LA  NEVADA DEL  62

Nens! Amunt amunt!-

Aquell dia de Nadal del any 62, la veu eixorivida de ma mare ens va fer llevar, esperonant-nos per contemplar el bucòlic i romàntic espectacle de la nevada més gran que havia caigut a Barcelona des de tems immemorials. Aliena a les conseqüències què aquells flocs, què primer semblaven gronxar-se, com sospesos, ingràvids, aterrant suaument a l’asfalt del carrer de la Llacuna, i què, ràpidament, prenien velocitat com si els hagueren farcit de plom, sargint una catifa flonja  de bellesa encisadora.

L’alè dels meus  germans petits entelaven el vidres de la finestra del menjador a on, en corrua si ens avien ficat ensems, i il·lusionats.   El meu germà Pepe sis anys més gran que jo, i dotze més que el primer dels petits, ho miràvem esbalaïts  fruïen d’aquell miracle. He de dir que tot just feia tres mesos, jo avia complert els vint-i-un, i estava a l’espera d’anar a  la mili amb destí Ceuta i què la històrica nevada va estar a punt de canviar-ho tot, enviant-me a un viatge sense retorn, a través de la mort. Però...però quant hom te una mare com la meva. Una lloba curosa dels seu ramat, què és cuida de l’aixopluc i resguard dels seus, per l'immens amor què ens professava. Surt en davant a contracops de premonicions i entrebancs de tota mena. (Això, requereix una explicació que desgrano seguidament) Per aquelles dates ja s’havia esporgat  de gent el nostre habitatge, (setanta metres quadrats) Els meus avis se’n avien anat a viure a casa del seu fill Joan.  Els dos rellogats que romanien a casa feia cinc anys,  van marxar rumb a lo desconegut. El meu para va morir al  gener de l’any 60. La meva estimada i mai oblidada germana Conxita, va morir al  sanatori La Flor de maig a Cerdanyola, l’agost  del 1961, amb vint i set anys. Després d’aquest  funest i  tràgic parèntesi, retrobo el relat al lloc de les premonicions. Dos anys enrere, el desesper per tants infortunis varen portar a ma mare a consultar, (Previ consell d’una amiga) a una vident. Aquesta nigromant, va vaticinar-li què li esperaven tems atziacs, què perdria a tres éssers estimats, passat aquest tràngol, vindrien tems de prosperitats i benaventurança, els seus arribats, l’estimarien i respectarien embolcallant-la d’amor. Una trucada telefònica va trencar l’encís contemplatiu Nadalenc, la  Marta, la meva  promesa, em diu que a la nostra amiga Pilar, se’ls està esfondrant la teulada de la seva barraca, al darrere del cementiri, a on vivien.

Sense encomanar-me a cap Sant, em calço les xiruques, em poso el jersei més gruixut que tinc, un tabard mig atrotinat, i  surto al  ajut dels meus amics.

Per no allargar el relat, acabo dient què en arribar, de netejar la taulada, sense més abrigall què un pantalon de pana i una samarreta de mitja manega,

en mig d’una bona suada, torno a casa amb l’agraïment dels pares de la meva amiga, com un heroi salvador de la seva modesta llar.

Però la meva inconsciència va tindre conseqüències. La nit de Sant Esteve, com si una espasa en travesses el pit, cada cop que intento agafar alè, és com si un foc m’assequés els pulmons. Em sento morir. Crido a la mare. El primer pensament d'ella és per  la vident. Se’n recorda de la Conxita, del pare, jo puc ser el tercer! Però, no és deixa esmarlar per la por. Se'n surt del esfondrament que li han vaticinat. Encén el foc de la cuina de carbó, i posa una xapa què utilitza com a parrella, hi a sobre escalfa dos parells d’espardenyes d’espart. Me les embolcallar al pit amb un llençol, em tapa amb les flassades que puc suportar sens ofegar-me. Truca al doctor Carmona, nostre metge de capçalera que arriba a les tres hores. (L’home va treballar tota la nit a dojo) Feta la visita, i li diu a mare admirat. Senyora Elvira, ja pot d’escorxar una ampolla de xampany. Li ha salvat la vida al seu fill!-

L’espart avia absorbit l’aigua dels meus pulmons!

