VIATGE A VENÈCIA                                                                                

Estimat: Instal·lada a l’ hotel, poques hores després de la meva arribada  a Venècia, sento  la necessitat d’ escriure’t.  No ens hem acomiadat. Has marxat  aquest matí sense dir res i ara, en la distància, vull dir-te  el que sento, per a que coneguis el que per a mi es indispensable en la nostra relació. Em vas conèixer en el moment que lluitava per la meva identitat, que vol dir  llibertat de ser jo mateixa. No hi he renunciat, tot i l’ amor que va créixer ràpid entre tots dos. Comprenies i em reconeixies en la meva faceta artística, com jo escoltava i respectava el teu món d’escriptor i professor. Potser perquè les paraules em són molt importants, el fragment d’una poesia que m’ha seduït, evocant un espai suspès en el temps, se m’ha endut a aquest lloc, buscant en  el silenci de la llacuna, el jardí recòndit que  suggereix vida i eternitat

Espero trobar el moment i l’atmosfera màgica, m’ho demana un anhel íntim  i el desig irrefrenable de poder-ho plasmar després en el treball silenciós del meu taller.  

Sé que desitjaves venir i ho endevinava en la teva mirada. No. Aquest món em pertany  només a mi. L’anhel de misteri, la creació d’espais interiors només son meus. Hi entraràs després, quan o trobi o desisteixi. Espero tenir-te a prop en aquell moment.

No sé quan tornaré, però penso en tu i t’ enyoro.

Amb el meu amor

                                                  Cecilia

Rebut per correu electrònic.

Estimada Cecilia.  Perdona. Reconec que he oblidat tots els nostres pactes des del moment que em vas anunciar el teu viatge. He  d’ acostumar-me a la teva absència, més en els dies en que m’ era possible acompanyar-te.  Desitjava molt venir amb tu!  M’he sentit foragitat de la teva vida

T’espero, t’espero el temps que calgui, però si es possible escriu-me. T’acompanyaré en la teva recerca en la distància.

En Dog et busca tot el dia. Passa les tardes al costat del seient  del teu taller, i només el so de la clau de la porta quan entro al pis, el fa aixecar apressadament per córrer al darrera meu.

Anava a dir, no tardis. Rectifico, troba allò que anheles...

T’estimo sempre

                                                   Eduard

Estimat Eduard. Han estat uns dies molt especials.  Crec que arriba el moment  de tornar  al teu costat.

Després de recórrer la Venècia coneguda i turística, tot i que en una tardor tant avançada disminueix el nombre de visitants, m’ he endinsat per carrers desconeguts. Ha fet uns dies de fina pluja i la boirina corria lenta resseguint els camins d’ aigua. Es complicada la Venècia dels petits canals utilitzats pel transport. Sempre en direcció  nord- est, he travessat barris més populars, entre ells el veïnat jueu, on la roba estesa sovinteja en els balcons. Les barques transporten les petites mercaderies per la ciutat,  i les olors i l’ ambient i també les cases, tenen la  quotidianitat  que dona la feina feixuga del dia a dia.

He vingut buscant aquell  espai. Sí, aquell que descriu el llibre que em vas regalar  d’ Àlex Susanna. Te’l llegia amb l’emoció de la descoberta.  Recordes aquella descripció que després, en un llibre posterior transforma en poema? L’estança que dona a la llacuna te una lluminositat estranya, surreal. De la finestra veiem la llacuna aturada en ella mateixa, silenciosa. Te una claror entre gris i daurada. L’ aigua no es mou.. Surto de l’ estança al jardí, i retorna la vida. Torno  a entrar a l’ habitació i tinc la mateixa impressió, la d’ entrar en una altra dimensió. Dos temps oposats: a un pas de la vida, l’ eternitat.

Eduard. He quedat presonera del parany de les paraules. La descripció, mes complerta encara, m’ha fet buscar i buscar aquest moment exacta en que el temps queda suspès, i podem albirar i copsar per un moment un  espai que potser etern.

L’he tingut a l’ abast, m’he apropat  a Madonna de l’Orto, he vist el jardí humit i frondós..., però al davant tenia unes bastides que m’han impedit entrar on el poeta va trobar la seva font d’inspiració.  Obres !  Potser un avís per recrear per mi mateixa la visió personal, intransferible, del que potser és l’experiència d’ allò etern.

He allargat una  mica mes la meva estada. He hagut  de pair, primer la decepció, després la certesa de que les descobertes són fruit de les pròpies vivències. Vinc amb una mirada interior que no dubto em portarà canvis importants

No tardaré gaire. Tinc un munt de coses per comunicar-te.

Veus com havia  d’ anar-hi sola? Desitjo com mai sentir-me al teu costat.

Rep una abraçada com a preludi...

                                                      Cecilia

LA  NEVADA DEL  62

Nens! Amunt amunt!-

Aquell dia de Nadal del any 62, la veu eixorivida de ma mare ens va fer llevar, esperonant-nos per contemplar el bucòlic i romàntic espectacle de la nevada més gran que havia caigut a Barcelona des de tems immemorials. Aliena a les conseqüències què aquells flocs, què primer semblaven gronxar-se, com sospesos, ingràvids, aterrant suaument a l’asfalt del carrer de la Llacuna, i què, ràpidament, prenien velocitat com si els hagueren farcit de plom, sargint una catifa flonja  de bellesa encisadora.

