La Pedra Grossa

Capítol I

Un dia clar, nítid i fred de l'hivern de 1999, va morir el meu oncle, Robert Mallol, l'hereu de Can Fuster, després d'uns anys de penosa malaltia.

Les dues filles en van tenir cura amb amorosa diligència fins a la seva mort.

La seva esposa Rosario feia temps que s’havia quedat sense parla com a conseqüència d’una embòlia, però es va adonar de la mort del seu marit, i quan la gent se li acostava per a donar-li el condol, ella se’ls mirava tristament i els estrenyia fortament les mans, encara que de la seva boca no en podia sortir cap paraula.

L'enterrament va tenir lloc al poble de Llordà, on van néixer els quatre germans de Can Fuster: en Robert, la Maria, la Mercè i l’Isidre, el petit.

Dos homes, unes hores abans, havien estat cavant la terra que més tard acolliria les restes d'en Robert Mallol, la qual barrejada  amb la neu que havia caigut aquella matinada li donava  tenia un aspecte humit i compacte, entre fragments de color blanc i marró intens.

Els ànims eren de tristesa i resignació; les filles, la Sió i la Isabel, contenien el plor com podien, mentre que les germanes del difunt, Maria i Mercè, alliberades per l'edat de pudorosos prejudicis, ploraven sense contenció.

L'Isidre, que  aguantava amb enteresa, prenent la iniciativa per a decidir els petits detalls que es presentaven i alleugerir les nebodes, molt esgotades pels darrers i dolorosos dies,  creia també, que, en aquells moments havia d'estar seré i fort per a les germanes, per a les nebodes, per a la família... i perquè era un home. L'educació que havia rebut no li permetia plorar com ho feien les dones, encara que se'l veia molt, molt trist.

En acabar la cerimònia, els assistents vam anar baixant del poble, que es trobava dalt de la muntanya fins a la masia familiar a peu de carretera. Deixant el cementiri solitari i el poble quasi desert, doncs només hi vivia una família.

En Daniel, el fill de l'Isidre, es va apropar al seu pare, li va passar el braç per l’esquena i van anar baixant plegats i en silenci muntanya avall. Aquell afectuós i protector gest del fill cap al pare era el millor consol que podia rebre en aquells moments el més petit dels germans Mallol.

La Sió i la Isabel van convidar a dinar els qui hi havíem anat de fora. No podien concebre que marxéssim sense rebre la seva hospitalitat i agraïment per acompanyar-les en aquells moments.

Una de les germanes d’en Robert, la Maria, havia tingut dos fills: en Quim i jo, la Laura, que  en aquella masia, de petits hi havíem passat molts estius.  En Quim, però, havia mort feia cinc anys. Jo, acompanyada de la mare, el marit i els tres fills vàrem poder anar a fer-los costat.

Feia molts anys que no hi havia tornat i retrobar-me en aquell lloc de records quasi oblidats  va ser una sensació molt estranya.

Un d'ells, el que més recordava era el d’una pedra molt grossa, més avall de la casa, a prop de  l'estable dels cavalls i les mules.

Amb els nostres ulls d'infants, aquella pedra la vèiem més gran del que era i damunt seu hi havíem fet de tot: jugar-hi moltes estones, i sobretot, utilitzar-la com a plataforma per saltar damunt dels cavalls aprofitant el moment que passaven pel seu davant  quan es dirigien cap  al rierol que els servia d’abeurador. Observar-los com bevien lentament i com  se'ls anava inflant el ventre a mida que se’ls omplia d’aigua era quelcom que em fascinava.

Capítol II

Després del dinar familiar, vaig voler tornar tota sola fins a la pedra grossa. M’hi vaig enfilar com quan era petita. La tarda era silenciosa, assolellada, amb les muntanyes de taló de fons. Amb un aire fred d'hivern que em fregava la cara vaig anar recordant aquells estius de la nostra infantesa.

Com un riu que va fluint suaument, vaig recordar les olors, els colors, els sorolls dels animals de la masia, els crits agosarats del meu germà, de les cosines... i els meus corrent amunt i avall tot jugant.

Cada any, al acabava el curs escolar, la mare ens confiava a la seva germana Mercè, que vivia amb nosaltres a Barcelona, per anar al poble a passar les vacances.

Sortíem de la Ronda Universitat de Barcelona amb el cotxe de línia Alsina Graells i després de les parades obligades, el conductor, a requeriment de la tia Mercè, s'aturava davant de la masia dels nostres parents. Era un costum de l’època, que només indicant al xofer on volies baixar, aquest s’aturava  sense cap problema. De la mateixa manera, que quan havíem de tornar a casa, l'oncle Robert, que es sabia de memòria l'hora que passava el cotxe de línia, ens feia estar a tots preparats una estona abans a peu de carretera, amb les maletes i algun farcell d'aliments que havia preparat l'àvia.  Quan el clàxon del cotxe de línia ressonava abans de fer l'última corba i enfilava tot seguit la recta que s'acostava a la casa, l'oncle feia un senyal amb el braç dret, i el cotxe s’aturava.

