UN ENEMIC INESPERAT

La decisió estava presa tornaria a estudiar, però per això caldria tenir el recolzament de la família. En Carles el seu marit l’ajudaria a aconseguir-ho, el pacte ja venia de lluny, d’ abans de casar-se, ella volia estudiar i ell estaria al seu costat, així ho havien acordat. La parentela de la seva banda no hi posaria cap problema, la mare i la germana gran, malgrat no entendre-ho gaire farien el que calgués perquè ella pogués aconseguir el que s’havia proposat, eren incondicionals i ella les necessitava amb els nens. Per la banda d’ell ja era més complicat a part de no entendre-ho feien judicis de valor sobre el que estava bé o no i per descomptat,… una dona casada i amb dos fills que hi feia a la universitat?quina necessitat tenia d’estudiar? Eren de pagès i això era massa!! A ella encara que no la farien canviar de parer aquests comentaris li feien mal, la feien sentir culpable.

Així és que un cop va recuperar tots els materials va veure quines possibilitats tenia. Podia seguir en el lloc que s’havia quedat o sigui a mig camí d’aprovar el sisè de Batxillerat Superior. Però, és clar, li faltaria aprovar el Preuniversitari i les proves d’accés fins arribar a la Universitat. La veritat és que això exigia molt de temps i clar va buscar altres fórmules que li permetessin escurçar el camí. Va començar a preguntar a gent que estava o havia estat com ella i va trobar el que li seria la solució definitiva l’accés a la Universitat per a majors de vint-i-cinc anys. Es presentaria a l’ Escola Normal. La prova era bastant assequible, estudiaria Magisteri.

Érem l’estiu del setanta-set i la decisió tirava endavant no es matricularia per fer batxillerat esperaria que arribés el mes de maig que era quan es feien aquestes proves, mentrestant repassaria i s’aniria preparant. Així va anar passant fins que un dia va arribar en Carles a casa amb una mala notícia, l’empresa tancava i per tan es quedaria sense feina, però havia parlat amb uns amics que estaven engegant una cooperativa i que segur que podria treballar amb ells i els ajudaria a tirar endavant aquest projecte. No cal que us digui que tot plegat va ser inesperat i sorprenent. Aquesta situació la va desconcertar i li va fer plantejar de nou el seu futur, seria bo pensar en trobar quelcom a fer mentre esperava que passés el temps i podria intentar d’estudiar i treballar, col·laboraria a tirar endavant l’economia familiar.

El seu amic Pere que en aquell moment s’estava preparant per fer oposicions per entrar a la Caixa li va proposar d’estudiar amb ell i presentar-se els dos a aquestes proves. I així ho varen fer, van buscar un noi que ja treballava a la Caixa perquè els hi fes classes i van comprar els llibres i allà estaven ells estudiant com van néixer les caixes d’estalvis, els objectius que perseguien, els ideòlegs, els fundadors, etc., tot això acompanyat del temari de Comptabilitat i Càlcul. Tot plegat un desgavell!! Que tenia que veure tot això amb el seu comprimís amb ella mateixa!! Així és que volia treballar i estudiar, uf!!

Aquella situació la posava neguitosa semblava que anava picant portes sense objectiu, el mes de maig li quedava lluny i havia de fer quelcom. Havia de fer costat en Carles i els seus amics, havia de recolzar-los i no pensar tan en ella, deixar-se d’ oposicions i començar a treballar amb ells, li estaven demanant però ella s’hi resistia, no sabia que fer, tot plegat la desconcertava i la feia sentir malament. Entremig, en Pere li va dir que s’havia assabentat que hi havia unes oposicions al “Instituto Nacional de Previsión” i que estaria bé de presentar-s’hi. En Pere ho tenia clar: havien de procurar de treure’s alguna oposició i després ja podrien fer el que volguéssim fins hi tot estudiar!!

Però què estava passant? o bé ella no parlava clar o era com el pernil de l’entrepà, tothom estirava, i…

Finalment, va col·laborar portant la comptabilitat de la incipient cooperativa, va presentar-se a les oposicions del “Instituto Nacional de Previsión “, de la Caixa, … i més si n’hi hagués hagut!!..Però al final va arribar el mes de maig i la prova d’Accés va sortir Apte.

Ai, el destí, el destí, per més enemics que hi hagi, el final, si el desig és molt fort, s’acaba complint. A l’octubre començaria el primer curs de Magisteri a l’Escola Normal de Barcelona.

Un sarró de somnis

                                                             Sarró de somnis