L’alè dels meus  germans petits entelaven el vidres de la finestra del menjador a on, en corrua si ens avien ficat ensems, i il·lusionats.   El meu germà Pepe sis anys més gran que jo, i dotze més que el primer dels petits, ho miràvem esbalaïts  fruïen d’aquell miracle. He de dir que tot just feia tres mesos, jo avia complert els vint-i-un, i estava a l’espera d’anar a  la mili amb destí Ceuta i què la històrica nevada va estar a punt de canviar-ho tot, enviant-me a un viatge sense retorn, a través de la mort. Però...però quant hom te una mare com la meva. Una lloba curosa dels seu ramat, què és cuida de l’aixopluc i resguard dels seus, per l'immens amor què ens professava. Surt en davant a contracops de premonicions i entrebancs de tota mena. (Això, requereix una explicació que desgrano seguidament) Per aquelles dates ja s’havia esporgat  de gent el nostre habitatge, (setanta metres quadrats) Els meus avis se’n avien anat a viure a casa del seu fill Joan.  Els dos rellogats que romanien a casa feia cinc anys,  van marxar rumb a lo desconegut. El meu para va morir al  gener de l’any 60. La meva estimada i mai oblidada germana Conxita, va morir al  sanatori La Flor de maig a Cerdanyola, l’agost  del 1961, amb vint i set anys. Després d’aquest  funest i  tràgic parèntesi, retrobo el relat al lloc de les premonicions. Dos anys enrere, el desesper per tants infortunis varen portar a ma mare a consultar, (Previ consell d’una amiga) a una vident. Aquesta nigromant, va vaticinar-li què li esperaven tems atziacs, què perdria a tres éssers estimats, passat aquest tràngol, vindrien tems de prosperitats i benaventurança, els seus arribats, l’estimarien i respectarien embolcallant-la d’amor. Una trucada telefònica va trencar l’encís contemplatiu Nadalenc, la  Marta, la meva  promesa, em diu que a la nostra amiga Pilar, se’ls està esfondrant la teulada de la seva barraca, al darrere del cementiri, a on vivien.

Sense encomanar-me a cap Sant, em calço les xiruques, em poso el jersei més gruixut que tinc, un tabard mig atrotinat, i  surto al  ajut dels meus amics.

Per no allargar el relat, acabo dient què en arribar, de netejar la taulada, sense més abrigall què un pantalon de pana i una samarreta de mitja manega,

en mig d’una bona suada, torno a casa amb l’agraïment dels pares de la meva amiga, com un heroi salvador de la seva modesta llar.

Però la meva inconsciència va tindre conseqüències. La nit de Sant Esteve, com si una espasa en travesses el pit, cada cop que intento agafar alè, és com si un foc m’assequés els pulmons. Em sento morir. Crido a la mare. El primer pensament d'ella és per  la vident. Se’n recorda de la Conxita, del pare, jo puc ser el tercer! Però, no és deixa esmarlar per la por. Se'n surt del esfondrament que li han vaticinat. Encén el foc de la cuina de carbó, i posa una xapa què utilitza com a parrella, hi a sobre escalfa dos parells d’espardenyes d’espart. Me les embolcallar al pit amb un llençol, em tapa amb les flassades que puc suportar sens ofegar-me. Truca al doctor Carmona, nostre metge de capçalera que arriba a les tres hores. (L’home va treballar tota la nit a dojo) Feta la visita, i li diu a mare admirat. Senyora Elvira, ja pot d’escorxar una ampolla de xampany. Li ha salvat la vida al seu fill!-

L’espart avia absorbit l’aigua dels meus pulmons!

           

Al setembre del 1963, estava de guàrdia a un polvorí de Ceuta. Rebo una carta, en ella, la Marta em diu que, la meva germana Guillermina, la nineta dels meus ulls, què pràcticament avia estat malaltona des de ben petita, a mort al Hospital Clínic. És va complir la premonició de la vident!!! Per manca de diners no vaig poder assistir-hi al seu enterrament. El dolor per l’absència, la gegantina solitud que vaig sentir lluny de la meva família, va fer que s’instal·lés un atzucac dins la meva ànima que, mai...mai, he pogut traspassar ni omplir.

           

Les fotografies de l’exposició: "La gran nevada de fa 50 anys. A l’ateneu d'Arenys de Mar"  M’han varejat uns records punyents. Però, pot ser, que també... alliberadors.

     

                                                                                 

                                                           T. V. Tolsa                 

 

   

             

                                               

EL XIPRER I LA MERLA

              

Bon dia, comença a clarejar”, diu el xiprer (Cupressus semprevivens) a la merla (Turdus merula),“has dormit bé?”

La merla li respon cantant: “Em sento tan bé picant dins les teves branques... sento un pessigolleig   que em desvetlla de bon matí”.

“Estic enamorat del teu cos negre i el color ataronjat del teu bec, envejo la teva mobilitat, a mi  només em mou el vent”.

“Tu tens una estructura magistral, ets de capçada llarga i estreta, ets esvelt, toques de peus a terra i  embelleixes els camins”.

