L’ENEMIC M'HA BLOQUEJAT                             

A en Pere li havien fet un encàrrec i havia agafat un compromís, tenia que fer un escrit, però no havia estat capaç, no sabia què li passava però no li sortia res, el tema el bloquejava. El més curiós és que quan li van proposar va pensar amb una història que li havien explicat, li va semblar fàcil. L’encàrrec tractava de parlar d’un personatge que, després de superar molts entrebancs, per fi podia realitzar el seu objectiu però quan tot anava endavant, sortia un enemic que li impedia. Un enemic que a més era molt sibil.lí, no es presentava com a dolent i fins hi tot el narrador havia de mostrar certa empatia. El noi en principi havia pensat en temes una mica escabrosos o de difícil tracte i, clar, quan es posava a l’ordinador no s’inspirava. Per què li passava això si ja tenia l’ història en el seu cap?

Durant aquests dies havia tingut la mala sort de posar-se malalt, havia agafat   un refredat important que li havia derivat en  bronquitis i clar, antibiòtics, xarop, inhalador, ... estaven presents. No, no tenia ganes d’ escriure i quan ho intentava i fins hi tot s’ obligava, res. A sobre li sabia greu no correspondre amb el que se li havia demanat i amb el compromís que havia adquirit. Així és que sense adonar-se’n va començar a pensar quin enemic tenia allà que li impedia fer el que tenia de fer. Automàticament va decidir que en aquell moment el seu enemic era ell mateix que s’entestava en fer quelcom que no en tenia ganes i al mateix temps no estava preparat així és que el millor era parlar amb la persona que li havia fet l’ encàrrec i dir-li sincerament que no podia ni sabia fer el que li havia demanat. Al mateix temps va pensar que potser no era això ben bé i el que passava era que el tema li feia “yu-yu”. Però, per què no canviava i buscava una història més planera? És que això d’ escriure de dolents, enemics i mala gent ara mateix no li venia de gust, estava massa fluixet de forma, física i mental. Necessitava temes més dolços, més simpàtics, més …afectivament,… carinyosos, suaus,…Ara entenia perquè la vida dels escriptors és tan complicada i difícil, segons expliquen, sobretot aquells que els anomenen ”els negres” que treballen per encàrrec, sempre d’ un escriptor famós. Ui! per fi estava esbrinant quelcom del seu bloqueig. És que el tema no és fàcil.

En Pere sabia que això no era el que s’havia de fer però el dimecres tenien sessió del taller d’ escriptura i no volia anar sense res, així és que preneu el que bonament ens ha escrit i… un altre dia serà un altre dia, un altre tema, un altre estat d’ànim, un altre…

Aprofito per desitjar a tothom unes Bones Festes de Nadal, encara que en Pere no n’és molt fan.

                                                   Sarró de somnis

VIATGE A VENÈCIA                                                                                

Estimat: Instal·lada a l’ hotel, poques hores després de la meva arribada  a Venècia, sento  la necessitat d’ escriure’t.  No ens hem acomiadat. Has marxat  aquest matí sense dir res i ara, en la distància, vull dir-te  el que sento, per a que coneguis el que per a mi es indispensable en la nostra relació. Em vas conèixer en el moment que lluitava per la meva identitat, que vol dir  llibertat de ser jo mateixa. No hi he renunciat, tot i l’ amor que va créixer ràpid entre tots dos. Comprenies i em reconeixies en la meva faceta artística, com jo escoltava i respectava el teu món d’escriptor i professor. Potser perquè les paraules em són molt importants, el fragment d’una poesia que m’ha seduït, evocant un espai suspès en el temps, se m’ha endut a aquest lloc, buscant en  el silenci de la llacuna, el jardí recòndit que  suggereix vida i eternitat

Espero trobar el moment i l’atmosfera màgica, m’ho demana un anhel íntim  i el desig irrefrenable de poder-ho plasmar després en el treball silenciós del meu taller.  

Sé que desitjaves venir i ho endevinava en la teva mirada. No. Aquest món em pertany  només a mi. L’anhel de misteri, la creació d’espais interiors només son meus. Hi entraràs després, quan o trobi o desisteixi. Espero tenir-te a prop en aquell moment.