           

Al setembre del 1963, estava de guàrdia a un polvorí de Ceuta. Rebo una carta, en ella, la Marta em diu que, la meva germana Guillermina, la nineta dels meus ulls, què pràcticament avia estat malaltona des de ben petita, a mort al Hospital Clínic. És va complir la premonició de la vident!!! Per manca de diners no vaig poder assistir-hi al seu enterrament. El dolor per l’absència, la gegantina solitud que vaig sentir lluny de la meva família, va fer que s’instal·lés un atzucac dins la meva ànima que, mai...mai, he pogut traspassar ni omplir.

           

Les fotografies de l’exposició: "La gran nevada de fa 50 anys. A l’ateneu d'Arenys de Mar"  M’han varejat uns records punyents. Però, pot ser, que també... alliberadors.

     

                                                                                 

                                                           T. V. Tolsa                 

 

   

             

                                               

EL XIPRER I LA MERLA

              

Bon dia, comença a clarejar”, diu el xiprer (Cupressus semprevivens) a la merla (Turdus merula),“has dormit bé?”

La merla li respon cantant: “Em sento tan bé picant dins les teves branques... sento un pessigolleig   que em desvetlla de bon matí”.

“Estic enamorat del teu cos negre i el color ataronjat del teu bec, envejo la teva mobilitat, a mi  només em mou el vent”.

“Tu tens una estructura magistral, ets de capçada llarga i estreta, ets esvelt, toques de peus a terra i  embelleixes els camins”.

“Avui farà bon dia”, diu el xiprer, “el vent serà suau i ja surt el sol a l'horitzó”.

“Ja són les vuit, el veí del carrer de Sant Pere, amb la fressa de la seva moto ens espanta a tots els ocells, i tots prenem el vol i ens enlairem”, diu la merla.

“A mi aquest xivarri no m'afecta. El que sí m'afecta és que em deixa la bossa de les escombraries als meus peus, mai les tira al contenidor”, diu l'arbre.

“No m'estranya, si ni baixa de la moto i tira a si l'encerto l'endevino”, diu la merla. “M'hi he fixat”.

“Ja arriben els que passegen els gossos. El que duu el gos llop no recull mai els excrements de la  seva mascota i ho dissimula mirant el mòbil”, diu el xiprer.

“Nosaltres hem de compartir l'espai i la manduca amb les garses i les tórtores turques. Ara també amb uns ocells molt grossos, els gavians argentats, de més de 60cm de longitud”.

“Tu ets més elegant que tots ells i el teu cant és inconfusible”.

“Aprofitaré la bonança i aniré a fer un vol per fer un cop d'ull a Arenys, volaré sobre els seus set  convents que fan un anell que encercla la vila”.

“Jo només puc contemplar la muntanya del Mal Temps, el port, la platja i si el dia és clar veig  Montjuïc i l'Hotel Vela”, diu el xiprer.

“M'he parat damunt del fil elèctric per descansar i he vist com el jove repartidor de publicitat ha tirat al contenidor un plec de fulls de la propaganda que ha de repartir”.

“Així sí que acabarà de pressa de repartir”, diu l'arbre.

“Ui!”, diu la merla, “el contenidor està baixant pel passeig, uns gamberrots l'han desfrenat i avall va que fa baixada”.

“Crec que la jardinera que hi ha al capdavall del camí farà de barrera i el frenarà”, diu molt capficat  el xiprer.

“Mira quin goig fan els optimists blancs sobre l'aigua blava, hi han regates. Les zodíacs les arrosseguen fins a fora port”, diu la merla.

“Em sento útil quan els esportistes fan parada al meu tronc per recolzar-hi el peu i fan flexions”.

“S' acosta la primavera i de seguida serem a l'estiu i podrem gaudir de les festes. A mi la que  més m'agrada és la dels focs de Sant Joan”, diu l'ocell.

“Quan és la festa major, Sant Zenon, veig els focs artificials des del meu lloc estàtic”, diu el xiprer.

“En canvi els meus col·legues i jo hem de volar lluny per no tenir cap ensurt”.

“Per Sant Roc, aquest any passat, el cercavila nocturn va passar pel passeig de la Pietat i va quedar tot a les fosques i una munió de gent es va passejar a munt i avall. Els gegants  van ballar just davant meu i em vaig sentir important”, va dir el xiprer.

