LA VERITAT ESCAPÇADA

La família Armengol era  lliberal, culturalment rica i oberta de ment. Em va acollir molt bé, tenia un lloc privilegiat. Em sentia acompanyat , ben cuidat i reposava en un gran saló. Un bon finestral cobert amb unes cortines translúcides per matisar el llum.

A la sala s'hi podien passar bones estones i el mobiliari em feia sentir còmode, la taula i les vitrines eren de roure envernissat amb dibuixos i sanefes modernistes. El sofà era de pell d'un color fosc indefinit i la catifa era portada de Pèrsia, regal de l'oncle Miquel.

No cal dir que amb totes aquestes atencions em sentia feliç i afortunat.

Un dia, però, aquesta felicitat es va estroncar de cop quan una persona, sense miraments, em va mutilar. Aconseguí quedar-se part de mi després d'un llarg estira i arronsa. Ja mai més serviria per fer la meva feina en aquesta vida.

Primer ningú s'adonà del què havia passat, fins que un dia , el fill dels Armengol, va voler que jo l'hi expliqués una història.

No sabeu com va quedar en Jordi quan, al punt més interessant del relat, va perdre el fil de la història. El llibre que tenia a les mans amb tanta il·lusió estava mutilat, li mancaven unes pàgines que algun destraler havia arrancat.

Ja podeu imaginar la fi que m'esperava, un llibre sense totes les pàgines no serveix per a rés. A partir d'aquell moment ja em vaig veure arraconat. Es van acabar aquells privilegis de viure en un gran saló, fins que en Jordi va tenir la gran pensada d'anar a la biblioteca Fidel Fita d'Arenys a veure si tenien el mateix llibre.

Quan va poder seguir la història i va llegir el què s'hi explicava es va sentir enganyat, perquè el seu oncle Miquel sempre li comentava relats de la seva joventut, des d'un punt de vista molt diferent al de les meves pàgines. De seguida s'adonà que les fanfarronades que li explicava l'oncle com a soldat distingit dins la “División Azul”, no tenien rés de heroïcitat, sinó que eren barbaritats del que no se'n podia sentir orgullós.

El fill dels Armengol va fer fotocòpies de les quatre pàgines i les va posar dins el llibre de la biblioteca de casa. En aquell moment em vaig tornar a sentir feliç de poder guardar la historia sense retallades.

Així va ser com vaig continuar a la mateixa lleixa i amb el mateix orgull de sempre.

                                                                                                                                                                                                                                                     Menina

                                                                                                                                

                                                                                                                                             

“EL SOT DE SANT PERE”

El Sot de Sant Pere era un rodamón que anava de masia en masia cercant un plat calent, un jaç per dormir i, potser, quatre rals d’almoina o una mica de tabac. Duia per nom el del seu lloc d’origen: no era “l’home del Sot de Sant Pere” sinó “el Sot de Sant Pere” així, directament, o almenys d’aquesta manera el coneixien tots els pagesos de l’entorn; suposaven que provenia d’algun paratge, així anomenat, dels topants del Montnegre, però jo mai no he pogut, encara, identificar-ne l’indret. Per als menuts era com si ens anomenessin “l’home del sac”... però ens fascinava.

Arribava a Can Maresma al capvespre, a entrada de fosc... s’asseia a l’escó, vora la llar i feia petar la xerrada amb els masovers mentre sopava un xic: un plat fondo de brou per començar; tot seguit, seques amb cansalada i quatre nous o avellanes per postres; tot acompanyat d’uns bons traguets de vi de la casa... (mai tan ben dit). Era més aviat baix, magre, anava mal afaitat i força malgirbat, com un perdulari; duia sabates molt gastades de tant caminar, camises i pantalons apedaçats, donats pels pagesos que els havien bandejat per vells o estripats. Quants camins i dreceres dels verals del Montnegre no hauria trepitjat aquest vagabund! Quantes històries de masovers, carboners i llenyataires devia conèixer i escampar per totes les masies del seu recorregut!

Però el que més ens neguitejava del seu pas per la masia era la vinguda de la nit. El Sot era un fumador empedreït i en Miquel de Can Quildo, el masover de la caseta del darrere, li requisava el tabac i els llumins abans que se n’anés a dormir a la pallissa. Tothom li recomanava que tingués cura de no encendre cap foc, però qui diu que en una butxaca del fons de la jaqueta o dels pantalons no amagués altres cigarretes i llumins? La nit que el Sot de Sant Pere dormia a la pallissa era una nit intranquil·la per a nosaltres. Dormíem malament, ens despertàvem sovint i enmig del silenci nocturn, només trencat pel crit de l’òliba, ens semblava sentir un espetarrec de flames, el terrabastall d’un incendi a l’altre costat del carreró de les quadres i les pallisses. Sortosament, només eren malsons...

L’endemà ja no el vèiem. De bon matí, a trenc d’alba, s’acomiadava d’en Miquel, recuperava cigarretes i llumins i se n’anava, camins enllà, cap a una altra masia. S’enduia, també, el nostre temor i ens deixava, inesborrable, aquest record.

                             Roc de Vallsanís

NOU ANY, NOVA VIDA

Ostres Teresa, quina alegria tinc de trobar-te aquí ! Com que imagino que tens temps, tant com jo, et fa res escoltar-me una estona ?.Encara no em sé avenir de trobar-me ficada en aquest lloc, jo, que fa quatre dies voltava pel poble com una daina...

Te’n recordes del meu noi gran?, si dona, aquell tant alt i que fa tant goig !. Dons al darrera de la seva punyetera dona, mosca morta, i del meu gendre, que mai ho hauria imaginat, estic portant uns quants records que me pogut endur de casa meva a aquesta habitació on m’acabo d’instal·lar.