No sé quan tornaré, però penso en tu i t’ enyoro.

Amb el meu amor

                                                  Cecilia

Rebut per correu electrònic.

Estimada Cecilia.  Perdona. Reconec que he oblidat tots els nostres pactes des del moment que em vas anunciar el teu viatge. He  d’ acostumar-me a la teva absència, més en els dies en que m’ era possible acompanyar-te.  Desitjava molt venir amb tu!  M’he sentit foragitat de la teva vida

T’espero, t’espero el temps que calgui, però si es possible escriu-me. T’acompanyaré en la teva recerca en la distància.

En Dog et busca tot el dia. Passa les tardes al costat del seient  del teu taller, i només el so de la clau de la porta quan entro al pis, el fa aixecar apressadament per córrer al darrera meu.

Anava a dir, no tardis. Rectifico, troba allò que anheles...

T’estimo sempre

                                                   Eduard

Estimat Eduard. Han estat uns dies molt especials.  Crec que arriba el moment  de tornar  al teu costat.

Després de recórrer la Venècia coneguda i turística, tot i que en una tardor tant avançada disminueix el nombre de visitants, m’ he endinsat per carrers desconeguts. Ha fet uns dies de fina pluja i la boirina corria lenta resseguint els camins d’ aigua. Es complicada la Venècia dels petits canals utilitzats pel transport. Sempre en direcció  nord- est, he travessat barris més populars, entre ells el veïnat jueu, on la roba estesa sovinteja en els balcons. Les barques transporten les petites mercaderies per la ciutat,  i les olors i l’ ambient i també les cases, tenen la  quotidianitat  que dona la feina feixuga del dia a dia.

He vingut buscant aquell  espai. Sí, aquell que descriu el llibre que em vas regalar  d’ Àlex Susanna. Te’l llegia amb l’emoció de la descoberta.  Recordes aquella descripció que després, en un llibre posterior transforma en poema? L’estança que dona a la llacuna te una lluminositat estranya, surreal. De la finestra veiem la llacuna aturada en ella mateixa, silenciosa. Te una claror entre gris i daurada. L’ aigua no es mou.. Surto de l’ estança al jardí, i retorna la vida. Torno  a entrar a l’ habitació i tinc la mateixa impressió, la d’ entrar en una altra dimensió. Dos temps oposats: a un pas de la vida, l’ eternitat.

Eduard. He quedat presonera del parany de les paraules. La descripció, mes complerta encara, m’ha fet buscar i buscar aquest moment exacta en que el temps queda suspès, i podem albirar i copsar per un moment un  espai que potser etern.

L’he tingut a l’ abast, m’he apropat  a Madonna de l’Orto, he vist el jardí humit i frondós..., però al davant tenia unes bastides que m’han impedit entrar on el poeta va trobar la seva font d’inspiració.  Obres !  Potser un avís per recrear per mi mateixa la visió personal, intransferible, del que potser és l’experiència d’ allò etern.

He allargat una  mica mes la meva estada. He hagut  de pair, primer la decepció, després la certesa de que les descobertes són fruit de les pròpies vivències. Vinc amb una mirada interior que no dubto em portarà canvis importants

No tardaré gaire. Tinc un munt de coses per comunicar-te.

Veus com havia  d’ anar-hi sola? Desitjo com mai sentir-me al teu costat.

Rep una abraçada com a preludi...

                                                      Cecilia

LA  NEVADA DEL  62

Nens! Amunt amunt!-

Aquell dia de Nadal del any 62, la veu eixorivida de ma mare ens va fer llevar, esperonant-nos per contemplar el bucòlic i romàntic espectacle de la nevada més gran que havia caigut a Barcelona des de tems immemorials. Aliena a les conseqüències què aquells flocs, què primer semblaven gronxar-se, com sospesos, ingràvids, aterrant suaument a l’asfalt del carrer de la Llacuna, i què, ràpidament, prenien velocitat com si els hagueren farcit de plom, sargint una catifa flonja  de bellesa encisadora.