“Avui farà bon dia”, diu el xiprer, “el vent serà suau i ja surt el sol a l'horitzó”.

“Ja són les vuit, el veí del carrer de Sant Pere, amb la fressa de la seva moto ens espanta a tots els ocells, i tots prenem el vol i ens enlairem”, diu la merla.

“A mi aquest xivarri no m'afecta. El que sí m'afecta és que em deixa la bossa de les escombraries als meus peus, mai les tira al contenidor”, diu l'arbre.

“No m'estranya, si ni baixa de la moto i tira a si l'encerto l'endevino”, diu la merla. “M'hi he fixat”.

“Ja arriben els que passegen els gossos. El que duu el gos llop no recull mai els excrements de la  seva mascota i ho dissimula mirant el mòbil”, diu el xiprer.

“Nosaltres hem de compartir l'espai i la manduca amb les garses i les tórtores turques. Ara també amb uns ocells molt grossos, els gavians argentats, de més de 60cm de longitud”.

“Tu ets més elegant que tots ells i el teu cant és inconfusible”.

“Aprofitaré la bonança i aniré a fer un vol per fer un cop d'ull a Arenys, volaré sobre els seus set  convents que fan un anell que encercla la vila”.

“Jo només puc contemplar la muntanya del Mal Temps, el port, la platja i si el dia és clar veig  Montjuïc i l'Hotel Vela”, diu el xiprer.

“M'he parat damunt del fil elèctric per descansar i he vist com el jove repartidor de publicitat ha tirat al contenidor un plec de fulls de la propaganda que ha de repartir”.

“Així sí que acabarà de pressa de repartir”, diu l'arbre.

“Ui!”, diu la merla, “el contenidor està baixant pel passeig, uns gamberrots l'han desfrenat i avall va que fa baixada”.

“Crec que la jardinera que hi ha al capdavall del camí farà de barrera i el frenarà”, diu molt capficat  el xiprer.

“Mira quin goig fan els optimists blancs sobre l'aigua blava, hi han regates. Les zodíacs les arrosseguen fins a fora port”, diu la merla.

“Em sento útil quan els esportistes fan parada al meu tronc per recolzar-hi el peu i fan flexions”.

“S' acosta la primavera i de seguida serem a l'estiu i podrem gaudir de les festes. A mi la que  més m'agrada és la dels focs de Sant Joan”, diu l'ocell.

“Quan és la festa major, Sant Zenon, veig els focs artificials des del meu lloc estàtic”, diu el xiprer.

“En canvi els meus col·legues i jo hem de volar lluny per no tenir cap ensurt”.

“Per Sant Roc, aquest any passat, el cercavila nocturn va passar pel passeig de la Pietat i va quedar tot a les fosques i una munió de gent es va passejar a munt i avall. Els gegants  van ballar just davant meu i em vaig sentir important”, va dir el xiprer.

“Quan arriba la vesprada, la lluna ens il·lumina i Venus resta quieta i resplendent”, diu la merla.

“A mi m'emocionen els estels fent figures que els homes en diuen constel·lacions”, fa el xiprer.

“La nostra amistat resta silenciosa... El vent bufa terralet, les ones remuguen cançoneres, els gats a la nit miolen, l'espigol de les jardineres ens regala la seva flaire... Els llums de les finestres s'apaguen. Per un moment tot resta endreçat i en pau”. Aquest ha estat el darrer pensament del xiprer i la merla. 

                                                    

                                                  Anna Majó i Cardús

                                                                                             

           

  

        

LA NOIETA QUE HO SABIA TOT DE RAMON LLULL        

L’estació està plena de gom a gom. És hora punta. En Jaume, un home al voltant de la setantena, pensa que li tocarà anar dret una bona estona. S’ha passat tot el dia voltant per Barcelona: exposicions, llibreries, algunes compres... Ara ja està cansat. Arriba el tren i... comença la competició per aconseguir un lloc buit: grans i joves s’apressen per trobar un seient; en Jaume va d’un cantó a l’altre i sempre fa tard... Tot d’una, una noieta que està a punt d’asseure’s al costat d’una amiga, li ofereix el seient que anava a ocupar.

-Vol seure, senyor?

En Jaume dubta un instant...

-Sí, és clar... gràcies.

I s’asseu. La noieta, d’uns 17 anys, es queda dreta davant de l’amiga. En Jaume, un xic desconcertat, li diu:

-És que faig cara de cansat?

-No, no... però he pensat que...

-Què has pensat?

-No sé... pensava que li agradaria seure...

-Potser perquè tinc els cabells blancs?

-No, no... he vist que no trobava seient i com que vostè és més gran... ha estat un...   

-Semblo realment molt gran?

-No... bé, una  mica, però... no és qüestió d’edat...

-De què, doncs?

-No ho sé... potser d’educació... en fi...

-Bé, nena, perdona; no et vull atabalar més, no em facis cas i... moltes gràcies.

En Jaume treu un llibre i es disposa a llegir. La noieta asseguda al costat d’en Jaume, que havia anat escoltant sense dir res, obre un gran cartipàs i li diu a l’amiga:

-Què Núria, vols que fem un xic de repàs?

-Va; sí, d’acord.

-A veure: principals obres de Ramon Llull...

