'PEIXITU' DAVANT DE LES MONES

“PEIXITU”  DAVANT DE LES MONES

La Lali era una nena rara. Molt rara! A part d’introvertida, esquerpa i tímida, tot i tenir escassament deu anys ja feia parlar i molt a familiars i coneguts sobre les seves singularitats i excentricitats una mica prematures per una nena d’aquesta edat. Una de les més conegudes, i en tenia unes quantes, era la fòbia, avorrició o quasi  odi a tastar i menjar qualsevol mena de peix.  Era  una “originalitat” que preocupava a tota la família, especialment a la seva àvia, la Sra. Clotilde, sobretot  quan n’era l’encarregada de custodiar-la. La pobra dona intentava fer “mans i mànigues” per  aconseguir que la néta tastés el peix, la qual cosa, a part d’assolir un triomf del seu jo personal, li serviria  per a fer callar a la seva jove que sempre li retreia que la  vicia i mal acostuma. 

Segurament que la majoria de les  converses de la Sra. Clotilde amb les seves amigues giraven sovint al voltant d’aquest tema. Una d’aquestes amigues era la meva àvia Quimeta, que, a l’igual que la Sra. Clotilde i la Lali, residien totes a Barcelona. La meva àvia des de feia molts anys vivia en un pis de l’eixample  barceloní  acompanyada d’una assistenta quasi tan gran com ella. De tant en tant, les dues ens acollien uns dies a Barcelona per distreure’s  una mica, gaudir dels néts i al mateix temps alleugerir als nostres pares  de la càrrega de la canalla.

L’àvia ens rebia amb il·lusió i alegria i s’esforçava a fer-nos passar una estada el més distreta, agradable i diferent possible. Relativament era fàcil, ja que la vida de ciutat no tenia res a veure amb la que estàvem acostumats al poble, per tant, se’ns obria un món nou, meravellós i ple de sorpreses, que  desitjàvem arribés com més aviat millor. L’àvia, que depenia d’una senzilla pensió de viduïtat, intentava que aquesta estada, a més de divertida i entretinguda, no li ocasionés una despesa excessiva. Totes les sortides i passejades - que acostumaven a repetir-se sempre que hi anàvem - les tenia  apamades i estudiades des de totes les vessants possibles, econòmica, logística i d’ubicació.

Una de les coses que s’havia empescat era portar-nos a passejar i córrer tot un dia pel zoològic de la ciutadella, fent coincidir l’hora del dinar, que com no podia ser d’altra manera portava preparat de casa, amb una acampada davant  la gàbia dels micos i les mones, cosa que pel que sembla ens fascinava i engrescava de tal manera que fins i tot algun de nosaltres arribava a  “perdre el món de vista”.

Assabentada la Sra. Clotilde d’aquesta nova estada i visita a ”les mones”, devien convenir ambdues àvies d’anar-hi plegades. Amb la Lali, per descomptat.  Així va ser com un assolellat matí vàrem desembarcar tota la colla de néts, iaies i servei, al zoològic. Arribada l’hora de dinar i col·locats davant dels micos i les mones, restàrem tan abstrets, embadalits i encantats amb els salts, cabrioles i tota mena de porqueries que feien aquelles bèsties, que menjàvem tot el que ens posaven al davant sense cap interès en saber què era el que ens entaforaven a la boca. Aquell dia l’àvia havia preparat un dinar a base de lluç arrebossat, que distrets amb les acrobàcies d’aquelles bestioles  ens anaven cruspint a cor que vols. A la Lali, barrejada entre tots nosaltres, i crec que sense cap mala intenció, li entaforaren com a la resta, un grapat de  talls de peix, els quals  sense treure els ulls dels salts, bots i saltirons de micos i mones es  menjà sense fer cap mena d’escarafalls.

La seva àvia, la Sra. Clotilde, ho veia i no ho creia. La va colpir de tal manera contemplar la seva néta menjar peix, que proposà repetir l’experiència tan aviat com tornéssim a passar uns dies a ca la iaia, comprometent-se  ella a portar el dinar en el que sens dubte el peix hi seria present, i treure l’entrellat de si a la nena li agradava o no el peix, o si el que feia era prendre el pèl a tots plegats. El resultat va servir per  constatar que davant les mones la Lali s’ho menjava tot. 

Van passar els anys i no vaig saber quina va ser a partir de llavors la relació de la Lali amb el peix. D’aquest fet se’n va parlar molt a casa, essent diverses vegades tema de conversa. Amb la Lali  no havia tingut mai més cap relació, tot i que  algun que altra dia d’estiu o de cap de setmana ens hem trobat i no hem deixat mai de saludar-nos.

Una casualitat ens ha fet coincidir no fa gaire al casament del fill d’uns amics comuns. Un d’aquells casaments en el què discretament et recomanen anar-hi de vint-i-un botó, motiu que et fa  ensopegar amb persones molt mudades i empolainades, i fins i tot, m’atreviria a dir, algunes quasi disfressades. La vaig saludar, vàrem parlar de coses intranscendents, tot descobrint que durant l’àpat seriem veïns de taula. Al seure’m i llegir que el plat estrella seria un abundant i variat assortiment de peixos, vaig recordar de sobte el “peixitu” de davant de les mones. No vaig gosar fer-li cap comentari d’aquell fet ja llunyà, però em va encuriosir saber si encara conservava aquella fòbia, o amb els anys l’havia superada. Al moment de tenir el plat de peix al davant, de reüll i amb dissimulació vaig voler saber quin actitud prenia, i vaig descobrir que no només se’l menjava amb fruïció, sinó que fins i tot se’n llepava els dits. I no era que estigués distreta per l’entorn, sinó que el temps li havia fet perdre aquell esperit de rebel·lió que portava dintre seu. En vaig quedar convençut del tot, quan un fort i involuntari impuls em va fer aixecar la mirada per contemplar l’entorn. Us ho ben asseguro, no s’hi veien ni micos ni mones, almenys com les del zoològic d’uns anys enrere.