“Quan arriba la vesprada, la lluna ens il·lumina i Venus resta quieta i resplendent”, diu la merla.

“A mi m'emocionen els estels fent figures que els homes en diuen constel·lacions”, fa el xiprer.

“La nostra amistat resta silenciosa... El vent bufa terralet, les ones remuguen cançoneres, els gats a la nit miolen, l'espigol de les jardineres ens regala la seva flaire... Els llums de les finestres s'apaguen. Per un moment tot resta endreçat i en pau”. Aquest ha estat el darrer pensament del xiprer i la merla. 

                                                    

                                                  Anna Majó i Cardús

                                                                                             

           

  

        

LA NOIETA QUE HO SABIA TOT DE RAMON LLULL        

L’estació està plena de gom a gom. És hora punta. En Jaume, un home al voltant de la setantena, pensa que li tocarà anar dret una bona estona. S’ha passat tot el dia voltant per Barcelona: exposicions, llibreries, algunes compres... Ara ja està cansat. Arriba el tren i... comença la competició per aconseguir un lloc buit: grans i joves s’apressen per trobar un seient; en Jaume va d’un cantó a l’altre i sempre fa tard... Tot d’una, una noieta que està a punt d’asseure’s al costat d’una amiga, li ofereix el seient que anava a ocupar.

-Vol seure, senyor?

En Jaume dubta un instant...

-Sí, és clar... gràcies.

I s’asseu. La noieta, d’uns 17 anys, es queda dreta davant de l’amiga. En Jaume, un xic desconcertat, li diu:

-És que faig cara de cansat?

-No, no... però he pensat que...

-Què has pensat?

-No sé... pensava que li agradaria seure...

-Potser perquè tinc els cabells blancs?

-No, no... he vist que no trobava seient i com que vostè és més gran... ha estat un...   

-Semblo realment molt gran?

-No... bé, una  mica, però... no és qüestió d’edat...

-De què, doncs?

-No ho sé... potser d’educació... en fi...

-Bé, nena, perdona; no et vull atabalar més, no em facis cas i... moltes gràcies.

En Jaume treu un llibre i es disposa a llegir. La noieta asseguda al costat d’en Jaume, que havia anat escoltant sense dir res, obre un gran cartipàs i li diu a l’amiga:

-Què Núria, vols que fem un xic de repàs?

-Va; sí, d’acord.

-A veure: principals obres de Ramon Llull...

-Ramon Llull va escriure més de dues-centes obres, de tota mena de temes... Podríem destacar, des del punt de vista filosòfic, l’”Ars magna”; des del científic, el “Tractat d’astronomia”; “Evast e Blanquerna” que inclou el “Llibre d’Amic e Amat”, des del punt de vista de l’educació; com a novel·la, el “Llibre de meravelles” que inclou el “Llibre de les bèsties”; “L’arbre de la Ciència” és un tractat enciclopèdic... També és interessant el “Llibre de l’Orde de Cavalleria”...

A la següent estació puja un captaire: “Buenos dias y perdonen las molestias. No tengo trabajo, ni techo para dormir; tengo mujer i tres hijos... Ya sé que es muy triste pedir, pero más triste es robar...” Al compartiment del costat, dues dones que freguen la seixantena, mantenen una animada conversa:

-Celebro que estiguis tan bé, Conxita. Quants anys deu fer que no ens vèiem? Sis, set potser?

-O potser vuit o deu, ja ho veus!... que els anys passen volant...

-I els teus fills? Ja deuen ser grans...

-Casats i amb criatures.

-Caram! L’ultima vegada que els vaig veure encara no tenien parella...

-Doncs mira, tant en Joan com l’Elena ja m’han fet àvia: una nena cada un...

-Mira que bé! I què tal són les parelles? Les conec, potser?

-No crec que les puguis conèixer: ella és de Terrassa i ell de Badalona... La meva jove és una bleda; sembla estrany que el meu noi, tan intel·ligent, s’hagi deixat enredar d’aquesta manera... Sembla una mosqueta morta, però: deixa-la anar! Mira, quan la nena va fer dos anyets, li vaig comprar un vestidet molt mono, de color rosa, amb volantets... Vols creure que no li he vist mai posat? Aquesta noia és de sa mare, tot el dia està amb els seus... amb mi manté les distàncies, saps?

