Missatge dels profes

Deia un savi que “la vida només es transmet fent l’amor, ja sigui procreant, obrant o resant, i allà on no hi ha amor, només hi ha una caricatura de la vida, avorriment i mort”. En el nostre taller ens hem fet ressò d’aquestes paraules i ens dediquem a això, a fer l’amor. El fan les paraules entre elles, les causes amb els efectes, la forma amb el seu clàssic amant: el contingut; les aparences amb els desitjos més ocults. I el resultat, com acostuma a passar quan es fa l’amor, són uns bonics i petitons fillets: els textos. N’hi ha de més curts i de més llargs, poètics o irònics, tendres i, fins i tot terrorífics. De manera que, quan els llegiu, preneu-vos-ho com si uns pares us ensenyessin la foto de les seves criatures que, per descomptat, són les més boniques del món.

dimecres, 21 de maig del 2014

VIATGE A VENÈCIA                                                                                
Estimat: Instal·lada a l’ hotel, poques hores després de la meva arribada  a Venècia, sento  la necessitat d’ escriure’t.  No ens hem acomiadat. Has marxat  aquest matí sense dir res i ara, en la distància, vull dir-te  el que sento, per a que coneguis el que per a mi es indispensable en la nostra relació. Em vas conèixer en el moment que lluitava per la meva identitat, que vol dir  llibertat de ser jo mateixa. No hi he renunciat, tot i l’ amor que va créixer ràpid entre tots dos. Comprenies i em reconeixies en la meva faceta artística, com jo escoltava i respectava el teu món d’escriptor i professor. Potser perquè les paraules em són molt importants, el fragment d’una poesia que m’ha seduït, evocant un espai suspès en el temps, se m’ha endut a aquest lloc, buscant en  el silenci de la llacuna, el jardí recòndit que  suggereix vida i eternitat

Espero trobar el moment i l’atmosfera màgica, m’ho demana un anhel íntim  i el desig irrefrenable de poder-ho plasmar després en el treball silenciós del meu taller.  
Sé que desitjaves venir i ho endevinava en la teva mirada. No. Aquest món em pertany  només a mi. L’anhel de misteri, la creació d’espais interiors només son meus. Hi entraràs després, quan o trobi o desisteixi. Espero tenir-te a prop en aquell moment.

No sé quan tornaré, però penso en tu i t’ enyoro.
Amb el meu amor
                                                  Cecilia

Rebut per correu electrònic.

Estimada Cecilia.  Perdona. Reconec que he oblidat tots els nostres pactes des del moment que em vas anunciar el teu viatge. He  d’ acostumar-me a la teva absència, més en els dies en que m’ era possible acompanyar-te.  Desitjava molt venir amb tu!  M’he sentit foragitat de la teva vida
T’espero, t’espero el temps que calgui, però si es possible escriu-me. T’acompanyaré en la teva recerca en la distància.
En Dog et busca tot el dia. Passa les tardes al costat del seient  del teu taller, i només el so de la clau de la porta quan entro al pis, el fa aixecar apressadament per córrer al darrera meu.
Anava a dir, no tardis. Rectifico, troba allò que anheles...
T’estimo sempre
                                                   Eduard



Estimat Eduard. Han estat uns dies molt especials.  Crec que arriba el moment  de tornar  al teu costat.
Després de recórrer la Venècia coneguda i turística, tot i que en una tardor tant avançada disminueix el nombre de visitants, m’ he endinsat per carrers desconeguts. Ha fet uns dies de fina pluja i la boirina corria lenta resseguint els camins d’ aigua. Es complicada la Venècia dels petits canals utilitzats pel transport. Sempre en direcció  nord- est, he travessat barris més populars, entre ells el veïnat jueu, on la roba estesa sovinteja en els balcons. Les barques transporten les petites mercaderies per la ciutat,  i les olors i l’ ambient i també les cases, tenen la  quotidianitat  que dona la feina feixuga del dia a dia.
He vingut buscant aquell  espai. Sí, aquell que descriu el llibre que em vas regalar  d’ Àlex Susanna. Te’l llegia amb l’emoció de la descoberta.  Recordes aquella descripció que després, en un llibre posterior transforma en poema? L’estança que dona a la llacuna te una lluminositat estranya, surreal. De la finestra veiem la llacuna aturada en ella mateixa, silenciosa. Te una claror entre gris i daurada. L’ aigua no es mou.. Surto de l’ estança al jardí, i retorna la vida. Torno  a entrar a l’ habitació i tinc la mateixa impressió, la d’ entrar en una altra dimensió. Dos temps oposats: a un pas de la vida, l’ eternitat.

Eduard. He quedat presonera del parany de les paraules. La descripció, mes complerta encara, m’ha fet buscar i buscar aquest moment exacta en que el temps queda suspès, i podem albirar i copsar per un moment un  espai que potser etern.
L’he tingut a l’ abast, m’he apropat  a Madonna de l’Orto, he vist el jardí humit i frondós..., però al davant tenia unes bastides que m’han impedit entrar on el poeta va trobar la seva font d’inspiració.  Obres !  Potser un avís per recrear per mi mateixa la visió personal, intransferible, del que potser és l’experiència d’ allò etern.

