NOU ANY, NOVA VIDA

Ostres Teresa, quina alegria tinc de trobar-te aquí ! Com que imagino que tens temps, tant com jo, et fa res escoltar-me una estona ?.Encara no em sé avenir de trobar-me ficada en aquest lloc, jo, que fa quatre dies voltava pel poble com una daina...

Te’n recordes del meu noi gran?, si dona, aquell tant alt i que fa tant goig !. Dons al darrera de la seva punyetera dona, mosca morta, i del meu gendre, que mai ho hauria imaginat, estic portant uns quants records que me pogut endur de casa meva a aquesta habitació on m’acabo d’instal·lar.

Quant es van començar a preocupar per mi ja em va pujar la mosca al nas. Que si estàs molt sola mare, que mira que si un dia et passa alguna cosa, que si podries pensar en venir a viure amb nosaltres... Gairebé estava emocionada de sentir tant bones paraules.

Vaig començar a pensar en mi i francament jo em sentia bé. Home les cames em fan mal i pujo les escales amb dificultat però era una qüestió de paciència i fer-ho més a poc a poc. Però un dia vaig tenir la desgràcia de que la noia petita em va venir a veure i se li va ficar al cap quedar-se fins a última hora.- Mare, ves cap al llit que jo ja tancaré la porta que ja tinc la clau.- Que no, dona que no, que puc esperar. No hi va haver res a fer. Vaig pujar com cada dia i es va posar les mans al cap !. On vas d’ aquesta manera, un dia tindrem un disgust, que si cauràs per les escales, que si tomba, que si gira...

El cap de setmana ja els tenia tots a casa. Mare, cal que facis un cop de cap, tu tria i pensa amb qui vols anar que entre tots tres ho resoldrem. Me’ls vaig mirar ben mirats...

El gran es un tros de pa però la cara de la seva dona era un poema. La sola idea de tenir-me a casa ja la posava en guàrdia. Jo reconec que tinc caràcter, però estava plena de bons propòsits, disposada a callar.

La segona va sempre d’ aquí cap allà, té una feina de molta responsabilitat i corre tot el dia per poder atendre els dos nens. Viu a dos-cents km. d’ aquest poble, què tenia de fer jo en una ciutat sorollosa on no conec ningú...

La petita semblava una bona opció i ella hi estava molt disposada. Tots contens i jo amb molts dubtes em vaig avenir a deixar a casa meva. Els meus plors em va costar...

Tot semblava que anava molt bé, el menut content i la meva filla també. No fa gaires dies mentre estava a la habitació vaig sentir una forta discussió. Vaig treure al cap i vaig deduir que sortia de la cuina. Els plors de la meva filla em van fer parar l’ orella i la veu del meu gendre, cada vegada més encesa, em va permetre seguir el fil de la qüestió. Em vaig quedar de pedra. Exigia a la meva filla que els hi donés tota la meva pensió a canvi de continuar a casa seva. La noia argumentava que col·laborava amb una bona quantitat i que era un excés el que demanava. Un cop de porta em va deixar glaçada. Després de asserenar-me i deixar passar unes hores, vaig parlar amb tots dos.

La seva companyia era molt bona, però tenia decidit que volia sentir-me més independent i la residencia del poble tenia immillorables condicions per sentir-me prou bé. Altra vegada plors i llàgrimes, però noia, no van durar gaire. La meva filla està molt penjada del seu marit, cosa que ja em sembla bé i al cap de dos dies em van comunicar que anaven a passar les festes de Nadal a una estació d’ esquí. No vaig dir res. Tranquil·la i acceptant la situació vaig venir cap aquí a veure si tenien habitació. I tant que en tenen!. Si els pobres avis han de tornar a casa per culpa de l’ economia...

Mira que n’és de dur, de cop i volta quan tothom se’n va per Nadal, quedar-me aquí...Però que volies que fes! Tots tenien les festes organitzades i mira, no vull donar mal de caps a ningú. I sé que m’ estimen, eh ?. Però tothom està estressat, una paraula contundent que s’entén de seguida. Mira que n’anaven de cansades nosaltres, però al menys sembla que no ens estressàvem...

Bé, aquí em tens, però mira tu, m’ho vull agafar bé. Avui he tingut una alegria. No saps qui m’han dit que venia?. En Manel. Te’n recordes del Manel?. Ostres, que n’era de guapo, quan era jove. Sembla que està una mica atrotinat, però el cap sí que el te al seu lloc, i això es lo important, noia, a la nostra edat. Saps que tots tres ens ho podrem passar prou bé?. Semblarem una petita família.