-Ramon Llull va escriure més de dues-centes obres, de tota mena de temes... Podríem destacar, des del punt de vista filosòfic, l’”Ars magna”; des del científic, el “Tractat d’astronomia”; “Evast e Blanquerna” que inclou el “Llibre d’Amic e Amat”, des del punt de vista de l’educació; com a novel·la, el “Llibre de meravelles” que inclou el “Llibre de les bèsties”; “L’arbre de la Ciència” és un tractat enciclopèdic... També és interessant el “Llibre de l’Orde de Cavalleria”...

A la següent estació puja un captaire: “Buenos dias y perdonen las molestias. No tengo trabajo, ni techo para dormir; tengo mujer i tres hijos... Ya sé que es muy triste pedir, pero más triste es robar...” Al compartiment del costat, dues dones que freguen la seixantena, mantenen una animada conversa:

-Celebro que estiguis tan bé, Conxita. Quants anys deu fer que no ens vèiem? Sis, set potser?

-O potser vuit o deu, ja ho veus!... que els anys passen volant...

-I els teus fills? Ja deuen ser grans...

-Casats i amb criatures.

-Caram! L’ultima vegada que els vaig veure encara no tenien parella...

-Doncs mira, tant en Joan com l’Elena ja m’han fet àvia: una nena cada un...

-Mira que bé! I què tal són les parelles? Les conec, potser?

-No crec que les puguis conèixer: ella és de Terrassa i ell de Badalona... La meva jove és una bleda; sembla estrany que el meu noi, tan intel·ligent, s’hagi deixat enredar d’aquesta manera... Sembla una mosqueta morta, però: deixa-la anar! Mira, quan la nena va fer dos anyets, li vaig comprar un vestidet molt mono, de color rosa, amb volantets... Vols creure que no li he vist mai posat? Aquesta noia és de sa mare, tot el dia està amb els seus... amb mi manté les distàncies, saps?

-Però el teu fill...

-El meu fill és un bonifaci... per evitar problemes, deixa fer... A més, s’ha de cuidar de moltes coses de la casa i com que sap cuinar...

Apareix al vagó un noi amb una guitarra i un amplificador i es posa a cantar ranxeres a tot drap. La conversa de les dues dones es perd...

En Jaume no es pot concentrar en el llibre; el desa a la bossa, treu un sudoku i es disposa a fer-lo: 7-7-7; 3-3-3... Les dues noietes segueixen amb en Ramon Llull...

-Ara parla’m una mica de la seva vida...

-En Ramon Llull va néixer l’any 1232 a Mallorca i va morir el 1315; va estudiar a molts llocs diferents... Va viatjar molt per Europa, Terra Santa, l’Àsia Menor, el Magreb i sabia moltes llengües: català, llatí, àrab...

El “músic” passa la bacina: “Muchas gracias. Buen viaje... Gracias...”

-El meu gendre, dius? És un sòmines!... Pobra filla meva, no sé pas com s’hi va embolicar... mira que nosaltres li dèiem: aquest noi no et convé... deu ser perquè era guapot... Però ja s’ho ha trobat... S’ha de cuidar de tot: de la feina, de la casa, de la nena... que només té catorze mesos... Ell és un frescales, un panxacontent, un bufanúvols... Jo, a la meva filla, l’ajudo en tot el que puc, però...

Sona el mòbil de la Conxita:

-Sí, nena?... Hola maca... Bé, bé... Demà, dius?... Sí, cap a les vuit?... No, no, ja passaré jo a buscar-la, no et preocupis... Molt bé, fins demà... De res... Un petó.

-Ja veig que et toca fer de cangur...

-Sí, però jo hi disfruto molt, eh?... Resulta que la nena demà té ioga i el talòs del seu home ha d’anar a veure el partit del Barça a la tele, amb els amics... té dallonses!...

Passa un home deixant paquets de mocadors de paper als ampits de les finestres del vagó... Al cap de poca estona, els torna a recollir... Sembla que no hi ha massa constipats...

-Fes-me un resum del “Llibre d’Amic e Amat” - li diu la noia a la seva amiga.

La Núria no fa un resum, fa un recital: argument, finalitat, interpretacions diverses... Ho sap tot d’en Ramon Llull... I ho sap explicar bé... En Jaume, admirat, li diu a l’amiga:

-Què, li posem un notable a la teva companya? En sap molt, eh?

-Oh, i tant! Millor un excel·lent - li respon ella.

-És que la meva dona és professora de literatura i ja sé una mica de què va, tot això...- diu en Jaume.

La Núria somriu lleument i s’enrojola una mica...

Poc després, la seva amiga s’aixeca, s’acomiada d’ella i es disposa a baixar. La Núria no s’asseu al costat d’en Jaume, es queda dreta tot mirant-se’l de reüll; el tren encara va ple i una altra persona ocupa el seient... Deu baixar aviat, pensa en Jaume...  

Les dues dones segueixen xerrant dels fills, de les nétes, de la jove i del gendre... i en Jaume segueix intentant acabar el sudoku: el d’avui se li resisteix...

-El meu fill és un bon jan: treballador, educat... i la meva filla és un vel de Déu; però el que és la meva jove, és una harpia i el meu gendre, un desgraciat...

