Missatge dels profes

Deia un savi que “la vida només es transmet fent l’amor, ja sigui procreant, obrant o resant, i allà on no hi ha amor, només hi ha una caricatura de la vida, avorriment i mort”. En el nostre taller ens hem fet ressò d’aquestes paraules i ens dediquem a això, a fer l’amor. El fan les paraules entre elles, les causes amb els efectes, la forma amb el seu clàssic amant: el contingut; les aparences amb els desitjos més ocults. I el resultat, com acostuma a passar quan es fa l’amor, són uns bonics i petitons fillets: els textos. N’hi ha de més curts i de més llargs, poètics o irònics, tendres i, fins i tot terrorífics. De manera que, quan els llegiu, preneu-vos-ho com si uns pares us ensenyessin la foto de les seves criatures que, per descomptat, són les més boniques del món.

divendres, 28 de febrer de 2014

VIATGE SENSE RETORN

Aquell dia la mare deixà sobre la taula un bol ple d’ avellanes. Sense dir res es girà cap a l’ aigüera i començà a rentar els plats .

Com sempre, els pares i els tres germans compartien a la taula de la cuina els àpats que la dona plena de recursos imaginatius feia sorgir de la petita feixa que conreava, més el que la seva veïna carnissera li venia a un preu molt raonable o li canviava per fruits secs a l’època que els arbres del seu hort, es carregaven d’ ametlles o avellanes.

El dinar va transcórrer en silenci, només trencat per la xerrameca de la germana petita, el pare sempre tant alegre tenia un posat seriós i en acabar tots van desaparèixer ràpidament, la nena cap a l’escola i el pare i el fill gran cap el treball.

Un mundo nou, de cartró, comprat a la botiga d’en Pere Jaume, estava obert sobre dues cadires. La mare rentava i planxava, samarretes, dos camisses, quatre calçotets, un parell de pantalons, mocadors de butxaca... I unes quantes llàgrimes pel seu noi, el preferit, per que no ? Sempre havia sentit una especial connexió amb ell. Simpàtic, alegre, es penjava del seu coll com una criatura. Només tenia quinze anys.

Després de dinar, ell, sense dir paraula, obrí la porta de casa i sortí corrent carrer avall cap a les cases del Port. Va arribar a la primera línia de platja i encara va continuar fins a La Farella. Allà es deixà caure damunt la sorra i davant un mar que l’ havia acompanyat tota la seva infantesa, deixà escapar unes llàgrimes que havia reprimit tot el dia. Blanc, gris, verdós, tant el cel com l’aigua. Ell no mirava colors. El moviment del mar, compassat, era la seva respiració. La remor constant era el seu llenguatge interior. Sense saber-ho es sentí identificat amb el seu entorn, sabé que allò era la seva arrel profunda i que havia marcat els seu caràcter. Somniador i ferm, decidit a guanyar la batalla de la vida, però vençut per l’enyorança abans de que arribis el moment del comiat.

Un sentiment d’ esperança i ràbia l’ envaí per haver determinat un futur que ara l’ espantava, però immediatament va sorgir dintre seu allò que l’ acompanyaria la resta de la seva vida. Poc temps per les lamentacions i confiança en el que s’obria al seu davant.
Va dormir a estones i es deixà acompanyar per una lleugera tramuntana que s’ aixecà durant la nit.

De bon matí, els meus pares ja aixecats acabaren d’ arreglar les coses. Jo portava una gorra, un “traje” que estava força bé i sabates altes amb cordons. El meu pare amb el mundo ple de roba m’ acompanyà a l’estació, la meva mare fins a la cantonada. Sembla que vegi la seva cara, ara que fa tants anys, crec que se li trencava el cor. Ja som a l‘ estació, el pare em dona el bitllet, pujo al tren i m’ acomiado d’ ell. Abans m’havia de donar uns consells que mai he oblidat. Perills que podia trobar amb el tracte amb dones, paraules sobre la honradesa, formalitat, prudència. Crec que em va servir de molt. Vaig dir-li que m’ en recordaria.

Cap a les 9 del matí van dir-me: ara tens de baixar. Ja arribàvem. Recordo que era el 15 d’ octubre de l’ any 1923 que vaig trepitjar el terra de Llinars. La primera impressió fou fatal, em caigué l’ ànima als peus. Vaig veure un poble petit i ho era. Carrer de Baix, carrer de Dalt, riera al mig i carrer Nou. Desil·lusió

Vaig entrar al meu nou ostatge. Al davant hi havia el taller que es deia cal Serrano.

L’amo de no gaires paraules em va dir el que tenia de fer. Carregant el mundo de roba, vaig pujar escales amunt cap a les golfes. Una habitació freda habilitada per a dormitori dels mossos.

Aquí vaig començar a ser el Peret de cal Serrano. Tenia quinze anys i era responsable de la meva vida.

Uns anys mes tard va començar a escriure. (Escriuria molt durant el temps en que viuria sol). Era el seu inventari de cada dia, la seva reflexió sobre els petits esdeveniments. Sense saber-ho aquella estona amb ell mateix el centrava i el va ajudar a superar els moments difícils... de soledat...

Arribar a aquell poble petit, amb gent de pagès, sorruda, va representar un canvi total en el tracte amb el seu entorn. El paisatge, la vivor de la vida al carrer, una mena de tarannà entre esbojarrat i càlid de la gent de mar, va contrastar amb el nou espai que l’ esperava. Quan va sortir de l’ estació el vent fred del Montseny bufava a primera hora. Va enfilar un carrer recte format per una terra fosca. Uns quants bassals indicaven que a la nit havia plogut. A l’ altra banda de l’ estació veié la verdor dels boscos que s’ enfilaven muntanya amunt i els camps que envoltaven el poble. Una altre geografia, un altre gent. Les portes estaven tancades i el silenci s’ estenia pels quatre carreres. La salabror que portava el vent del seu poble havia desaparegut i una lleugera boirina amb olor de llenya cremada s’ endevinava arran de terra.

                                                                                                                                             Constança


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Els vostres comentaris ens ajuden i ens animen. Gracies pel teu temps.