Saps el que em preocupa?. La monja de l’ entrada tu. Sembla un guàrdia civil. Avia’m si fas memòria... Recordes aquella monja jove que va entrar quan fèiem el tercer de batxillerat?. A mi em tenia una mania... Per això quan vaig veure aquella cara arrugada i amb una mala gaita que no la pot dissimular, em va venir al cap de seguida el seu nom. La sor Perpetua !. Punyeta, dons aquí la tenim. De debò, espero que no se’n recordi de mi, no fa cara de estar massa al cas...

Els nois han passat a veurem i s’han quedat molt tranquils. Saben que tot m’ ho agafo amb molt humor i creuen que estic molt contenta.

Des que em va faltar el meu Josep la vida em va fer un tomb... Tant bé que estàvem i tant de pressa que em va marxar. M’ha costat Deu i ajuda sobre- posar-me, però què tenim de fer... Cal mirar endavant i el futur son els fills. Dons mira, que siguin feliços i pensin en els seus de fills, nosaltres ja som el passat per a ells.

Però que t’haig de dir... jo encara em sento viva, més del que ells creuen i penso que aquí encara en farem una de grossa... Te’n recordes lo bé que ens ho passàvem de jovenetes?. Encara podem engrescar aquest personal tant pansit i encomanar una mica d’ alegria de viure. I si no ens ho farem nosaltres.

Be Teresa, demà passat es Nadal, i cal posar-hi alegria. Ja sé que ens tractaran molt bé i semblarem uns nens petits... Estic farta de sentir “abuela”, per aquí i “abuela” per allà...

Paciència. Tinc de fer cara alegre, sinó els meus nois tindran remordiments... Encara que la processó va per dintre. Veuràs que tindrem un bon any, Haig de pensar que començo una nova vida, mentre la salut m’ acompanyi...

                                                                                                                                              Constança

La Pedra Grossa

Capítol I

Un dia clar, nítid i fred de l'hivern de 1999, va morir el meu oncle, Robert Mallol, l'hereu de Can Fuster, després d'uns anys de penosa malaltia.

Les dues filles en van tenir cura amb amorosa diligència fins a la seva mort.

La seva esposa Rosario feia temps que s’havia quedat sense parla com a conseqüència d’una embòlia, però es va adonar de la mort del seu marit, i quan la gent se li acostava per a donar-li el condol, ella se’ls mirava tristament i els estrenyia fortament les mans, encara que de la seva boca no en podia sortir cap paraula.

L'enterrament va tenir lloc al poble de Llordà, on van néixer els quatre germans de Can Fuster: en Robert, la Maria, la Mercè i l’Isidre, el petit.

Dos homes, unes hores abans, havien estat cavant la terra que més tard acolliria les restes d'en Robert Mallol, la qual barrejada  amb la neu que havia caigut aquella matinada li donava  tenia un aspecte humit i compacte, entre fragments de color blanc i marró intens.

Els ànims eren de tristesa i resignació; les filles, la Sió i la Isabel, contenien el plor com podien, mentre que les germanes del difunt, Maria i Mercè, alliberades per l'edat de pudorosos prejudicis, ploraven sense contenció.

L'Isidre, que  aguantava amb enteresa, prenent la iniciativa per a decidir els petits detalls que es presentaven i alleugerir les nebodes, molt esgotades pels darrers i dolorosos dies,  creia també, que, en aquells moments havia d'estar seré i fort per a les germanes, per a les nebodes, per a la família... i perquè era un home. L'educació que havia rebut no li permetia plorar com ho feien les dones, encara que se'l veia molt, molt trist.

En acabar la cerimònia, els assistents vam anar baixant del poble, que es trobava dalt de la muntanya fins a la masia familiar a peu de carretera. Deixant el cementiri solitari i el poble quasi desert, doncs només hi vivia una família.

En Daniel, el fill de l'Isidre, es va apropar al seu pare, li va passar el braç per l’esquena i van anar baixant plegats i en silenci muntanya avall. Aquell afectuós i protector gest del fill cap al pare era el millor consol que podia rebre en aquells moments el més petit dels germans Mallol.

La Sió i la Isabel van convidar a dinar els qui hi havíem anat de fora. No podien concebre que marxéssim sense rebre la seva hospitalitat i agraïment per acompanyar-les en aquells moments.