-Bé, dona, però -li diu l’amiga- no t’hi amoïnis massa, pensa que és la seva vida...

-Sí, sí, la seva vida, però: són els meus fills i les meves nétes, eh?...

Tanmateix, prop de la següent estació, la Núria, la noia que ho sap tot d’en Ramon Llull, la que ha cedit el lloc al Jaume, la que s’ha estat tota l’estona dreta, es prepara per baixar del tren. Educada, mig vergonyosa, s’acomiada d’ell:

-Bona tarda. Que li vagi bé...

-A tu, nena, a tu...- li desitja, pensarós, en Jaume.  Ella baixa i desapareix, lentament, per l’andana del costat de mar...

                                                               Roc de Vallsanís

UNA SOGRA COM DÉU MANA

Segurament no era necessari anar a visitar-me a Mèdiques Reunides tan sobrat de temps. Però no em vaig avorrir, al contrari. Al arribar-hi només hi havia dues persones esperant, una dona de bon aspecte i força ben vestida que aparentava rondar la setantena d’anys, i una monja molt capficada, que encara no he pogut  esbrinar si  resava o pesava figues i tres cadires buides: dues a un extrem de la petita sala i l’altre al costat d’una tauleta amb revistes al damunt. M’assec en aquesta darrera, i no tinc temps de d’obrir-ne una, que s’obre la porta i entra un matrimoni, també d’aspecte benestant i d’una edat semblant a la dona asseguda. Estranyesa, alegria o comèdia? no ho sé, però gesticulació d’entusiasme i sorpresa  amb excés.   

 

- Eulàlia! Què hi fas aquí? Quina sorpresa! Amb el temps que  fa que no ens vèiem! 

- Caram Montserrat!  Emili! com anem?  De veritat,  jo tampoc esperava trobar-vos!

- Almenys fa un parell d’anys que no ens hem vist, oi Eulàlia?

- Què dius! Més temps, força més. Mira, ja fa  quatre anys que en Jaume és mort, i d’aleshores que  no he tornat  més a Calafell a passar l’estiu

- Mare de Déu com passa el temps! No t’ho creuràs,  però amb l’Emili, moltes vegades  hem estat a punt  de trucar-te per  veure’ns a Barcelona, però noia, no parem! No hagués dit mai que de grans, de jubilats, tindríem tanta activitat. Mira, dos dies a la setmana, els dimarts i dijous, anem a l’associació de veïns del barri. Fem un munt d’ activitats: informàtica, anglès, ara l’Emili s’ha encaparrat a  aprendre català; què et sembla? tota la vida que el parlem i ara  li ha agafat  aquesta dèria. Jo faig tai-txi, que em va molt bé; a vegades presenten llibres o organitzen conferències amb  temes que mai m’havien interessat i que ara trobo engrescadors. Ah! I els dilluns i dimecres anem a casa de la nena, la  Marta, que pobreta, va molt estressada i intentem  donar-li un cop de mà.  Bona falta li fa.

-Oh! I també deveu anar a casa del noi , no? - Fa l’Eulàlia

-. A casa del noi, dius?  No hi fem cap  falta. La Sandra, la jove, te un bon majordom que li fa tota la feina: El pobre de l’Oriol, el nostre fill, quan és a casa no para. Arriba rebentat, però és igual, ella no el deixa. Hauries d’escoltar-la ”Oriol buida el rentavaixelles, Oriol para la taula, Oriol endreça la roba planxada, Oriol cal baixar les escombraries” Oriol aquí, Oriol allà... pobre noi.  I encara sort que ella treballa a La Caixa i té les tardes lliures, però no hi fa rés, la qüestió és no deixar-lo respirar. Té una  patxorra i una barra.  L’Oriol no li escatima res, no sé pas que li dóna o que li  troba a aquesta  noia per estar-ne tant encaterinat, però jo només  veure-la ja em treu de polleguera. Sí, és veritat, tenen tres criatures però ja es vesteixen i dutxen soles. No el podria deixar reposar una mica al arribar? Jo  quan em trobo a soles amb ell li dic: Oriol, no hauries de ser tant calçasses, li consents massa coses, però allà tu, ja ho sé que es cosa teva. A vegades li dic a l’Emili: parla-hi tu, fes-li veure que li pren el pèl. Però ja el veus, ni m’escolta. En aquella casa la dolenta soc jo.

- Tot el dia dius el mateix. En fas un gra massa,-  remuga l’Emili, mentre continua sense treure els ulls d’un quadern de mots encreuats.  – Deixa’ls estar,  és la seva vida i que visquin com vulguin.

- No si amb tu no aniríem enlloc! Ai si no fos per mi! Mira Eulàlia, per tal de poder veure els néts, cada divendres els  anem a recollir a la sortida del col·legi, - si no marxen a l’apartament de La Molina, esclar, de lloguer eh! No et pensis-  i  llavors ens hi quedem a sopar. És que si no, Eulàlia,  aquesta canalla no ens coneixerien! Ah! I a sobre ens hem de sentir que sort en té de la seva mare, “La marquesa del Putxet” que li dic jo, que hi va els dijous a la tarda. Saps perquè hi va? Perquè la portin a berenar. Amb l’excusa d’anar a recollir la canalla se’n van totes“emperifollades” a prendre un suís i una ensaïmada a qualsevol granja dels voltants. En sap de fanfarronejar aquesta dona! És una gata maula!

