UN ALTRE POEMA DE NADAL

Ara ve Nadal

matarem el gall

i a la tia Pepa

li donarem un tall

Només tombar el pont de la Puríssima ja es comença a ensumar l’ambient nadalenc de les festes que s’apropen: aparadors, ornamentacions, il·luminacions en la majoria de carrers i avingudes de qualssevol població.... Enguany, el primer advertiment que Nadal era a tocar, se’m va fer palès fa uns dies quan una filla em va “convidar / obligar” a assistir a la cantada de nadales que les seves filles -les meves nétes- de quatre anys, protagonitzarien per primera vegada junt amb els companys d’escola a l’edifici del Calisay.  M’indica que la vetllada començarà a dos quarts de sis de la tarda a la Sala Gran i em recomana que m’afanyi a anar-hi ja que, degut a la quantitat de nens i nenes cantaires, es preveu una gran afluència de públic. M’autoritza, millor dit, em recomana, que hi convidi  totes les amistats que pugui arreplegar.

Tenia raó la filla; deu minuts abans de l’hora prevista la sala era gairebé plena, amb un garbuix i una cridòria tan impressionants que se’m feia difícil orientar-me i veure on es trobava. Quan la vaig veure, situada a la setena o vuitena fila, em féu senyals que m’hi apropés ja que em guardava lloc; havia acaparat uns quants seients en previsió de poder-los oferir a la parentela o amistats que haguessin acceptat la invitació. Ara li sabia greu no haver vingut més aviat; estaríem unes fileres més endavant. Què hi farem? Un altre any no em passarà, va dir-me.

Amb un petit retard, la mestra de les nenes ens fa saber que s’inicia el concert i efectivament, surten arrenglerats un rere l’altre tots els nens i nenes que composen aquest cor. La mirada se me’n va directament a les meves netes. Renoi! Que ben pentinades que van; amb uns llacets una, i unes “trenetes” l’altre, feien un goig que enamorava. Això sí, feien una cara d’avergonyides i poca-soltes que et venien ganes de donar-los un parell de plantofades.

Abans de sortir, la darrera instrucció donada devia ser que només podien riure, però de cap manera saludar. La mestra no es devia explicar amb gaire claredat, ja que tots ho entengueren a l’inrevés. No reien, però  tots saludaven  les seves famílies.

Comença la primera cançoneta,  i a més de cantar, tots giren i estiren el coll, ara cap a la dreta, ara a l’esquerra, intentant esbrinar si efectivament la família les ha anat a veure i escoltar. Una  néta, la rossa, només sortir a l’escenari ja ens ha clissat i amb un somriure d’orella a orella ens ho fa saber, a la vegada que no se l’hi acut res millor que posar-se a fer burilles. La meva filla s’excita i s’aixeca fent-li senyals amb les mans  perquè deixi de fer porqueries, i més en públic. Les mames i iaies de les files del darrere s’esvaloten  perquè les priva d’observar l’espectacle en tota la seva grandesa, fins que finalment la nena se n’adona i atura en sec la grolleria. Se sent  més xivarri  entre el públic que cants dalt  l’escenari.

Quan acaba la primera cançó, l’altra nena, la morena, encara ens busca. Per més que tot l’acompanyament de la meva filla no deixem de picar de mans i fer senyals a l’estil dels indis, costa aconseguir que ens tingui localitzats. Finalment, la seva mirada  afligida fins ara, agafa un to jovial i alegre. Ens ha vist!

Sembla que ja ho tenim tot en ordre i podrem gaudir del concert, però just després d’haver escoltat els obligats Noi de la Mare, el Rabadà i algun dimoni escuat, s’origina un gran terrabastall: un dels bancs en el qual s’hi enfilen els nens, perquè des del públic se’ls hi pugui veure el cap, es tomba. Ningú s’ha fet mal, però l’ensurt ha estat gran. Algunes mares pugen a l’escenari per assegurar-se que els seus fills n’han sortit il·lesos, altres han xisclat i algunes protestat i fins i tot volien agafar els nanos i marxar. El concert, com no podia ser d’altra manera, s’ha aturat una estona. Caos i desordre a dojo.

Finalment es reprèn la festa. Resto alleugerida pensant que tot comença a anar millor, quan observo que la cangur dels meus néts, asseguda a un extrem da la fila de butaques, està fent una becaina. Oi que cobra per vigilar-los i observar-los? Si jo fos la mare de les nenes la despatxava ara mateix.

A l’altra iaia, la meva consogre, no se li acut res més que dir-me “ Estas niñas son iguales que mi hijo.” La mare d’en Tanu!  Però què diu aquesta dona?  Si pel febrer l’han d’operar de cataractes! Juraria que encara no les ha distingit dalt de l’escenari, i  veu que s’assemblen al seu fill!  Alça Manela! L’ha dit molt grossa! Oh! I com poden assemblar-s’hi totes dues, si entre elles no s’assemblen de res. Una rossa i altra morena. Fer-se gran és llei de vida, però repapiejar d’aquesta manera és patètic. 

Gràcies a Déu que després d’un “Fum, fum, fum” col·lectiu entre cantaires i públic s’acaba el concert.  Què us ha semblat ens pregunta la meva filla?  Mooolt bé, un èxit li responc. No costa gaire fer feliç a  la gent.

Emocionada per aquest exitàs, i per tal de passar una estona amb una mica de tranquil·litat, la filla ens convida a anar a seure a un nou local que han inaugurat fa poc aquí a la cantonada.  En diuen “Un Txiqui Park”; ens fa saber que és un lloc on la  canalla s’ho passen d’allò més bé ja què disposen de jocs i estris per distreure’ls i els acompanyants poden reposar una estona pacíficament. Ens convida a prendre-hi una tassa de xocolata desfeta. Angelet! Abans d’arribar-hi, ja veiem d’un tros lluny gent a la porta esperant lloc per asseure-s’hi. No s’hi cap. I ara què fem? Jo m’he empescat una excusa per dir-los que no em puc quedar, me n’haig d’anar. Petons i abraçades a la filla, a les nétes i com no, a la consogre.

Enfilo la pujada del  carrer de casa, i en arribar-hi m’assec al sofà i em disposo, ara sí a iniciar el meu Nadal amb quietud i placidesa. Com cada any per aquestes dates, obro el llibre i començo a llegir:

Ai, aire d’aquesta nit!

Quina sentida de rosa

Hi ha en l’aire gelat que es posa

Sobre el  pol........

                                                                                  

                                                                                            P. de S.