Una de les germanes d’en Robert, la Maria, havia tingut dos fills: en Quim i jo, la Laura, que  en aquella masia, de petits hi havíem passat molts estius.  En Quim, però, havia mort feia cinc anys. Jo, acompanyada de la mare, el marit i els tres fills vàrem poder anar a fer-los costat.

Feia molts anys que no hi havia tornat i retrobar-me en aquell lloc de records quasi oblidats  va ser una sensació molt estranya.

Un d'ells, el que més recordava era el d’una pedra molt grossa, més avall de la casa, a prop de  l'estable dels cavalls i les mules.

Amb els nostres ulls d'infants, aquella pedra la vèiem més gran del que era i damunt seu hi havíem fet de tot: jugar-hi moltes estones, i sobretot, utilitzar-la com a plataforma per saltar damunt dels cavalls aprofitant el moment que passaven pel seu davant  quan es dirigien cap  al rierol que els servia d’abeurador. Observar-los com bevien lentament i com  se'ls anava inflant el ventre a mida que se’ls omplia d’aigua era quelcom que em fascinava.

Capítol II

Després del dinar familiar, vaig voler tornar tota sola fins a la pedra grossa. M’hi vaig enfilar com quan era petita. La tarda era silenciosa, assolellada, amb les muntanyes de taló de fons. Amb un aire fred d'hivern que em fregava la cara vaig anar recordant aquells estius de la nostra infantesa.

Com un riu que va fluint suaument, vaig recordar les olors, els colors, els sorolls dels animals de la masia, els crits agosarats del meu germà, de les cosines... i els meus corrent amunt i avall tot jugant.

Cada any, al acabava el curs escolar, la mare ens confiava a la seva germana Mercè, que vivia amb nosaltres a Barcelona, per anar al poble a passar les vacances.

Sortíem de la Ronda Universitat de Barcelona amb el cotxe de línia Alsina Graells i després de les parades obligades, el conductor, a requeriment de la tia Mercè, s'aturava davant de la masia dels nostres parents. Era un costum de l’època, que només indicant al xofer on volies baixar, aquest s’aturava  sense cap problema. De la mateixa manera, que quan havíem de tornar a casa, l'oncle Robert, que es sabia de memòria l'hora que passava el cotxe de línia, ens feia estar a tots preparats una estona abans a peu de carretera, amb les maletes i algun farcell d'aliments que havia preparat l'àvia.  Quan el clàxon del cotxe de línia ressonava abans de fer l'última corba i enfilava tot seguit la recta que s'acostava a la casa, l'oncle feia un senyal amb el braç dret, i el cotxe s’aturava.

Llavors, a  en Quim i a mi, ens entrava un sentiment contradictori: d’una part volíem tornar a Barcelona per a veure els pares, però per l’altra no ens volíem separar dels que es quedaven i amb els quals havíem passat l’estiu.  Ens agradava anar-hi cada any, i hi anàvem amb molta il·lusió: la de retrobar els avis i els oncles,  les  cosines amb les quals compartiríem tota mena de jocs, però també els animals, els de sempre, i els que havien nascut durant la nostra absència.

Recordo que en arribar-hi, en Quim i jo ens repartíem (simbòlicament) els animals que hi havia: els gossos, gats, conills, pollets, cabridets, porquets... sempre trobàvem alguna camada acabada de nàixer.

M’avergonyeix ara, recordar com d’inconscients i prepotents érem; fèiem com els imperialistes quan arriben a un país i en prenen possessió, -sense demanar permís-, davant la mirada impotent dels seus propis habitants. Les cosines, però, ens deixaven fer, tot i que no entenien aquell exagerat interès nostre per a la possessió d’aquells animalets, tan natural per a elles que els veien cada dia, i tan inusual per els que veníem de ciutat. Per això, s'ho prenien amb molta calma, sabent que eren les reines absolutes ja que els agosarats de Barcelona se’n tornarien cap a casa.

Quan la tia Rosario volia agafar algun conill per cuinar-lo, si jo me n’adonava, em posava davant la porta on estaven tancats i “dramàticament” deia que no volia que n'agafés cap. La tia, rondinant amb un “-ja hi som!, quina nena més pesada-“, no em feia cas i n'agafava un i el matava.  Aquell dia me’l passava plorant i, per descomptat, ni  tastar-lo, i sentia rebuig de l’olor de la sang del conill que regalimava per l'aigüera, del ganivet brut i utilitzat; de l'excitació dels gats i gossos, amb els musells bruts de sang quan els hi donaven les vísceres...

