que davant les mones la Lali s’ho menjava tot. 

Van passar els anys i no vaig saber quina va ser a partir de llavors la relació de la Lali amb el peix. D’aquest fet se’n va parlar molt a casa, essent diverses vegades tema de conversa. Amb la Lali  no havia tingut mai més cap relació, tot i que  algun que altra dia d’estiu o de cap de setmana ens hem trobat i no hem deixat mai de saludar-nos.

Una casualitat ens ha fet coincidir no fa gaire al casament del fill d’uns amics comuns. Un d’aquells casaments en el què discretament et recomanen anar-hi de vint-i-un botó, motiu que et fa  ensopegar amb persones molt mudades i empolainades, i fins i tot, m’atreviria a dir, algunes quasi disfressades. La vaig saludar, vàrem parlar de coses intranscendents, tot descobrint que durant l’àpat seriem veïns de taula. Al seure’m i llegir que el plat estrella seria un abundant i variat assortiment de peixos, vaig recordar de sobte el “peixitu” de davant de les mones. No vaig gosar fer-li cap comentari d’aquell fet ja llunyà, però em va encuriosir saber si encara conservava aquella fòbia, o amb els anys l’havia superada. Al moment de tenir el plat de peix al davant, de reüll i amb dissimulació vaig voler saber quin actitud prenia, i vaig descobrir que no només se’l menjava amb fruïció, sinó que fins i tot se’n llepava els dits. I no era que estigués distreta per l’entorn, sinó que el temps li havia fet perdre aquell esperit de rebel·lió que portava dintre seu. En vaig quedar convençut del tot, quan un fort i involuntari impuls em va fer aixecar la mirada per contemplar l’entorn. Us ho ben asseguro, no s’hi veien ni micos ni mones, almenys com les del zoològic d’uns anys enrere.