GENT D'UNA ALTRA ÈPOCA

S'hi va atansar quan el seu acompanyant es va allunyar d'ella

-Hola, perdona, tu no ets la Lidia Cortés?

- Si. Ens coneixem?

- Jo soc l'Amadeu Cortina.

La dona el va mirar desconfiada.

- Gauteques, anys 60, al Poble nou...Te'n recordes?

- ???…

- Et diu res això: les 8 del capvespre. Only you,  Remember when dels Platers, Llorando en la Capilla d'Elvis, El Reloj, Lucho Gatica. Aquella colla del forn del Ros... 

En veure la cara d'incomprensió de la dona ja estava penedit d'haver-la abordat, però, després d'uns segons de reflexió, a la senyora se li van il·luminar els ulls.

-I tan, i tan que ho recordo! Va ser una època meravellosa!

L'expressió de la dona es feia mes animada per moments.

-Sí, sí, quina colla mes maca! Tu ets l'Amadeu, el disc jockey, no?

- Tan canviat estic?

- Home, la fesomia canvia...  els cabells... els quilets... He he he, ja se sap.

- Esclar esclar, no, si no m'ofenc. Tan bon punt t'he vist m'he dit. “Mira la Lidia, segur!     

Ets inoblidable!”

La dona va somriure amb complaença, i modestament va dir:

- Apa apa!, que el temps també ha fet estralls en mi. On ha anat a parar aquell cabell negre fins al capdavall de l’esquena? Ara mira'l, curtet i pèl-roig. Ja m'explicaràs!

-Tens una cosa que continua igual, i encara que no vingui a tomb, t'ho he de dir.

-Ah! sí? Què es? - va dir ella encuriosida.

- Els teus ulls! Saps com t'anomenava jo?.  La Litz, els tens com la Taylor.

Va notar que  enrogia per moments, però, què caram,  havia de dir-ho!

-Vaja, no sabia que em trobessis tan atractiva. No m’ho havies dit mai.- Se  l'hi va  notar certa coqueteria en el to de veu.

- Dona, jo no podia competir amb el guaperas de l’Àlex. Totes li anàveu al darrere. Per cert, saps que se n’ha fet d'ell?

- Hi tant que ho sé!... Va morir fa deu anys.  Va emmudir uns moments, se'l hi van entelar els ulls, i després d’un curt silenci  continuà.  -Em vaig casar amb ell. Tot plegat,  un desastre. El què tenia de bonic per fora  era de buit per dins.

Un altre silenci, aquest cop contingut i feixuc. La dona va fer un gest amb la mà, com si volgués espantar quelcom del seu davant.

- Millor no parlar-ne, deixem-ho córrer. I tu?,ets casat? tens fills,o potser néts?.

- Doncs no. Segueixo solter; he tingut parelles esporàdiques però cap a quallat.

- ???...

- Mai he pogut oblidar el meu amor impossible.      

Lidia se'l mirà amb curiositat.

- Encara vas ha veure aquelles pel·lícules tan complicades?.

- I tant, soc d'idees fixes, ja ho veus.

Ella va dubtar abans  de tornar a prendre la paraula.

- Saps? amb la Dora vàrem anar varies vegades al cinema Bosque, i tot i que  en Bergman no ens deia res de res. Mai t'hi varem trobar... És evident....

l'Amadeu sorprès va emmudir. De sobte, els dos és sentiren  neguitosos.  

- I tu, tens parella ara?.

- Vaig a  ballar esporàdicament amb un amic, però  res seriós.

???...

- Em passa el mateix que a tu, mantinc el record del meu primer amor. Tot i que ell mai no ho va saber. Ja ho veus,  som d'un altre època  -ho va dir amb un mig somriure trist i melangiós-.

- Jo...-  l'Amadeu dubitatiu, es va interrompre.

- Tu què?  Que anaves a dir?.- el to de la Lidia era expectant.

 - No, no, res...que m'he alegrat de veure't.

- I jo també   -la Lidia ho va dir abaixant la mirada ruborosa i amb tristor-.

- Doncs...que et vagi  bé.

L'home li allargà la mà per estrènyer-li; ella però, s’hi va apropar i la va fer un petó, al qual ell correspongué tímidament, abans de  marxar capcot i pensatiu  mentre es repetia a si mateix:  “la Litz te tota raó, som d'una altra època”.  

                                                       T. V. Tolsa