Els quatre cosins fèiem excursions al castell de Llordà, construït en l'Edat Mitjana, hi jugàvem entre les seves mig derruïdes parets, ignorants de la seva història de segles. Pels seus voltants hi trobàvem cargolins i petxines fossilitzats, així com petjades incrustades que deien que eren dels temps dels dinosaures.  Pels nens de les cases veïnes, nosaltres érem “els de Barcelona”, i tot que ens vèiem cada estiu, els primers dies els costava  “fer-nos confiança”.

A les tardes anàvem a guardar les ovelles amb l'àvia Concepció, que tothom anomenava Sió. Ella ens preparava un abundós berenar perquè ens el mengéssim a la vora d'una font: truita de patates, xoriço fet de casa, pa, i per descomptat, no es deixava mai la xocolata.

L'àvia coneixia i distingia cada una de les seves ovelles i aquestes també la coneixien, seguint-la submisa i ordenadament per on ella les guiava, amb l’ajuda del  Perico, el gos de la casa,  que jeia sempre al seu costat.

Acabant-se l’estiu, tocava tornar Barcelona.  Amb la pell més morena i alguna que altra pelada als genolls, i potser amb un fort accent lleidatà que al igual que la morenor, no trigava a desaparèixer.

Capítol III

Concentrada en aquells records, no em vaig adonar  de l'estona que havia passat a la pedra grossa fins que una  veu suau em va fer retornar a la realitat: La Isabel, com si no gosés interrompre la íntima abstracció,  va dir ben fluix: “Laura, estaves molt lluny en el temps, oi?,  el teu marit està frisant per tornar a Barcelona, diu que es fa tard.

Vaig baixar de la pedra grossa amb una inusual lleugeresa i em vaig endinsar-se dins el cotxe talment com una criatura de set, vuit anys...com si tornés a casa amb el cotxe de l’Alsina Graells.

De tornada  a  casa el somni s’esvaí i la realitat s’imposà. Atordida encara pels records i les imatges que havia reviscut tan fidelment, vaig pensar amb totes les vivències que es van acumulant al llarg de la vida, i què la memòria, eina preciosa i precisa de l'ésser humà, es posa en marxa per oferir-nos. Records i sentiments quasi oblidats, dels qui  vam aprendre, dels qui ens van decebre, dels qui estimàrem i dels que ens  van estimar.

                                                                                                                                                         yamuna

UN ALTRE POEMA DE NADAL

Ara ve Nadal

matarem el gall

i a la tia Pepa

li donarem un tall

Només tombar el pont de la Puríssima ja es comença a ensumar l’ambient nadalenc de les festes que s’apropen: aparadors, ornamentacions, il·luminacions en la majoria de carrers i avingudes de qualssevol població.... Enguany, el primer advertiment que Nadal era a tocar, se’m va fer palès fa uns dies quan una filla em va “convidar / obligar” a assistir a la cantada de nadales que les seves filles -les meves nétes- de quatre anys, protagonitzarien per primera vegada junt amb els companys d’escola a l’edifici del Calisay.  M’indica que la vetllada començarà a dos quarts de sis de la tarda a la Sala Gran i em recomana que m’afanyi a anar-hi ja que, degut a la quantitat de nens i nenes cantaires, es preveu una gran afluència de públic. M’autoritza, millor dit, em recomana, que hi convidi  totes les amistats que pugui arreplegar.

Tenia raó la filla; deu minuts abans de l’hora prevista la sala era gairebé plena, amb un garbuix i una cridòria tan impressionants que se’m feia difícil orientar-me i veure on es trobava. Quan la vaig veure, situada a la setena o vuitena fila, em féu senyals que m’hi apropés ja que em guardava lloc; havia acaparat uns quants seients en previsió de poder-los oferir a la parentela o amistats que haguessin acceptat la invitació. Ara li sabia greu no haver vingut més aviat; estaríem unes fileres més endavant. Què hi farem? Un altre any no em passarà, va dir-me.

Amb un petit retard, la mestra de les nenes ens fa saber que s’inicia el concert i efectivament, surten arrenglerats un rere l’altre tots els nens i nenes que composen aquest cor. La mirada se me’n va directament a les meves netes. Renoi! Que ben pentinades que van; amb uns llacets una, i unes “trenetes” l’altre, feien un goig que enamorava. Això sí, feien una cara d’avergonyides i poca-soltes que et venien ganes de donar-los un parell de plantofades.

