ELS “COL·LOQUIS”

Érem tres amics que, en acabar els estudis d’Aparellador a mitjans dels anys 60 del segle passat, ens vàrem passar a Arquitectura. Vam estar tot l’estiu preparant diverses matèries i anant a una coneguda acadèmia de dibuix del carrer del Pi. Animats i expectants, a l’octubre del 1965 vàrem iniciar el curs a l’Escola.

L’assignatura de Matemàtiques s’havia convertit, en aquella època, en el “tap” del primer curs dels estudis d’Arquitectura. Junt amb la Física, semblaven les matèries escollides per a fer de filtre per als qui volien tirar endavant la carrera. Anys enrere, havia estat el Dibuix Artístic l’entrebanc dels estudiants.

El professor de “Mates” era un home ja molt gran, corpulent, amb la veu trencada i fluixeta; un especialista de reconegut prestigi, un geni de les matemàtiques, autor de molts llibres i manuals sobre la matèria. Amb mà tremolosa, el catedràtic anava omplint la pissarra de números i signes, equacions i integrals, gràfics i demostracions... La majoria de vegades, però, feia pujar a l’estrada algun alumne de les primeres files i ell li anava dictant tot el reguitzell d’operacions... Nosaltres, amb prou feines teníem temps d’anar copiant a la llibreta els apunts que ens permetessin estudiar la matèria a casa. L’aula sempre estava plena de gom a gom; hi cabien, almenys, un centenar d’estudiants.

Els alumnes, però, preferíem la seva ajudant, la senyoreta Font, una professora que venia de tant en tant a suplir-lo o a complementar les seves explicacions. Era una dona encara prou jove, no menys intel·ligent que ell i amb molta vitalitat; de formes generoses, vestia faldilla i jersei negres ajustats al cos. Es movia per la tarima amb gran desimboltura i omplia també la pissarra amb la barreta de guix i, per arribar més amunt, s’hi arrambava amb tanta fogositat que, un dia, en girar-se, va mostrar, blanc sobre negre, la protuberància dels pits coberta de pols de guix... cosa que va provocar somriures, mirades de complicitat i xiuxiueigs generals.

El cas és que el catedràtic, el seu cap, s’havia inventat un instrument de tortura per a nosaltres, els pobres aspirants a arquitecte. En deia: els “col·loquis”. Tot el perímetre de l’aula – excepte la façana on hi havia les finestres – estava entapissat de pissarres negres. Ens donaven deu problemes per resoldre a casa i, de tant en tant, tocava “col·loqui”. Això volia dir que ens podia tocar, a alguns de nosaltres, sortir a les pissarres exposats a les mirades de tots i desenvolupar i demostrar la solució d’un dels problemes: te’n podia tocar un que havies sabut resoldre a casa o algun dels que no te n’havies sortit de cap manera i, així, quedar malament davant de tothom. Uns quants professors auxiliars ajudaven en aquesta tasca d’exposició per tal de facilitar-ne la simultaneïtat. Només de sentir la paraula “col·loqui” ja ens tremolaven les cames, teníem mareigs, insomnis i mals de ventre... Aquest mètode obligava, a la majoria, a assistir a les classes d’alguna acadèmia especialitzada en aquests afers (n’hi havia unes quantes...), amb la despesa complementària que això suposava per a les nostres migrades butxaques.

Era una pressió que només resistien els psicològicament forts o els que s’ho agafaven amb un cert distanciament o ironia. Els massa seriosos o responsables, els més dèbils psicològicament, petaven. Un dels tres amics – segurament el més capacitat en matemàtiques – no ho va suportar: a mig curs, va abandonar la carrera i se’n va anar al seu poble a treballar d’aparellador. Li semblava que allò era una presa de pèl i una pèrdua de temps i que, a la seva edat, no tenia perquè suportar aquella tensió.

D’altra banda – pensàvem nosaltres – perquè havien de ser justament les Matemàtiques l’assignatura filtre, la matèria d’entrebanc? No semblava més lògic que, tractant-se d’arquitectura, fos l’assignatura de Projectes – en cas que l’alumne no aconseguís projectar d’una forma mínimament correcta – la que barrés el pas als que pretenien ser arquitectes?

La realitat és que l’assignatura de Matemàtiques es va desenvolupar, d’acord amb el mètode descrit, durant tot el curs. Les hores de treball que requeria portar-la al dia i l’alta tensió que ens causava ens deixaven esgotats. Tenint en compte que, a més, treballàvem un xic com a aparelladors, ens vam veure obligats a partir el primer curs en dos...

Quan s’acabava la classe – o el “col·loqui”, si era el cas – observàvem com el doctor Pi Calleja, amb tota la seva corpulència, abandonava la tarima amb petits passos sincopats, arrastrant els peus, fent tentines... Patia el mal de Parkinson.

                                                      Roc de Vallsanís