GENT D'UNA ALTRA ÈPOCA

S'hi va atansar quan el seu acompanyant es va allunyar d'ella

-Hola, perdona, tu no ets la Lidia Cortés?

- Si. Ens coneixem?

- Jo soc l'Amadeu Cortina.

La dona el va mirar desconfiada.

- Gauteques, anys 60, al Poble nou...Te'n recordes?

- ???…

- Et diu res això: les 8 del capvespre. Only you,  Remember when dels Platers, Llorando en la Capilla d'Elvis, El Reloj, Lucho Gatica. Aquella colla del forn del Ros... 

En veure la cara d'incomprensió de la dona ja estava penedit d'haver-la abordat, però, després d'uns segons de reflexió, a la senyora se li van il·luminar els ulls.

-I tan, i tan que ho recordo! Va ser una època meravellosa!

L'expressió de la dona es feia mes animada per moments.

-Sí, sí, quina colla mes maca! Tu ets l'Amadeu, el disc jockey, no?

- Tan canviat estic?

- Home, la fesomia canvia...  els cabells... els quilets... He he he, ja se sap.

- Esclar esclar, no, si no m'ofenc. Tan bon punt t'he vist m'he dit. “Mira la Lidia, segur!     

Ets inoblidable!”

La dona va somriure amb complaença, i modestament va dir:

- Apa apa!, que el temps també ha fet estralls en mi. On ha anat a parar aquell cabell negre fins al capdavall de l’esquena? Ara mira'l, curtet i pèl-roig. Ja m'explicaràs!

-Tens una cosa que continua igual, i encara que no vingui a tomb, t'ho he de dir.

-Ah! sí? Què es? - va dir ella encuriosida.

- Els teus ulls! Saps com t'anomenava jo?.  La Litz, els tens com la Taylor.

Va notar que  enrogia per moments, però, què caram,  havia de dir-ho!

-Vaja, no sabia que em trobessis tan atractiva. No m’ho havies dit mai.- Se  l'hi va  notar certa coqueteria en el to de veu.

- Dona, jo no podia competir amb el guaperas de l’Àlex. Totes li anàveu al darrere. Per cert, saps que se n’ha fet d'ell?

- Hi tant que ho sé!... Va morir fa deu anys.  Va emmudir uns moments, se'l hi van entelar els ulls, i després d’un curt silenci  continuà.  -Em vaig casar amb ell. Tot plegat,  un desastre. El què tenia de bonic per fora  era de buit per dins.

Un altre silenci, aquest cop contingut i feixuc. La dona va fer un gest amb la mà, com si volgués espantar quelcom del seu davant.

- Millor no parlar-ne, deixem-ho córrer. I tu?,ets casat? tens fills,o potser néts?.

- Doncs no. Segueixo solter; he tingut parelles esporàdiques però cap a quallat.

- ???...

- Mai he pogut oblidar el meu amor impossible.      

Lidia se'l mirà amb curiositat.

- Encara vas ha veure aquelles pel·lícules tan complicades?.

- I tant, soc d'idees fixes, ja ho veus.

Ella va dubtar abans  de tornar a prendre la paraula.

- Saps? amb la Dora vàrem anar varies vegades al cinema Bosque, i tot i que  en Bergman no ens deia res de res. Mai t'hi varem trobar... És evident....

l'Amadeu sorprès va emmudir. De sobte, els dos és sentiren  neguitosos.  

- I tu, tens parella ara?.

- Vaig a  ballar esporàdicament amb un amic, però  res seriós.

???...

- Em passa el mateix que a tu, mantinc el record del meu primer amor. Tot i que ell mai no ho va saber. Ja ho veus,  som d'un altre època  -ho va dir amb un mig somriure trist i melangiós-.

- Jo...-  l'Amadeu dubitatiu, es va interrompre.

- Tu què?  Que anaves a dir?.- el to de la Lidia era expectant.

 - No, no, res...que m'he alegrat de veure't.

- I jo també   -la Lidia ho va dir abaixant la mirada ruborosa i amb tristor-.

- Doncs...que et vagi  bé.

L'home li allargà la mà per estrènyer-li; ella però, s’hi va apropar i la va fer un petó, al qual ell correspongué tímidament, abans de  marxar capcot i pensatiu  mentre es repetia a si mateix:  “la Litz te tota raó, som d'una altra època”.  