Abans de sortir, la darrera instrucció donada devia ser que només podien riure, però de cap manera saludar. La mestra no es devia explicar amb gaire claredat, ja que tots ho entengueren a l’inrevés. No reien, però  tots saludaven  les seves famílies.

Comença la primera cançoneta,  i a més de cantar, tots giren i estiren el coll, ara cap a la dreta, ara a l’esquerra, intentant esbrinar si efectivament la família les ha anat a veure i escoltar. Una  néta, la rossa, només sortir a l’escenari ja ens ha clissat i amb un somriure d’orella a orella ens ho fa saber, a la vegada que no se l’hi acut res millor que posar-se a fer burilles. La meva filla s’excita i s’aixeca fent-li senyals amb les mans  perquè deixi de fer porqueries, i més en públic. Les mames i iaies de les files del darrere s’esvaloten  perquè les priva d’observar l’espectacle en tota la seva grandesa, fins que finalment la nena se n’adona i atura en sec la grolleria. Se sent  més xivarri  entre el públic que cants dalt  l’escenari.

Quan acaba la primera cançó, l’altra nena, la morena, encara ens busca. Per més que tot l’acompanyament de la meva filla no deixem de picar de mans i fer senyals a l’estil dels indis, costa aconseguir que ens tingui localitzats. Finalment, la seva mirada  afligida fins ara, agafa un to jovial i alegre. Ens ha vist!

Sembla que ja ho tenim tot en ordre i podrem gaudir del concert, però just després d’haver escoltat els obligats Noi de la Mare, el Rabadà i algun dimoni escuat, s’origina un gran terrabastall: un dels bancs en el qual s’hi enfilen els nens, perquè des del públic se’ls hi pugui veure el cap, es tomba. Ningú s’ha fet mal, però l’ensurt ha estat gran. Algunes mares pugen a l’escenari per assegurar-se que els seus fills n’han sortit il·lesos, altres han xisclat i algunes protestat i fins i tot volien agafar els nanos i marxar. El concert, com no podia ser d’altra manera, s’ha aturat una estona. Caos i desordre a dojo.

Finalment es reprèn la festa. Resto alleugerida pensant que tot comença a anar millor, quan observo que la cangur dels meus néts, asseguda a un extrem da la fila de butaques, està fent una becaina. Oi que cobra per vigilar-los i observar-los? Si jo fos la mare de les nenes la despatxava ara mateix.

A l’altra iaia, la meva consogre, no se li acut res més que dir-me “ Estas niñas son iguales que mi hijo.” La mare d’en Tanu!  Però què diu aquesta dona?  Si pel febrer l’han d’operar de cataractes! Juraria que encara no les ha distingit dalt de l’escenari, i  veu que s’assemblen al seu fill!  Alça Manela! L’ha dit molt grossa! Oh! I com poden assemblar-s’hi totes dues, si entre elles no s’assemblen de res. Una rossa i altra morena. Fer-se gran és llei de vida, però repapiejar d’aquesta manera és patètic. 

Gràcies a Déu que després d’un “Fum, fum, fum” col·lectiu entre cantaires i públic s’acaba el concert.  Què us ha semblat ens pregunta la meva filla?  Mooolt bé, un èxit li responc. No costa gaire fer feliç a  la gent.

Emocionada per aquest exitàs, i per tal de passar una estona amb una mica de tranquil·litat, la filla ens convida a anar a seure a un nou local que han inaugurat fa poc aquí a la cantonada.  En diuen “Un Txiqui Park”; ens fa saber que és un lloc on la  canalla s’ho passen d’allò més bé ja què disposen de jocs i estris per distreure’ls i els acompanyants poden reposar una estona pacíficament. Ens convida a prendre-hi una tassa de xocolata desfeta. Angelet! Abans d’arribar-hi, ja veiem d’un tros lluny gent a la porta esperant lloc per asseure-s’hi. No s’hi cap. I ara què fem? Jo m’he empescat una excusa per dir-los que no em puc quedar, me n’haig d’anar. Petons i abraçades a la filla, a les nétes i com no, a la consogre.

Enfilo la pujada del  carrer de casa, i en arribar-hi m’assec al sofà i em disposo, ara sí a iniciar el meu Nadal amb quietud i placidesa. Com cada any per aquestes dates, obro el llibre i començo a llegir:

Ai, aire d’aquesta nit!

Quina sentida de rosa

Hi ha en l’aire gelat que es posa

Sobre el  pol........

                                                                                  

                                                                                            P. de S.