Missatge dels profes

Deia un savi que “la vida només es transmet fent l’amor, ja sigui procreant, obrant o resant, i allà on no hi ha amor, només hi ha una caricatura de la vida, avorriment i mort”. En el nostre taller ens hem fet ressò d’aquestes paraules i ens dediquem a això, a fer l’amor. El fan les paraules entre elles, les causes amb els efectes, la forma amb el seu clàssic amant: el contingut; les aparences amb els desitjos més ocults. I el resultat, com acostuma a passar quan es fa l’amor, són uns bonics i petitons fillets: els textos. N’hi ha de més curts i de més llargs, poètics o irònics, tendres i, fins i tot terrorífics. De manera que, quan els llegiu, preneu-vos-ho com si uns pares us ensenyessin la foto de les seves criatures que, per descomptat, són les més boniques del món.

dimarts, 11 de febrer de 2014

EL MOBLE DEL PASSADÍS

Avui divendres, 11 d’octubre, esperava el fuster per a què vingués a reformar el moble que tenim al passadís de casa.

Havíem quedat de deu a dos quarts d’onze del matí. Són les onze i encara no ha arribat; em començo a posar nerviosa, ja que estic a casa sense poder-me moure, no puc anar a comprar ni fer res més que esperar-lo. Fa temps que tinc ganes que quedi enllestit.

Quan el desembre passat vam fer la mudança des de Barcelona per venir a viure definitivament a Arenys de Mar, vam dubtar en deixar-lo, ja que l’havíem fet fer a mida per anar just sota del finestral de la terrassa tancada. Feia tres metres de llargada per trenta cm d’amplada, amb lleixes fins a terra. Perfecte com a contenidor dels molts llibres que teníem.

El nou pis d’Arenys té un passadís molt llarg i suficientment ample com per aprofitar el moble que, convenient i mínimament restaurat, ens podia fer el mateix servei que a Barcelona i per això, finalment, el vam incloure amb tota la resta de mobles.

Des que vam arribar a Arenys, el tenim al passadís, esperant fer-li la restauració adient. El vam omplir molt de pressa dels llibres que teníem a les caixes de cartró, per a treure-les del mig i tenir-ho tot més o menys endreçat.

Avui, de bon matí, he tret tots els llibres i els he apilat com he pogut al menjador. He escombrat i tret la pols del moble, per a què el fuster hi pogués treballar sense entrebancs. De fet només s’havia de posar una placa de fusta tota la llargada del moble i un lateral també de fusta a cada cantó.

Li quedarà com nou, em va dir el fuster, i a més, si hagués de comprar-ne un per a fer-li el mateix servei, seria més o menys com aquest. Ha estat una bona i econòmica opció arreglar-lo.
Per fi, cap a les onze, ha arribat el fuster amb un ajudant; els he rebut amb tanta alegria que s’han quedat una mica parats, però no m’han fet massa cas i han anat per feina. A tres quarts de dotze el moble estava enllestit. A partir d’ara només falta passar-li una pintura segelladora i després pintar del color que vulgui i quedarà nou.

No m’ha volgut cobrar, “encara”: serà poc, poc, m’ha dit, no es preocupi.

Els llibres encara resten apilats a terra en espera de què el moble quedi llest del tot. 

No m’agrada tenir entrebancs pel mig, però sé que he de tenir una mica de paciència, ja que el volem pintar nosaltres mateixos i ens hem d’assegurar de fer-ho bé.

Quan puguem tornar a guardar els llibres, tindrem l’oportunitat de fer-ne una tria. No m’agrada llençar-ne cap, però sé que algun o altre ja no el tornarem a llegir. I és bo compartir.

La darrera vegada que vaig haver de fer-ne tria, els vaig apilar també a terra i els vaig anar donant.

En una ocasió al senyor que em va venir a col·locar el tendal de la terrassa; em preguntà si aquella pila de llibres eren per a donar i al dir-li que sí, se’n va emportar uns quants molt content dient-me: la meva dona em matarà quan arribi a casa, perquè em diu que en tinc masses i que ja no els queda lloc per a més, però és que m’agraden tant...

També en vaig donar uns quants a una senyora gran del barri que sabia que li agradaven molt, però li vaig recomanar que els vingués a recollir amb el “carrito de la compra”. Així se’n podrà endur tots els que vulgui sense haver de patir pel pes. Quan marxava de casa m’ho va agrair.

Avui, diumenge, 20 d’octubre, és l’aniversari de la nostra néta Maria; fa quatre anys i l’estem esperant junt amb els seus pares i la germaneta petita, l’Abril, que al desembre en farà dos.

Per la tarda es trobaran amb els cosins, la Laia de vuit i en Martí de quatre. M’agrada veure’ls jugar tots junts. Encara que a vegades es barallin.

Els llibres continuen apilats a terra, encara no hem pintat el moble!!.

De la pròxima setmana no passa, he pensat tota avergonyida quan la Maria m’ha preguntat encuriosida com era que ara tenia els llibres per terra. M’ha semblat una mica complicat explicar-li el perquè, quan acabava de dir-li que abans de marxar havia de recollir les joguines que havia escampat amb la seva germana pel menjador.
                                                                                                                                                  Yamuna
                                                                                      


1 comentari:

  1. Adaptar-se a una casa nova porta temps. Com quan compres unes sabates noves: t'agraden i són còmodes, però passa un temps fins que te les fas teves. Llavors, amb una mica de sort, te n'adones de tot el que has guanyat amb el canvi.

    Un text molt maco, però m'ha deixat amb ganes de més!

    ResponElimina

Els vostres comentaris ens ajuden i ens animen. Gracies pel teu temps.