                                                       T. V. Tolsa  

RETRAT D’UN ARTISTA I AMIC

  

                                       “No ens podem permetre deixar de ser actius.”

Ens vam conèixer, a la terrassa de l’Ateneu la primavera del 2007. Les seves llargues patilles en bandolera, les arracades d’anella a cada orella, el barret de palla panameny, les ulleres anys 70, anells de plata amb calavera, com un pirata gipsy king de Gràcia, la camisa multicolor, els pantalons informals, les botes de punta i el bastó negre dalinià amb mànec de plata en forma de llebrer el feien ben original. El seu posat mostrava una capacitat comunicativa gens usual a l’ambient “ateneista”. Molts arenyencs se’l miraven de reüll, desconfiats. Era divertit veure la seva expressió de sorpresa.

Després d’unes canyes i d’una llarga conversa sobre música i pintura, amb molt de feeling, em convidà al seu apartament per veure la seva obra. La sala-estudi era plena de quadres. L’habitació plena de llibres, discos, quadres, amb ordinador i la llitera elevada.

Em va mostrar retrats i gravacions de les seves actuacions musicals com a solista llatí en diverses formacions laietanes i a la plaça del Raspall, on va néixer i viure molt temps i on hi té encara la família i amics, que visita cada any a les festes de Gràcia.

A la terrassa hi havia instal·lat el cavallet amb una tela a mig pintar i pinzells plens de pintura de tota mena, amb tubs de colors esparsos damunt la taula i les cadires. Vam fer unes copes de vi i comentarem els seus retrats, l’estil, el simbolisme. I aprofitant la llum solar es va posar a pintar el quadre mig acabat. Jo me’l mirava admirat. Semblava que els colors li sortissin dels dits, del cap, del nas, les orelles... A poc a poc el quadre anava prenent formes i colors d’estil psicodèlic, surrealista, naïf. La iconografia em recordava les obres del Bosco, Brueghel, Chagall, Dalí. Mentre pintava comentàvem les imatges i com les veiem des de la nostra perspectiva. Semblava voler implicar-me en la seva obra.

A la fira de dibuix i pintura de maig debutà a Arenys i li vaig comprar dues aquarel·les:

L’antic balneari  Lloveres i el Concert per a micos, al Palau de la Música, on participà.

Després va lamentar perdre el quadre del concert, que era molt personal. Li vaig tornar. Me’l va canviar per un quadre a l’oli de Lilit que acabava de pintar. És una imatge molt significativa per a mi, símbol mitològic de creació del topònim del meu poble, Lillet. Vaig acceptar-lo complagut. El tinc penjat al meu estudi, com una verge primitiva.

També hem coincidit a les festes de Gràcia, com l’any passat, que va poder-hi actuar.  Aquest hivern el vaig acompanyar amb el cotxe a recollir el gran quadre dels Toreros que esposà a Centelles. També vaig dur-lo a l’aeroport amb la seva amiga, pintora finesa, on s’acomiadaren fins aquesta primavera. Ella li va fer un gorro de llana hippy, que ell ha portat complagut tot l’hivern, en lloc de la txapel·la que duia els hiverns, amb l’armilla, la cadena de plata i l’abric de cuiro negre massa foscos per l’ambient sinerenc.

El febrer el vaig acompanyar a la seva exposició, a la sala municipal d’Arenys de Munt.

Per a la propera primavera el regidor de cultura li ha proposat exposar a Arenys de Mar.

Hem fet moltes canyes, infusions i dinars a casa i als restaurants. Com ahir mateix. Espero que l’amistat continuï per molts anys. I que la seva pintura sigui reconeguda. Malgrat les seves dificultats té una activitat i una consciència envejable. Salut, amic!

                       A. M. L. Casals

EL XAL DE LA MIRANDA

 La Miranda es despertà i mirà l’Eduard, adormit al seu costat. La setmana que ve seria el segon aniversari de casats.

Se’l mirà i pensà que era l’home de la seva vida; li agradava tot, d’ell. El seu físic, el seu caràcter, la seva paciència… Bé, hi havia una cosa que la neguitejava una mica … :La seva insistència en que s’arreglés d’una manera més extremada. Sempre li retreia que no volgués treure més partit del seu físic i de la seva bellesa.