Quant es van començar a preocupar per mi ja em va pujar la mosca al nas. Que si estàs molt sola mare, que mira que si un dia et passa alguna cosa, que si podries pensar en venir a viure amb nosaltres... Gairebé estava emocionada de sentir tant bones paraules.

Vaig començar a pensar en mi i francament jo em sentia bé. Home les cames em fan mal i pujo les escales amb dificultat però era una qüestió de paciència i fer-ho més a poc a poc. Però un dia vaig tenir la desgràcia de que la noia petita em va venir a veure i se li va ficar al cap quedar-se fins a última hora.- Mare, ves cap al llit que jo ja tancaré la porta que ja tinc la clau.- Que no, dona que no, que puc esperar. No hi va haver res a fer. Vaig pujar com cada dia i es va posar les mans al cap !. On vas d’ aquesta manera, un dia tindrem un disgust, que si cauràs per les escales, que si tomba, que si gira...

El cap de setmana ja els tenia tots a casa. Mare, cal que facis un cop de cap, tu tria i pensa amb qui vols anar que entre tots tres ho resoldrem. Me’ls vaig mirar ben mirats...

El gran es un tros de pa però la cara de la seva dona era un poema. La sola idea de tenir-me a casa ja la posava en guàrdia. Jo reconec que tinc caràcter, però estava plena de bons propòsits, disposada a callar.

La segona va sempre d’ aquí cap allà, té una feina de molta responsabilitat i corre tot el dia per poder atendre els dos nens. Viu a dos-cents km. d’ aquest poble, què tenia de fer jo en una ciutat sorollosa on no conec ningú...

La petita semblava una bona opció i ella hi estava molt disposada. Tots contens i jo amb molts dubtes em vaig avenir a deixar a casa meva. Els meus plors em va costar...

Tot semblava que anava molt bé, el menut content i la meva filla també. No fa gaires dies mentre estava a la habitació vaig sentir una forta discussió. Vaig treure al cap i vaig deduir que sortia de la cuina. Els plors de la meva filla em van fer parar l’ orella i la veu del meu gendre, cada vegada més encesa, em va permetre seguir el fil de la qüestió. Em vaig quedar de pedra. Exigia a la meva filla que els hi donés tota la meva pensió a canvi de continuar a casa seva. La noia argumentava que col·laborava amb una bona quantitat i que era un excés el que demanava. Un cop de porta em va deixar glaçada. Després de asserenar-me i deixar passar unes hores, vaig parlar amb tots dos.

La seva companyia era molt bona, però tenia decidit que volia sentir-me més independent i la residencia del poble tenia immillorables condicions per sentir-me prou bé. Altra vegada plors i llàgrimes, però noia, no van durar gaire. La meva filla està molt penjada del seu marit, cosa que ja em sembla bé i al cap de dos dies em van comunicar que anaven a passar les festes de Nadal a una estació d’ esquí. No vaig dir res. Tranquil·la i acceptant la situació vaig venir cap aquí a veure si tenien habitació. I tant que en tenen!. Si els pobres avis han de tornar a casa per culpa de l’ economia...

Mira que n’és de dur, de cop i volta quan tothom se’n va per Nadal, quedar-me aquí...Però que volies que fes! Tots tenien les festes organitzades i mira, no vull donar mal de caps a ningú. I sé que m’ estimen, eh ?. Però tothom està estressat, una paraula contundent que s’entén de seguida. Mira que n’anaven de cansades nosaltres, però al menys sembla que no ens estressàvem...

Bé, aquí em tens, però mira tu, m’ho vull agafar bé. Avui he tingut una alegria. No saps qui m’han dit que venia?. En Manel. Te’n recordes del Manel?. Ostres, que n’era de guapo, quan era jove. Sembla que està una mica atrotinat, però el cap sí que el te al seu lloc, i això es lo important, noia, a la nostra edat. Saps que tots tres ens ho podrem passar prou bé?. Semblarem una petita família.

Saps el que em preocupa?. La monja de l’ entrada tu. Sembla un guàrdia civil. Avia’m si fas memòria... Recordes aquella monja jove que va entrar quan fèiem el tercer de batxillerat?. A mi em tenia una mania... Per això quan vaig veure aquella cara arrugada i amb una mala gaita que no la pot dissimular, em va venir al cap de seguida el seu nom. La sor Perpetua !. Punyeta, dons aquí la tenim. De debò, espero que no se’n recordi de mi, no fa cara de estar massa al cas...

Els nois han passat a veurem i s’han quedat molt tranquils. Saben que tot m’ ho agafo amb molt humor i creuen que estic molt contenta.

Des que em va faltar el meu Josep la vida em va fer un tomb... Tant bé que estàvem i tant de pressa que em va marxar. M’ha costat Deu i ajuda sobre- posar-me, però què tenim de fer... Cal mirar endavant i el futur son els fills. Dons mira, que siguin feliços i pensin en els seus de fills, nosaltres ja som el passat per a ells.

Però que t’haig de dir... jo encara em sento viva, més del que ells creuen i penso que aquí encara en farem una de grossa... Te’n recordes lo bé que ens ho passàvem de jovenetes?. Encara podem engrescar aquest personal tant pansit i encomanar una mica d’ alegria de viure. I si no ens ho farem nosaltres.

Be Teresa, demà passat es Nadal, i cal posar-hi alegria. Ja sé que ens tractaran molt bé i semblarem uns nens petits... Estic farta de sentir “abuela”, per aquí i “abuela” per allà...

Paciència. Tinc de fer cara alegre, sinó els meus nois tindran remordiments... Encara que la processó va per dintre. Veuràs que tindrem un bon any, Haig de pensar que començo una nova vida, mentre la salut m’ acompanyi...

                                                                                                                                              Constança