UNA SOGRA COM DÉU MANA

Segurament no era necessari anar a visitar-me a Mèdiques Reunides tan sobrat de temps. Però no em vaig avorrir, al contrari. Al arribar-hi només hi havia dues persones esperant, una dona de bon aspecte i força ben vestida que aparentava rondar la setantena d’anys, i una monja molt capficada, que encara no he pogut  esbrinar si  resava o pesava figues i tres cadires buides: dues a un extrem de la petita sala i l’altre al costat d’una tauleta amb revistes al damunt. M’assec en aquesta darrera, i no tinc temps de d’obrir-ne una, que s’obre la porta i entra un matrimoni, també d’aspecte benestant i d’una edat semblant a la dona asseguda. Estranyesa, alegria o comèdia? no ho sé, però gesticulació d’entusiasme i sorpresa  amb excés.   

 

- Eulàlia! Què hi fas aquí? Quina sorpresa! Amb el temps que  fa que no ens vèiem! 

- Caram Montserrat!  Emili! com anem?  De veritat,  jo tampoc esperava trobar-vos!

- Almenys fa un parell d’anys que no ens hem vist, oi Eulàlia?

- Què dius! Més temps, força més. Mira, ja fa  quatre anys que en Jaume és mort, i d’aleshores que  no he tornat  més a Calafell a passar l’estiu

- Mare de Déu com passa el temps! No t’ho creuràs,  però amb l’Emili, moltes vegades  hem estat a punt  de trucar-te per  veure’ns a Barcelona, però noia, no parem! No hagués dit mai que de grans, de jubilats, tindríem tanta activitat. Mira, dos dies a la setmana, els dimarts i dijous, anem a l’associació de veïns del barri. Fem un munt d’ activitats: informàtica, anglès, ara l’Emili s’ha encaparrat a  aprendre català; què et sembla? tota la vida que el parlem i ara  li ha agafat  aquesta dèria. Jo faig tai-txi, que em va molt bé; a vegades presenten llibres o organitzen conferències amb  temes que mai m’havien interessat i que ara trobo engrescadors. Ah! I els dilluns i dimecres anem a casa de la nena, la  Marta, que pobreta, va molt estressada i intentem  donar-li un cop de mà.  Bona falta li fa.

-Oh! I també deveu anar a casa del noi , no? - Fa l’Eulàlia

-. A casa del noi, dius?  No hi fem cap  falta. La Sandra, la jove, te un bon majordom que li fa tota la feina: El pobre de l’Oriol, el nostre fill, quan és a casa no para. Arriba rebentat, però és igual, ella no el deixa. Hauries d’escoltar-la ”Oriol buida el rentavaixelles, Oriol para la taula, Oriol endreça la roba planxada, Oriol cal baixar les escombraries” Oriol aquí, Oriol allà... pobre noi.  I encara sort que ella treballa a La Caixa i té les tardes lliures, però no hi fa rés, la qüestió és no deixar-lo respirar. Té una  patxorra i una barra.  L’Oriol no li escatima res, no sé pas que li dóna o que li  troba a aquesta  noia per estar-ne tant encaterinat, però jo només  veure-la ja em treu de polleguera. Sí, és veritat, tenen tres criatures però ja es vesteixen i dutxen soles. No el podria deixar reposar una mica al arribar? Jo  quan em trobo a soles amb ell li dic: Oriol, no hauries de ser tant calçasses, li consents massa coses, però allà tu, ja ho sé que es cosa teva. A vegades li dic a l’Emili: parla-hi tu, fes-li veure que li pren el pèl. Però ja el veus, ni m’escolta. En aquella casa la dolenta soc jo.

- Tot el dia dius el mateix. En fas un gra massa,-  remuga l’Emili, mentre continua sense treure els ulls d’un quadern de mots encreuats.  – Deixa’ls estar,  és la seva vida i que visquin com vulguin.

- No si amb tu no aniríem enlloc! Ai si no fos per mi! Mira Eulàlia, per tal de poder veure els néts, cada divendres els  anem a recollir a la sortida del col·legi, - si no marxen a l’apartament de La Molina, esclar, de lloguer eh! No et pensis-  i  llavors ens hi quedem a sopar. És que si no, Eulàlia,  aquesta canalla no ens coneixerien! Ah! I a sobre ens hem de sentir que sort en té de la seva mare, “La marquesa del Putxet” que li dic jo, que hi va els dijous a la tarda. Saps perquè hi va? Perquè la portin a berenar. Amb l’excusa d’anar a recollir la canalla se’n van totes“emperifollades” a prendre un suís i una ensaïmada a qualsevol granja dels voltants. En sap de fanfarronejar aquesta dona! És una gata maula!

- Mira Montserrat, -Apunta l’Eulàlia- com diu l’Emili, si el noi s’hi avé, és la seva vida.

-Ai, si hagués de fer cas del meu marit! No sé on seriem. En canvi la nena,- continua la Montserrat-,  pobra Marta, s’ho ha de fer tot tota sola. En Javier no l’ajuda en res. Com  que treballa a la Seguritat Social molt a prop de casa, fins ara  sortia algunes estones, a comprar, a posar una rentadora, fer una mica de “baldeio”, qualsevol cosa, però ara, amb això de la crisi sembla que filen més prim, i no pot sortir quan li sembla, i quan arriba a casa a mitja tarda, s’ho ha de fer tot ella sola. Per això hi anem un parell de tardes cada setmana, perquè té un marit....!. Dos dies arriba tard perquè va a jugar a tenis, un altre  perquè fa un màster o com vulguis dir-li, que fa anys que dura i  ningú sap quan s’acabarà, i la resta de dies, el senyor arriba a casa, s’escarxofa davant de l’ordinador i no es belluga per a res del món. I jo em pregunto: ¿No podria donar-li un cop de mà, per exemple: buidar el rentavaixelles, parar o desparar la taula, o endreçar alguna cosa que tenen per allí sobre? Són coses, Eulàlia, que no costen gens! Mira si n’és de gros que l’altre dia, veig que ella prepara una colla de bosses per reciclar. Jo que li dic:Marta, això no pot anar-ho a llençar el Javier? Saps que em va contestar? No!, ho baixem amb l’Ona, que li fa molta gràcia i a més aprèn a reciclar. Digues-li a la iaia què fem al baixar les bosses. I saps que respon la nena?:” amb la mama baixem tot cantant: “Envàs on vas? On vas envàs? Encara que siguis de vidre, si ets de perfum... patatum!”  Què et sembla quina  bleda solellada que està feta la meva filla! però com que ell té el ”De” davant del cognom, De Carulla, no pot rebaixar-se.  

-Per l’amor de Déu, Montserrat, deixa’ls estar d’una vegada, sempre estàs amb el mateix, ja  sembla la cançó de l’enfadós ,-  diu l’Emili

S’obre la porta del metge: Sra. Masgrau?  -crida l’infermera -  Adéu-siau, a veure si és veritat i quedem per  trobar-nos una estona, fa l’Eulàlia com a comiat. 

-I tu, Emili, no pots deixar per una estona aquests maleïts encreuats i fer-me quedar bé davant dels altres? Quin dimontri de paraula busques ara amb aquest desfici?

- Ocell exòtic de cua curta,  de colors virolats, fàcilment domesticable, que aprèn a dir  paraules i frases senceres i no para de repetir-les durant  tot el dia...,  cinc lletres i comença amb dues eles....                              

      P. de S.