L’alè dels meus  germans petits entelaven el vidres de la finestra del menjador a on, en corrua si ens avien ficat ensems, i il·lusionats.   El meu germà Pepe sis anys més gran que jo, i dotze més que el primer dels petits, ho miràvem esbalaïts  fruïen d’aquell miracle. He de dir que tot just feia tres mesos, jo avia complert els vint-i-un, i estava a l’espera d’anar a  la mili amb destí Ceuta i què la històrica nevada va estar a punt de canviar-ho tot, enviant-me a un viatge sense retorn, a través de la mort. Però...però quant hom te una mare com la meva. Una lloba curosa dels seu ramat, què és cuida de l’aixopluc i resguard dels seus, per l'immens amor què ens professava. Surt en davant a contracops de premonicions i entrebancs de tota mena. (Això, requereix una explicació que desgrano seguidament) Per aquelles dates ja s’havia esporgat  de gent el nostre habitatge, (setanta metres quadrats) Els meus avis se’n avien anat a viure a casa del seu fill Joan.  Els dos rellogats que romanien a casa feia cinc anys,  van marxar rumb a lo desconegut. El meu para va morir al  gener de l’any 60. La meva estimada i mai oblidada germana Conxita, va morir al  sanatori La Flor de maig a Cerdanyola, l’agost  del 1961, amb vint i set anys. Després d’aquest  funest i  tràgic parèntesi, retrobo el relat al lloc de les premonicions. Dos anys enrere, el desesper per tants infortunis varen portar a ma mare a consultar, (Previ consell d’una amiga) a una vident. Aquesta nigromant, va vaticinar-li què li esperaven tems atziacs, què perdria a tres éssers estimats, passat aquest tràngol, vindrien tems de prosperitats i benaventurança, els seus arribats, l’estimarien i respectarien embolcallant-la d’amor. Una trucada telefònica va trencar l’encís contemplatiu Nadalenc, la  Marta, la meva  promesa, em diu que a la nostra amiga Pilar, se’ls està esfondrant la teulada de la seva barraca, al darrere del cementiri, a on vivien.

Sense encomanar-me a cap Sant, em calço les xiruques, em poso el jersei més gruixut que tinc, un tabard mig atrotinat, i  surto al  ajut dels meus amics.

Per no allargar el relat, acabo dient què en arribar, de netejar la taulada, sense més abrigall què un pantalon de pana i una samarreta de mitja manega,

en mig d’una bona suada, torno a casa amb l’agraïment dels pares de la meva amiga, com un heroi salvador de la seva modesta llar.

Però la meva inconsciència va tindre conseqüències. La nit de Sant Esteve, com si una espasa en travesses el pit, cada cop que intento agafar alè, és com si un foc m’assequés els pulmons. Em sento morir. Crido a la mare. El primer pensament d'ella és per  la vident. Se’n recorda de la Conxita, del pare, jo puc ser el tercer! Però, no és deixa esmarlar per la por. Se'n surt del esfondrament que li han vaticinat. Encén el foc de la cuina de carbó, i posa una xapa què utilitza com a parrella, hi a sobre escalfa dos parells d’espardenyes d’espart. Me les embolcallar al pit amb un llençol, em tapa amb les flassades que puc suportar sens ofegar-me. Truca al doctor Carmona, nostre metge de capçalera que arriba a les tres hores. (L’home va treballar tota la nit a dojo) Feta la visita, i li diu a mare admirat. Senyora Elvira, ja pot d’escorxar una ampolla de xampany. Li ha salvat la vida al seu fill!-

L’espart avia absorbit l’aigua dels meus pulmons!

           

Al setembre del 1963, estava de guàrdia a un polvorí de Ceuta. Rebo una carta, en ella, la Marta em diu que, la meva germana Guillermina, la nineta dels meus ulls, què pràcticament avia estat malaltona des de ben petita, a mort al Hospital Clínic. És va complir la premonició de la vident!!! Per manca de diners no vaig poder assistir-hi al seu enterrament. El dolor per l’absència, la gegantina solitud que vaig sentir lluny de la meva família, va fer que s’instal·lés un atzucac dins la meva ànima que, mai...mai, he pogut traspassar ni omplir.

           

Les fotografies de l’exposició: "La gran nevada de fa 50 anys. A l’ateneu d'Arenys de Mar"  M’han varejat uns records punyents. Però, pot ser, que també... alliberadors.

     

                                                                                 

                                                           T. V. Tolsa