- Mira Montserrat, -Apunta l’Eulàlia- com diu l’Emili, si el noi s’hi avé, és la seva vida.

-Ai, si hagués de fer cas del meu marit! No sé on seriem. En canvi la nena,- continua la Montserrat-,  pobra Marta, s’ho ha de fer tot tota sola. En Javier no l’ajuda en res. Com  que treballa a la Seguritat Social molt a prop de casa, fins ara  sortia algunes estones, a comprar, a posar una rentadora, fer una mica de “baldeio”, qualsevol cosa, però ara, amb això de la crisi sembla que filen més prim, i no pot sortir quan li sembla, i quan arriba a casa a mitja tarda, s’ho ha de fer tot ella sola. Per això hi anem un parell de tardes cada setmana, perquè té un marit....!. Dos dies arriba tard perquè va a jugar a tenis, un altre  perquè fa un màster o com vulguis dir-li, que fa anys que dura i  ningú sap quan s’acabarà, i la resta de dies, el senyor arriba a casa, s’escarxofa davant de l’ordinador i no es belluga per a res del món. I jo em pregunto: ¿No podria donar-li un cop de mà, per exemple: buidar el rentavaixelles, parar o desparar la taula, o endreçar alguna cosa que tenen per allí sobre? Són coses, Eulàlia, que no costen gens! Mira si n’és de gros que l’altre dia, veig que ella prepara una colla de bosses per reciclar. Jo que li dic:Marta, això no pot anar-ho a llençar el Javier? Saps que em va contestar? No!, ho baixem amb l’Ona, que li fa molta gràcia i a més aprèn a reciclar. Digues-li a la iaia què fem al baixar les bosses. I saps que respon la nena?:” amb la mama baixem tot cantant: “Envàs on vas? On vas envàs? Encara que siguis de vidre, si ets de perfum... patatum!”  Què et sembla quina  bleda solellada que està feta la meva filla! però com que ell té el ”De” davant del cognom, De Carulla, no pot rebaixar-se.  

-Per l’amor de Déu, Montserrat, deixa’ls estar d’una vegada, sempre estàs amb el mateix, ja  sembla la cançó de l’enfadós ,-  diu l’Emili

S’obre la porta del metge: Sra. Masgrau?  -crida l’infermera -  Adéu-siau, a veure si és veritat i quedem per  trobar-nos una estona, fa l’Eulàlia com a comiat. 

-I tu, Emili, no pots deixar per una estona aquests maleïts encreuats i fer-me quedar bé davant dels altres? Quin dimontri de paraula busques ara amb aquest desfici?

- Ocell exòtic de cua curta,  de colors virolats, fàcilment domesticable, que aprèn a dir  paraules i frases senceres i no para de repetir-les durant  tot el dia...,  cinc lletres i comença amb dues eles....                              

      P. de S. 

Silvana no només se’n deia la Silvana Mangano.

La meva àvia materna era una dona de bosc. Així és definia ella mateixa. Havia nascut el 1881 a Osor, però no allà al mig del poble, no, a les afores en una masia al mig del bosc que en deien “El Gomis”. Hi va viure fins que es va casar amb un noi de Sant Hilari de Sacalm, en Jaume Torras Fradera. Això era quelcom que també recalcava molt. M’imagino que a aquella època, viure per aquells mons devia ser quelcom d’ intrigant, i de ben segur que feia a la gent forta, i a les dones, no us ho vull dir.

Quan érem petits, li encantava explicar històries a la vora del foc. Encara no hi havia televisió ni quasi bé radio. La mare s’enfadava i sempre li deia “mare vos sempre esteu igual, no veieu que espanteu a les criatures ?” i així ens feien anar al llit i ja s’havia acabat. Però ella d’un dia per l’altre acabava sempre explicant allò que el dia abans havia començat.

L’àvia es deia Silvana Vilaró Roca i va morir el 1963, quan jo tenia 13 anys; ella en tenia 82. Recordo que va ser una dona que va morir gran, en aquells moments la gent no vivia tants anys. Una dona valenta i amb molta empenta. Quan li fèiem alguna malifeta i no ens podia haver ens tirava una pedra. Val a dir que fins que es va posar malalta, tres mesos abans de morir, anava encara a fer “clavellines” i a recollir herba pels conills. Teníem un petit hort al costat de casa a on ella hi cultivava enciams, verdures i cols per les gallines, perquè també teníem un galliner.

L’ àvia Silvana no sabia llegir ni escriure. Deia que quan ella era jove, les noies anaven a costura però no a aprendre de lletra, sinó a cosir i altres feines de la casa.  Però, bàsicament es quedaven a cuidar els germans petits. Fins que, de gran, va aprendre a llegir textos senzills. Però escriure no va arribar a fer-ho mai. Signava amb el dit. Us en recordeu d’aquesta pràctica?

