Missatge dels profes

Deia un savi que “la vida només es transmet fent l’amor, ja sigui procreant, obrant o resant, i allà on no hi ha amor, només hi ha una caricatura de la vida, avorriment i mort”. En el nostre taller ens hem fet ressò d’aquestes paraules i ens dediquem a això, a fer l’amor. El fan les paraules entre elles, les causes amb els efectes, la forma amb el seu clàssic amant: el contingut; les aparences amb els desitjos més ocults. I el resultat, com acostuma a passar quan es fa l’amor, són uns bonics i petitons fillets: els textos. N’hi ha de més curts i de més llargs, poètics o irònics, tendres i, fins i tot terrorífics. De manera que, quan els llegiu, preneu-vos-ho com si uns pares us ensenyessin la foto de les seves criatures que, per descomptat, són les més boniques del món.

dilluns, 17 de febrer de 2014

UN NADAL NEVAT

La infantesa és l'edat de la fantasia i de les il·lusions, és l'edat en la qual tot és possible. Tots ens hem extasiat escoltant, de llavis dels nostres pares, contes i relats de tota mena, que revivíem en els jocs.
Després, anem copsant la realitat, la vida se'ns presenta tal com és, amb les seves injustícies, els seus mancaments, les seves lluites... S'apodera de nosaltres un desencant, un dolor, i durant tota l'adolescència ens aferrem als somnis que ens fan reviure el món ideal que ens imaginàvem de petits, on tot era pau, ordre, amor i alegria. Més tard s'imposa la realitat i es va forjant l'home...
Tots els somnis trencats
tots els castells per terra... .
diu en Raimon en una de les seves cançons. I és cert. Però hi ha vegades -poques- que una il·lusió, un somni d'infant, ve a trencar aquesta norma i es realitza d'una forma ben senzilla. Llavors, una alegria interna s'apodera de nosaltres i sentim com un regust agredolç que ens transporta molts anys enrere.
Era un dia de Nadal -i fa més de 50 anys- quan, uns quants pastors -digueu-ne muntanyencs, si voleu- amb el sarró a l'esquena -o bé la motxilla, tant li fa!- pogueren fer realitat un d'aquests somnis d'infant, potser un dels més tendres.
Tots ells, de petits, havien somniat amb Nadals nevats, amb obrir la finestra aquell matí i sentir com el vent els esquitxava de neu el rostre.
Tots ells, feia anys, quan feien el pessebre de suro, havien escampat farina per muntanyes i teulades...
Tots havien cantat aquella estrofa de la cançó del rabadà:
- A Betlem me'n vull anar
vols venir, tu, rabadà?
- Massa neu hi ha!
A tots, quan eren infants, se'ls havia explicat que el dia que nasqué Jesús, feia fred, molt de fred; i hi havia neu, molta neu; i la Verge havia posat l'Infant en un pessebre, entre un bou i una mula, perquè l'escalfessin amb l'alè, i els pastors, havent sentit l'àngel, amb el sarró ple d'ofrenes, s'encaminaven cap a l'establia de Betlem tot enfonsant-se en la neu dels camins, amb les mans gelades però amb el cor content, cantant i traient l’alè per la boca...
Tots havien viscut en la innocència aquests Nadals nevats dels pessebres, de les cançons i dels relats dels seus pares, però semblava que era un d'aquells somnis que s'esfumen amb l'edat.
Però no, no! Ells també trobaven ara el paisatge nevat, havien adorat l'Infant en un racó humil del Montnegre, li havien cantat cançons, li havien ofert presents i s'enduien la joia al cor. Ells també tenien les mans gelades i s'enfonsaven en la neu fins al genoll, i es perdien, i lluitaven, i tornaven a emprendre la travessa d'aquella immensitat blanca que s'engruixia per moments. Neu a tot arreu, a la terra, al cel, als cabells, dins les botes... Estaven sota la voluntat i poder d'Aquell a qui acabaven d'adorar; se'ls feia evident la seva superioritat. Rebien una lliçó de petitesa, de senzillesa, d'humilitat...
Visqueren un Nadal dur i auster, com hauria de ser sempre el Nadal, com va ser el primer Nadal. No hi ha dubte que serà el Nadal de la seva vida”.
Estem segurs que aquell Nadal -al conjur de la neu- molta gent gran, al camp o a la ciutat, pels camins, pels carrers, a l'església o a la llar, va notar, per uns moments, aquell regust, aquella enyorança, aquella alegria interior de sentir-se un xic infants. Aquell dia, també, uns quants pastors -digueu-ne muntanyencs, si voleu- amb el sarró a l'esquena -o la motxilla, tant li fa!- pogueren viure el seu Nadal nevat, el seu Nadal somniat.

                                                                           Roc de Vallsanís 

1 comentari:

  1. De la nostra generació, no crec que a cap de nosaltres se li hagi esborrat aquell Nadal . Una nevada somniada, en una terra sense neu. Una taula ben parada amb algunes cadires buides, les d'aquells parents que no van poder-hi arribar. En un país no avesat a la blancor de l'hivern.

    ResponElimina

Els vostres comentaris ens ajuden i ens animen. Gracies pel teu temps.