He allargat una  mica mes la meva estada. He hagut  de pair, primer la decepció, després la certesa de que les descobertes són fruit de les pròpies vivències. Vinc amb una mirada interior que no dubto em portarà canvis importants
No tardaré gaire. Tinc un munt de coses per comunicar-te.
Veus com havia  d’ anar-hi sola? Desitjo com mai sentir-me al teu costat.
Rep una abraçada com a preludi...
                                                      Cecilia





dilluns, 19 de maig del 2014

LA  NEVADA DEL  62

Nens! Amunt amunt!-
Aquell dia de Nadal del any 62, la veu eixorivida de ma mare ens va fer llevar, esperonant-nos per contemplar el bucòlic i romàntic espectacle de la nevada més gran que havia caigut a Barcelona des de tems immemorials. Aliena a les conseqüències què aquells flocs, què primer semblaven gronxar-se, com sospesos, ingràvids, aterrant suaument a l’asfalt del carrer de la Llacuna, i què, ràpidament, prenien velocitat com si els hagueren farcit de plom, sargint una catifa flonja  de bellesa encisadora.
L’alè dels meus  germans petits entelaven el vidres de la finestra del menjador a on, en corrua si ens avien ficat ensems, i il·lusionats.   El meu germà Pepe sis anys més gran que jo, i dotze més que el primer dels petits, ho miràvem esbalaïts  fruïen d’aquell miracle. He de dir que tot just feia tres mesos, jo avia complert els vint-i-un, i estava a l’espera d’anar a  la mili amb destí Ceuta i què la històrica nevada va estar a punt de canviar-ho tot, enviant-me a un viatge sense retorn, a través de la mort. Però...però quant hom te una mare com la meva. Una lloba curosa dels seu ramat, què és cuida de l’aixopluc i resguard dels seus, per l'immens amor què ens professava. Surt en davant a contracops de premonicions i entrebancs de tota mena. (Això, requereix una explicació que desgrano seguidament) Per aquelles dates ja s’havia esporgat  de gent el nostre habitatge, (setanta metres quadrats) Els meus avis se’n avien anat a viure a casa del seu fill Joan.  Els dos rellogats que romanien a casa feia cinc anys,  van marxar rumb a lo desconegut. El meu para va morir al  gener de l’any 60. La meva estimada i mai oblidada germana Conxita, va morir al  sanatori La Flor de maig a Cerdanyola, l’agost  del 1961, amb vint i set anys. Després d’aquest  funest i  tràgic parèntesi, retrobo el relat al lloc de les premonicions. Dos anys enrere, el desesper per tants infortunis varen portar a ma mare a consultar, (Previ consell d’una amiga) a una vident. Aquesta nigromant, va vaticinar-li què li esperaven tems atziacs, què perdria a tres éssers estimats, passat aquest tràngol, vindrien tems de prosperitats i benaventurança, els seus arribats, l’estimarien i respectarien embolcallant-la d’amor. Una trucada telefònica va trencar l’encís contemplatiu Nadalenc, la  Marta, la meva  promesa, em diu que a la nostra amiga Pilar, se’ls està esfondrant la teulada de la seva barraca, al darrere del cementiri, a on vivien.
Sense encomanar-me a cap Sant, em calço les xiruques, em poso el jersei més gruixut que tinc, un tabard mig atrotinat, i  surto al  ajut dels meus amics.
Per no allargar el relat, acabo dient què en arribar, de netejar la taulada, sense més abrigall què un pantalon de pana i una samarreta de mitja manega,
en mig d’una bona suada, torno a casa amb l’agraïment dels pares de la meva amiga, com un heroi salvador de la seva modesta llar.
Però la meva inconsciència va tindre conseqüències. La nit de Sant Esteve, com si una espasa en travesses el pit, cada cop que intento agafar alè, és com si un foc m’assequés els pulmons. Em sento morir. Crido a la mare. El primer pensament d'ella és per  la vident. Se’n recorda de la Conxita, del pare, jo puc ser el tercer! Però, no és deixa esmarlar per la por. Se'n surt del esfondrament que li han vaticinat. Encén el foc de la cuina de carbó, i posa una xapa què utilitza com a parrella, hi a sobre escalfa dos parells d’espardenyes d’espart. Me les embolcallar al pit amb un llençol, em tapa amb les flassades que puc suportar sens ofegar-me. Truca al doctor Carmona, nostre metge de capçalera que arriba a les tres hores. (L’home va treballar tota la nit a dojo) Feta la visita, i li diu a mare admirat. Senyora Elvira, ja pot d’escorxar una ampolla de xampany. Li ha salvat la vida al seu fill!-
L’espart avia absorbit l’aigua dels meus pulmons!
           