-Però el teu fill...

-El meu fill és un bonifaci... per evitar problemes, deixa fer... A més, s’ha de cuidar de moltes coses de la casa i com que sap cuinar...

Apareix al vagó un noi amb una guitarra i un amplificador i es posa a cantar ranxeres a tot drap. La conversa de les dues dones es perd...

En Jaume no es pot concentrar en el llibre; el desa a la bossa, treu un sudoku i es disposa a fer-lo: 7-7-7; 3-3-3... Les dues noietes segueixen amb en Ramon Llull...

-Ara parla’m una mica de la seva vida...

-En Ramon Llull va néixer l’any 1232 a Mallorca i va morir el 1315; va estudiar a molts llocs diferents... Va viatjar molt per Europa, Terra Santa, l’Àsia Menor, el Magreb i sabia moltes llengües: català, llatí, àrab...

El “músic” passa la bacina: “Muchas gracias. Buen viaje... Gracias...”

-El meu gendre, dius? És un sòmines!... Pobra filla meva, no sé pas com s’hi va embolicar... mira que nosaltres li dèiem: aquest noi no et convé... deu ser perquè era guapot... Però ja s’ho ha trobat... S’ha de cuidar de tot: de la feina, de la casa, de la nena... que només té catorze mesos... Ell és un frescales, un panxacontent, un bufanúvols... Jo, a la meva filla, l’ajudo en tot el que puc, però...

Sona el mòbil de la Conxita:

-Sí, nena?... Hola maca... Bé, bé... Demà, dius?... Sí, cap a les vuit?... No, no, ja passaré jo a buscar-la, no et preocupis... Molt bé, fins demà... De res... Un petó.

-Ja veig que et toca fer de cangur...

-Sí, però jo hi disfruto molt, eh?... Resulta que la nena demà té ioga i el talòs del seu home ha d’anar a veure el partit del Barça a la tele, amb els amics... té dallonses!...

Passa un home deixant paquets de mocadors de paper als ampits de les finestres del vagó... Al cap de poca estona, els torna a recollir... Sembla que no hi ha massa constipats...

-Fes-me un resum del “Llibre d’Amic e Amat” - li diu la noia a la seva amiga.

La Núria no fa un resum, fa un recital: argument, finalitat, interpretacions diverses... Ho sap tot d’en Ramon Llull... I ho sap explicar bé... En Jaume, admirat, li diu a l’amiga:

-Què, li posem un notable a la teva companya? En sap molt, eh?

-Oh, i tant! Millor un excel·lent - li respon ella.

-És que la meva dona és professora de literatura i ja sé una mica de què va, tot això...- diu en Jaume.

La Núria somriu lleument i s’enrojola una mica...

Poc després, la seva amiga s’aixeca, s’acomiada d’ella i es disposa a baixar. La Núria no s’asseu al costat d’en Jaume, es queda dreta tot mirant-se’l de reüll; el tren encara va ple i una altra persona ocupa el seient... Deu baixar aviat, pensa en Jaume...  

Les dues dones segueixen xerrant dels fills, de les nétes, de la jove i del gendre... i en Jaume segueix intentant acabar el sudoku: el d’avui se li resisteix...

-El meu fill és un bon jan: treballador, educat... i la meva filla és un vel de Déu; però el que és la meva jove, és una harpia i el meu gendre, un desgraciat...

-Bé, dona, però -li diu l’amiga- no t’hi amoïnis massa, pensa que és la seva vida...

-Sí, sí, la seva vida, però: són els meus fills i les meves nétes, eh?...

Tanmateix, prop de la següent estació, la Núria, la noia que ho sap tot d’en Ramon Llull, la que ha cedit el lloc al Jaume, la que s’ha estat tota l’estona dreta, es prepara per baixar del tren. Educada, mig vergonyosa, s’acomiada d’ell:

-Bona tarda. Que li vagi bé...

-A tu, nena, a tu...- li desitja, pensarós, en Jaume.  Ella baixa i desapareix, lentament, per l’andana del costat de mar...

                                                               Roc de Vallsanís