Però l’Eduard, -pensà la Miranda-, es va enamorar d’ella tal com era. Una noia discreta i clàssica, que no li  agradava gens cridar l’atenció. Per això li molesta que insisteixi per a que canviï el seu estil en vestir-se i arreglar-se. Fins i tot no vol anar de compres amb ell perquè és com una lluita contínua, i sempre acaben malhumorats.

Més tard, esmorzant a la cuina, parlen de la celebració de l’aniversari. L’Eduard proposa de celebrar-ho amb un sopar a un restaurant que els agrada molt.

És car, però l’ocasió s’ho mereix, i a més la cuina és molt bona, i poden reservar la taula al jardí, que essent estiu, estarà esplèndid.

-Espero, Miranda, que aquella nit vagis molt guapa.

Ja comença!, -pensa ella-, sense contestar.

-Et compraré el vestit que vulguis, -digué l’Eduard-, però m’has de sorprendre!.

La Miranda no vol fer cap desaira al seu marit, se’l veu tan enamorat!... de fet sortir a sopar per un aniversari de boda no és com anar a la oficina, i decideix complaure’l.

Li demana a la seva amiga Àgata, que té un estil més atrevit i modern, que l’acompanyi a triar el vestit. A la botiga, la Miranda es va emprovant vestits i tots els troba exagerats per molt que l’Àgata l’animi dient que a l’estiu es un temps adient per anar més escotat.

Finalment, en troben un d’estampat en tons pastel de diferents blaus i d’una tela de gasa molt suau. La part de dalt va amb tirantets, transparenta una mica, però l’Àgata convenç la Miranda que amb uns sostenidors de llenceria fina quedarà molt elegant.

La faldilla del vestit, molt vaporosa, també transparenta una mica, i la Miranda no s’hi acaba de sentir còmoda.

-Estaré tota l’estona pensant que se’m veuen les cuixes i no gaudiré de la celebració!

La modista proposa de fer-li un viso sota la faldilla només de cintura en avall, i de setí color carn.

Així estarà ben segura de què no transparentarà res.

Quan l’Eduard veié la Miranda arreglada pel sopar, quedà bocabadat: Renoi, quina dona més maca que tinc!

Feia molt temps que no anaven a aquell restaurant, per això, en veure’ls, el Sr. Artur, propietari i maître del mateix, els saludà efusivament i els acompanyà fins la taula reservada al jardí.

Van passar una molt bona vetllada; A l’Eduard se’l veia tan content. I ella es sentia cada vegada més a gust, sabent-se admirada pel seu marit i afalagada per les mirades d’algún que altre senyor de les taules veïnes.

Després d’un exquisit sopar, i en un entorn tan romàntic, tos dos es sentien a la glòria; A les postres, l’Eduard li va donar una caixeta que contenia unes arracades de perles de riu que contrastaven amb la morenor de la seva pell. Complaguda i coqueta alhora, les va canviar ràpidament per les que portava.

La Miranda estava en un núvol i no se’n volia baixar, però ja era molt tard i havien d’anar cap a casa.

El Sr. Artur, atent, els acompanyà fins la porta, agraint-los reiteradament que haguessin celebrat l’aniversari al seu restaurant.

En aquells moments, la Miranda va sentir com si alguna cosa es desprengués del vestit; era el viso que havia lliscat fins els seus peus; horroritzada va fer un pas cap endavant, alliberant-se de la roba. A la vegada, el Sr. Artur, com si els fes una reverència, s’ajupí, agafà el viso i li posà a les mans de la Miranda tot dient: -el seu xal senyora!.

La Miranda, vermella com un pebrot i sentint-se profundament ridícula, contestà amb un fil de veu: Moltes gràcies.

El Sr. Artur els acompanyà fins el cotxe, i s’acomiadà quan la Miranda ja s’havia instal·lat dins.

Mentre l’Eduard conduïa digué a la Miranda: Què bé que ens ho hem passat carinyo, i tu estaves tan guapa! Fins i tot el Sr. Artur no es podia desenganxar de tu; mira que acompanyar-nos fins el cotxe!

-No te n’has adonat de res, oi? -Digué la Miranda-.

-De què? -preguntà l’Eduard,

-Del perquè el Sr. Artur s’ha ajupit quan ens estava acomiadant i ens ha acompanyat fins el cotxe.

-Ah, quan t’ha recollit el xal?

-El viso, Eduard, el viso, és el què m’ha recollit, evitant que fes el ridícul davant de tothom!!.

                                                                              Yamuna