Al setembre del 1963, estava de guàrdia a un polvorí de Ceuta. Rebo una carta, en ella, la Marta em diu que, la meva germana Guillermina, la nineta dels meus ulls, què pràcticament avia estat malaltona des de ben petita, a mort al Hospital Clínic. És va complir la premonició de la vident!!! Per manca de diners no vaig poder assistir-hi al seu enterrament. El dolor per l’absència, la gegantina solitud que vaig sentir lluny de la meva família, va fer que s’instal·lés un atzucac dins la meva ànima que, mai...mai, he pogut traspassar ni omplir.
           
Les fotografies de l’exposició: "La gran nevada de fa 50 anys. A l’ateneu d'Arenys de Mar"  M’han varejat uns records punyents. Però, pot ser, que també... alliberadors.
     
                                                                                 
                                                           T. V. Tolsa                 
 
   

             
                                               

EL XIPRER I LA MERLA
              

Bon dia, comença a clarejar”, diu el xiprer (Cupressus semprevivens) a la merla (Turdus merula),“has dormit bé?”

La merla li respon cantant: “Em sento tan bé picant dins les teves branques... sento un pessigolleig   que em desvetlla de bon matí”.

“Estic enamorat del teu cos negre i el color ataronjat del teu bec, envejo la teva mobilitat, a mi  només em mou el vent”.

“Tu tens una estructura magistral, ets de capçada llarga i estreta, ets esvelt, toques de peus a terra i  embelleixes els camins”.

“Avui farà bon dia”, diu el xiprer, “el vent serà suau i ja surt el sol a l'horitzó”.

“Ja són les vuit, el veí del carrer de Sant Pere, amb la fressa de la seva moto ens espanta a tots els ocells, i tots prenem el vol i ens enlairem”, diu la merla.

“A mi aquest xivarri no m'afecta. El que sí m'afecta és que em deixa la bossa de les escombraries als meus peus, mai les tira al contenidor”, diu l'arbre.

“No m'estranya, si ni baixa de la moto i tira a si l'encerto l'endevino”, diu la merla. “M'hi he fixat”.

“Ja arriben els que passegen els gossos. El que duu el gos llop no recull mai els excrements de la  seva mascota i ho dissimula mirant el mòbil”, diu el xiprer.

“Nosaltres hem de compartir l'espai i la manduca amb les garses i les tórtores turques. Ara també amb uns ocells molt grossos, els gavians argentats, de més de 60cm de longitud”.

“Tu ets més elegant que tots ells i el teu cant és inconfusible”.

“Aprofitaré la bonança i aniré a fer un vol per fer un cop d'ull a Arenys, volaré sobre els seus set  convents que fan un anell que encercla la vila”.

“Jo només puc contemplar la muntanya del Mal Temps, el port, la platja i si el dia és clar veig  Montjuïc i l'Hotel Vela”, diu el xiprer.

“M'he parat damunt del fil elèctric per descansar i he vist com el jove repartidor de publicitat ha tirat al contenidor un plec de fulls de la propaganda que ha de repartir”.

“Així sí que acabarà de pressa de repartir”, diu l'arbre.

“Ui!”, diu la merla, “el contenidor està baixant pel passeig, uns gamberrots l'han desfrenat i avall va que fa baixada”.

“Crec que la jardinera que hi ha al capdavall del camí farà de barrera i el frenarà”, diu molt capficat  el xiprer.

“Mira quin goig fan els optimists blancs sobre l'aigua blava, hi han regates. Les zodíacs les arrosseguen fins a fora port”, diu la merla.

“Em sento útil quan els esportistes fan parada al meu tronc per recolzar-hi el peu i fan flexions”.

“S' acosta la primavera i de seguida serem a l'estiu i podrem gaudir de les festes. A mi la que  més m'agrada és la dels focs de Sant Joan”, diu l'ocell.

“Quan és la festa major, Sant Zenon, veig els focs artificials des del meu lloc estàtic”, diu el xiprer.

“En canvi els meus col·legues i jo hem de volar lluny per no tenir cap ensurt”.

“Per Sant Roc, aquest any passat, el cercavila nocturn va passar pel passeig de la Pietat i va quedar tot a les fosques i una munió de gent es va passejar a munt i avall. Els gegants  van ballar just davant meu i em vaig sentir important”, va dir el xiprer.

“Quan arriba la vesprada, la lluna ens il·lumina i Venus resta quieta i resplendent”, diu la merla.

“A mi m'emocionen els estels fent figures que els homes en diuen constel·lacions”, fa el xiprer.

“La nostra amistat resta silenciosa... El vent bufa terralet, les ones remuguen cançoneres, els gats a la nit miolen, l'espigol de les jardineres ens regala la seva flaire... Els llums de les finestres s'apaguen. Per un moment tot resta endreçat i en pau”. Aquest ha estat el darrer pensament del xiprer i la merla. 
                                                    
                                                  Anna Majó i Cardús