Missatge dels profes

Deia un savi que “la vida només es transmet fent l’amor, ja sigui procreant, obrant o resant, i allà on no hi ha amor, només hi ha una caricatura de la vida, avorriment i mort”. En el nostre taller ens hem fet ressò d’aquestes paraules i ens dediquem a això, a fer l’amor. El fan les paraules entre elles, les causes amb els efectes, la forma amb el seu clàssic amant: el contingut; les aparences amb els desitjos més ocults. I el resultat, com acostuma a passar quan es fa l’amor, són uns bonics i petitons fillets: els textos. N’hi ha de més curts i de més llargs, poètics o irònics, tendres i, fins i tot terrorífics. De manera que, quan els llegiu, preneu-vos-ho com si uns pares us ensenyessin la foto de les seves criatures que, per descomptat, són les més boniques del món.

divendres, 28 de febrer de 2014

EL PAS DEL TEMPS: EL ZÈNIT

Tempus fugit
De ben petit, al meu poble, el pas del temps i les estacions el marcaven el sol, la lluna, els núvols, la pluja, el vent, determinant les collites, les pastures i els recursos boscans.
El so del campanar de l’església ressonava llunyà al meu barri rural, als horts i camps.
I el xiulet fugisser del pas del tren-carrilet de l’Asland. Les sirenes de les fàbriques tèxtils, fora vila, braolaven cada matinada, migdia i vespre, marcant els torns laborals...
A ca’ls avis tenien un rellotge de paret senzill, sense pèndol, i un despertador rodó gran. Jo i ma germana vivíem amb ells perquè els pares tenien un bar i els ocupava molt temps. La mare venia cada dia, però amb el pare passàvem molts dies sense veure’ns.
El rellotge de butxaca de l’avi em tenia el cor robat. Era d’argent, gravat amb les seves inicials, amb una llarga cadena, que guardava a l’armilla o a la butxaqueta del pantalons. L’esfera era de nombres romans. Jo no els entenia --pensava que potser perquè era de marca suïssa--. L’havia portat d’Andorra, quan feia contraban. No se l’enduia pas si anava a l’hort, ni si anava a obrir o tancar els dipòsits que abastien d’aigua el poble. Només se’l posava quan es mudava per baixar a la vila per anar a l’ajuntament o per alguna festa o enterrament. No anava pas a missa, perquè la seva fe animista li impedia. Tampoc anava als bars, a jugar o beure i perdre el temps. Preferia anar al camp o parlar amb els veïns.
Quan vaig anar a escola, als 6 anys, el temps me’l marcava el timbre de les hores de classe i les obligacions religioses “festives” i dominicals imposades pels “hermanos” salesians. Per la primera comunió em van regalar el primer rellotge, el rosari i el devocionari de nacre...
Als 13 anys ajudava el meu pare al bar, seguint el ritme diari i festiu dels clients, després de l’horari escolar. Va ser llavors quan el vaig conèixer de veritat, ja que abans no teníem temps per trobar-nos ni parlar. Al bar hi havia un gran rellotge rodó, amb nombres aràbics, per saber l’hora d’entrada a les fabriques, mines i la cantera d‘Asland.
Però ell tenia un rellotge de polsera i cadena d’or de marca Zènit, que s’estimava molt. Els nombres romans i les busques eren fluorescents com lluernes que il·luminen a la nit.
Només se’l posava per alguna celebració festiva o cerimònia. O per baixar a Barcelona.
El va portar fins que vam anar a Barcelona, els anys 60, que se’l va guardar i comprà un Duward, més senzill, per treballar. La mare en tenia un d’or de 24 quirats, més petit, que després devia recollir la meva germana mitjana. Quan vaig ser gran, tornant de la mili, el pare em va donar orgullós el seu rellotge Zènit com un tresor preuat. I encara el tinc guardat, suposo. Però amb els canvis de cases i pisos no l’he trobat.
Els anys 70 vaig viure una bona temporada fora del temps, prescindint dels rellotges. Després n’he tingut molts els darrers anys, perquè m’agraden i perquè necessitava comptar els mesos, dies, hores, minuts i segons per la meva feina escolar i les activitats socials. M’havien mecanitzat els temps moderns tailorians: era el meu propi despertador mental i biològic.
Però ara que m’he jubilat se m’han destarotat els ritmes i els hàbits. I encara que em desperto i em llevo d’hora, com abans, em passo dies i hores “perdent el temps”. O no?
Antòni M.L. Casals 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Els vostres comentaris ens ajuden i ens animen. Gracies pel teu temps.