Quan jo era petita  al poble érem uns 4.500 habitants i, com passava a la majoria de pobles, ens coneixíem tots i moltes cases tenien sobrenom. A casa meva era ca la Silvana.  Explicava que el nom que li volien posar era Survanda, però que quan el seu pare la va anar a inscriure, l’escrivent de torn li va dir que aquest nom no existia, i li va suggerir que li posés Silvana. Com pot ser que allà, a mig de les Guilleries, al segle XIX, hi hagués algú que conegués un nom tan sofisticat i de procedència italiana? Doncs sí. A partir d’ aquí, a totes les nenes a qui l’àvia va ser padrina li posava Silvana. Així doncs una seva neboda que vivia a Anglès se’n deia, la meva germana que té 14 anys més que jo, se’n diu, i la meva cosina, de la mateixa edat de la meva germana, no se’n diu perquè el capellà de torn no li va voler  posar perquè deia que no estava al santoral. Llavors no ho sé, però ara sí, que ho està, i es celebra el 20 de febrer.

El meu germà, que té quatre anys més que jo, li van posar Jaume (que com ja us he dit era el nom del meu avi matern), i ell li va posar Silvana a la seva filla. També la meva cosina li va posar Silvana a la seva. Així, resulta que la meva àvia va crear una certa tradició amb el seu nom. Després de morta la tradició la va continuar la meva germana, i com de Silvana, només n’hi havia una al poble, tothom la coneixia. I no només a ella, sinó a tots nosaltres. Érem de ca la Silvana, al meu germà li deien Silvano i a mi, la Silvana petita, sense oblidar la mare i el pare de la Silvana.  Fins i tot gent que va arribar després al poble estava convençuda que el meu germà es deia Silvano. I no tenien molt clar si el meu germà es deia Silvano perquè era germà de la Silvana, o a ella li deien Silvana perquè era germana d’en Silvano. Com veieu una mica d’embolic si que va crear el nom.

La meva germana va voler continuar amb la tradició de l’ àvia, i volia posar el seu nom a les netes, seves o meves. Però això sí que no ho ha pas aconseguit. Ja fa molt de temps que són els pares qui decideixen el nom dels infants. Per tant, la Silvana més jove té trenta-sis anys.

 Quan havien de néixer els meus fills, tan el primer com el segon, sempre em preguntava quin nom els hi posaríem i jo deia noms de nois (en aquella època no es sabia el sexe de les criatures fins que naixien) llavors ella em deia “i si és una nena?”, “doncs no ho sé”  li deia jo  i ella insistia “pensa un nom” i jo li deia “si és una nena li posarem Maria” i ella em contestava “si us plau pensa un nom que naixerà una nena i encara li posaràs Maria”. Està clar que el que ella volia sentir era….Silvana!!!

No va caldre pensar si li posàvem Silvana o no, perquè van néixer dos nois, un es diu com l’avi patern i l’ altre com el besavi matern. Ah! I ella tampoc va poder posar el seu nom a cap dels seus fills, que també van ser nois.

Però els embolics amb els noms familiars no només venen per part de la meva àvia materna, també n’hi ha hagut amb el nom de l’avi Torras, i no parlem dels avis paterns, que en aquest cas em va tocar a mi de ple. La magnitud del tema va arribat a tal punt, que el jutge m’ha reconegut que el meu primer cognom pot estar escrit amb G o amb  J, i el segon amb e o amb a. Però això, en tot cas, serà tema per un altre dia.

                                                 Sarró de Somnis

CARTES

1ª Carta d’Emma Costa a Jaume Bonet

EMMA COSTA

Mallorca, 222, 1ª - Barcelona

Barcelona, 25 de Març de 2014

Sr. Jaume Bonet

Barcelona

Estimat Jaume,

Fa dies que t’estic trucant al telèfon de casa i al mòbil i no hi ha manera de trobar-te. Ara començo a estar una mica preocupada.

Els dies passen tan de pressa que no me n’he adonat que fa molt de temps que no parlem.

Ja fa quasi quatre anys de la mort de la teva dona i de l’afligit que estaves el dia de l’enterrament. Lamento no haver estat més pendent de tu en aquells moments.

Quan vaig voler acabar amb la nostra relació de més de vint anys, en vam iniciar una altra d’amistat que encara perdura, a pesar de què al començament et va costar acceptar-ho.

Sempre, sempre ens vam anar trucant o veient de tant en tant. Fins i tot ens comentàvem I ens donàvem consells de les nostres noves parelles.

He de reconèixer, però, que darrerament ens trucàvem poc i tot d’una he començat a pensar que potser no estàs bé i és per això que t’escric aquesta carta amb la confiança que, encara que potser ja no visquis al carrer Vergós, algú o altra trobarà la carta i te la farà arribar.

Espero que la puguis rebre i que tu mateix em puguis dir que estàs bé. Tinc moltes ganes de veure’t i sobretot de saber que ets el Jaume de sempre.

T’he dit moltes vegades que quan em vaig quedar vídua amb poc més de quaranta anys vaig tenir molta sort de conèixer-te i que m’estimessis. Em vas ajudar i cuidar en tots aquells anys, tot i que ens portàvem vint anys de diferència. Eres un home casat i em vas dir des del primer moment que no deixaries mai la teva dona.

Després de tots aquells anys amb tu, vaig pensar que podria trobar una altra parella més jove i poder-m’hi casat i et vaig dir que acabéssim la nostra relació. Ara, ja amb més de seixanta anys, veig que no és tan fàcil trobar algú que de veritat vulgui compartir la vida… i si la vaig trobar, llavors era jo qui  no la volia compartir.