Llavors, a  en Quim i a mi, ens entrava un sentiment contradictori: d’una part volíem tornar a Barcelona per a veure els pares, però per l’altra no ens volíem separar dels que es quedaven i amb els quals havíem passat l’estiu.  Ens agradava anar-hi cada any, i hi anàvem amb molta il·lusió: la de retrobar els avis i els oncles,  les  cosines amb les quals compartiríem tota mena de jocs, però també els animals, els de sempre, i els que havien nascut durant la nostra absència.

Recordo que en arribar-hi, en Quim i jo ens repartíem (simbòlicament) els animals que hi havia: els gossos, gats, conills, pollets, cabridets, porquets... sempre trobàvem alguna camada acabada de nàixer.

M’avergonyeix ara, recordar com d’inconscients i prepotents érem; fèiem com els imperialistes quan arriben a un país i en prenen possessió, -sense demanar permís-, davant la mirada impotent dels seus propis habitants. Les cosines, però, ens deixaven fer, tot i que no entenien aquell exagerat interès nostre per a la possessió d’aquells animalets, tan natural per a elles que els veien cada dia, i tan inusual per els que veníem de ciutat. Per això, s'ho prenien amb molta calma, sabent que eren les reines absolutes ja que els agosarats de Barcelona se’n tornarien cap a casa.

Quan la tia Rosario volia agafar algun conill per cuinar-lo, si jo me n’adonava, em posava davant la porta on estaven tancats i “dramàticament” deia que no volia que n'agafés cap. La tia, rondinant amb un “-ja hi som!, quina nena més pesada-“, no em feia cas i n'agafava un i el matava.  Aquell dia me’l passava plorant i, per descomptat, ni  tastar-lo, i sentia rebuig de l’olor de la sang del conill que regalimava per l'aigüera, del ganivet brut i utilitzat; de l'excitació dels gats i gossos, amb els musells bruts de sang quan els hi donaven les vísceres...

Els quatre cosins fèiem excursions al castell de Llordà, construït en l'Edat Mitjana, hi jugàvem entre les seves mig derruïdes parets, ignorants de la seva història de segles. Pels seus voltants hi trobàvem cargolins i petxines fossilitzats, així com petjades incrustades que deien que eren dels temps dels dinosaures.  Pels nens de les cases veïnes, nosaltres érem “els de Barcelona”, i tot que ens vèiem cada estiu, els primers dies els costava  “fer-nos confiança”.

A les tardes anàvem a guardar les ovelles amb l'àvia Concepció, que tothom anomenava Sió. Ella ens preparava un abundós berenar perquè ens el mengéssim a la vora d'una font: truita de patates, xoriço fet de casa, pa, i per descomptat, no es deixava mai la xocolata.

L'àvia coneixia i distingia cada una de les seves ovelles i aquestes també la coneixien, seguint-la submisa i ordenadament per on ella les guiava, amb l’ajuda del  Perico, el gos de la casa,  que jeia sempre al seu costat.

Acabant-se l’estiu, tocava tornar Barcelona.  Amb la pell més morena i alguna que altra pelada als genolls, i potser amb un fort accent lleidatà que al igual que la morenor, no trigava a desaparèixer.

Capítol III

Concentrada en aquells records, no em vaig adonar  de l'estona que havia passat a la pedra grossa fins que una  veu suau em va fer retornar a la realitat: La Isabel, com si no gosés interrompre la íntima abstracció,  va dir ben fluix: “Laura, estaves molt lluny en el temps, oi?,  el teu marit està frisant per tornar a Barcelona, diu que es fa tard.

Vaig baixar de la pedra grossa amb una inusual lleugeresa i em vaig endinsar-se dins el cotxe talment com una criatura de set, vuit anys...com si tornés a casa amb el cotxe de l’Alsina Graells.

De tornada  a  casa el somni s’esvaí i la realitat s’imposà. Atordida encara pels records i les imatges que havia reviscut tan fidelment, vaig pensar amb totes les vivències que es van acumulant al llarg de la vida, i què la memòria, eina preciosa i precisa de l'ésser humà, es posa en marxa per oferir-nos. Records i sentiments quasi oblidats, dels qui  vam aprendre, dels qui ens van decebre, dels qui estimàrem i dels que ens  van estimar.

                                                                                                                                                         yamuna