“EL SOT DE SANT PERE”
El Sot de Sant Pere era un rodamón que
anava de masia en masia cercant un plat calent, un jaç per dormir i, potser,
quatre rals d’almoina o una mica de tabac. Duia per nom el del seu lloc
d’origen: no era “l’home del Sot de Sant Pere” sinó “el Sot de Sant Pere” així,
directament, o almenys d’aquesta manera el coneixien tots els pagesos de
l’entorn; suposaven que provenia d’algun paratge, així anomenat, dels topants
del Montnegre, però jo mai no he pogut, encara, identificar-ne l’indret. Per
als menuts era com si ens anomenessin “l’home del sac”... però ens fascinava.
Arribava a Can Maresma al capvespre, a
entrada de fosc... s’asseia a l’escó, vora la llar i feia petar la xerrada amb
els masovers mentre sopava un xic: un plat fondo de brou per començar; tot
seguit, seques amb cansalada i quatre nous o avellanes per postres; tot
acompanyat d’uns bons traguets de vi de la casa... (mai tan ben dit). Era més
aviat baix, magre, anava mal afaitat i força malgirbat, com un perdulari; duia
sabates molt gastades de tant caminar, camises i pantalons apedaçats, donats
pels pagesos que els havien bandejat per vells o estripats. Quants camins i
dreceres dels verals del Montnegre no hauria trepitjat aquest vagabund! Quantes
històries de masovers, carboners i llenyataires devia conèixer i escampar per
totes les masies del seu recorregut!
Però el que més ens neguitejava del seu
pas per la masia era la vinguda de la nit. El Sot era un fumador empedreït i en
Miquel de Can Quildo, el masover de la caseta del darrere, li requisava el
tabac i els llumins abans que se n’anés a dormir a la pallissa. Tothom li
recomanava que tingués cura de no encendre cap foc, però qui diu que en una
butxaca del fons de la jaqueta o dels pantalons no amagués altres cigarretes i llumins?
La nit que el Sot de Sant Pere dormia a la pallissa era una nit intranquil·la
per a nosaltres. Dormíem malament, ens despertàvem sovint i enmig del silenci
nocturn, només trencat pel crit de l’òliba, ens semblava sentir un espetarrec
de flames, el terrabastall d’un incendi a l’altre costat del carreró de les
quadres i les pallisses. Sortosament, només eren malsons...
L’endemà ja no el vèiem. De bon matí, a
trenc d’alba, s’acomiadava d’en Miquel, recuperava cigarretes i llumins i se
n’anava, camins enllà, cap a una altra masia. S’enduia, també, el nostre temor
i ens deixava, inesborrable, aquest record.
Roc de Vallsanís
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els vostres comentaris ens ajuden i ens animen. Gracies pel teu temps.