Bé, espero rebre notícies teves ben aviat i poder-nos veure.

Rep una abraçada molt forta de la teva amiga,

Emma

2ª carta

D’Elvira  Bonet a Emma Costa

ELVIRA BONET

c/Vergós, 19, pral.  - Barcelona

Barcelona, 7 d’Abril 2014

Sra. Emma Costa

Barcelona

Benvolguda amiga,

He rebut la carta del 25 de Març que li va enviar al meu pare. M’he permés obrir-la i llegir-la, ja que el papà ja no viu a Barcelona.

Conec perfectament la seva relació amb el papà, ja que va ser la que més va durar de les moltes que va tenir.

És veritat que el papà no es volia separar de la mamà, tot i que des de sempre no es van entendre mai. No sé pas com ens van poder tenir al meu germà Jaume i a mi.

Crec que va ser per la seva posición social, -quina tonteria-, diríem ara, però llavors aquestes coses pesaven molt.

El papà, teòricament, sempre va viure a casa, al carrer Vergós, però marxava quan li convenia i amb qui li convenia. No ho dic per a vostè, perquè penso que amb vostè va ser diferent. Crec honestament que ell no va ser prou valent per a donar el pas i separar-se de la mamà.

Amb la seva actitud no va donar cap oportunitat a la mamà ni tampoc se la va donar a ell. No obstant això, no el va privar de portar d’acompanyant  als Congressos que es feien arreu del món, a la parella del moment, amb la silenciosa complicitat dels seus col·legues professionals. Quina hipocresia tot plegat!.

Bé, vostè vol saber com està el papà i ara li explico:

Després de la mort de la mamà, incomprensiblement va entrar en una profunda depressió. Dic incomprensible, perquè ningú s’imaginava que li pogués afectar tant.

Aquella depressió va emmascarar el començament de l’Alzheimer, endarrerint el diagnòstic i el tractament. Ara la malaltia ja està en una fase bastant avançada. Com que tant el meu germà com jo treballem, vam haver d’ingressar el papà a una Residència a Sitges.

Com sap, al papà sempre li va agradar el mar i en aquella localitat pot prendre el sol als jardins del Centre. I nosaltres el podem anar a veure els caps de setmana.

Sàpiga que pràcticament no coneix ningú; moltes vegades ni a nosaltres mateixos, no obstant, si ho desitja, amb molt de gust la puc acompanyar a veure’l algun dissabte o diumenge que li vagi bé.

Sento no poder-li donar unes notícies més bones del papà, però la vida és així. De totes maneres creiem que ell no pateix i a la seva manera se’l veu tranquil.

Cordialment,                                   Elvira Bonet

3ª carta

D’Emma Costa a Elvira Bonet

Emma Costa

Mallorca, 222, 1ª  - Barcelona

Barcelona, 7 de Maig 2014

Sra. Elvira Bonet

Barcelona

Benvolguda amiga,

Et vull donar les gràcies per acompanyar-me a veure el teu pare el passat divendres Sant a Sitges.

Com vas comprovar em vaig quedar molt impactada de veure’l. Ja el dia de l’enterrament de la vostra mare em va sorprendre  trobar-lo tan afectat. Potser se l’estimava més del que semblava.

El centre està molt bé, amb el jardí vora el mar, que segur que l’ha de relaxar.

D’aspecte el vaig trobar molt més envellit, però dandi com sempre. Si més no l’enfermetat no l’ha fet perdre els bon hàbits higiènics que tenia.

Amb els seus cabells tan blancs, bronzejat pel sol, com a ell li agradava, ben afaitat i vestit tan elegant, feia patxoca… però va ser molt dur comprovar que no sabia a qui tenia al davant.

Els seus ulls d’aquell blau tan bonic, em miraven sense cap espurna de coneixença. Això va ser el que més em va afectar, com ja et vaig comentar.

Per la tarda, després de dinar, quan estàvem al jardí, tu et vas aixecar per anar a parlar amb la Directora i jo vaig fer un darrer intent de connectar amb ell. M’havia adonat que portava el rellotge que jo li havia regalat feia molts anys.

Vaig preguntar-li: Jaume, qui et va regalar aquest rellotge tan bonic que portes? I ell va arrugar el front com intentant recordar i al cap d’uns moments va contestar: no ho sé qui me’l va regalar.. però, però era algú que m’estimava molt.

El vaig mirar directament al ulls i tot i que vaig veure com se l’hi il·luminaven per un instant, no vaig veure cap signe de què em recordava. Fa mal adonar-se de què el malalt ha perdut la memòria dels seus records i que no sap qui és el que està al seu costat.

T’agraeixo molt que em permetessis visitar el teu pare i et desitjo totes les forces i ànims possibles per acompanyar-lo en aquest difícil tram de la seva vida.

Saps que per a qualsevol cosa que necessiteu podeu comptar amb mi, per la vostra amabilitat i per l’amor i després amistat que he mantingut durant tots aquests anys amb el vostre pare.

Amb tot afecte,

Emma

                                                                       Yamuna  23 Abril 2014