Silvana no només se’n deia la Silvana Mangano.

La meva àvia materna era una dona de bosc. Així és definia ella mateixa. Havia nascut el 1881 a Osor, però no allà al mig del poble, no, a les afores en una masia al mig del bosc que en deien “El Gomis”. Hi va viure fins que es va casar amb un noi de Sant Hilari de Sacalm, en Jaume Torras Fradera. Això era quelcom que també recalcava molt. M’imagino que a aquella època, viure per aquells mons devia ser quelcom d’ intrigant, i de ben segur que feia a la gent forta, i a les dones, no us ho vull dir.

Quan érem petits, li encantava explicar històries a la vora del foc. Encara no hi havia televisió ni quasi bé radio. La mare s’enfadava i sempre li deia “mare vos sempre esteu igual, no veieu que espanteu a les criatures ?” i així ens feien anar al llit i ja s’havia acabat. Però ella d’un dia per l’altre acabava sempre explicant allò que el dia abans havia començat.

L’àvia es deia Silvana Vilaró Roca i va morir el 1963, quan jo tenia 13 anys; ella en tenia 82. Recordo que va ser una dona que va morir gran, en aquells moments la gent no vivia tants anys. Una dona valenta i amb molta empenta. Quan li fèiem alguna malifeta i no ens podia haver ens tirava una pedra. Val a dir que fins que es va posar malalta, tres mesos abans de morir, anava encara a fer “clavellines” i a recollir herba pels conills. Teníem un petit hort al costat de casa a on ella hi cultivava enciams, verdures i cols per les gallines, perquè també teníem un galliner.

L’ àvia Silvana no sabia llegir ni escriure. Deia que quan ella era jove, les noies anaven a costura però no a aprendre de lletra, sinó a cosir i altres feines de la casa.  Però, bàsicament es quedaven a cuidar els germans petits. Fins que, de gran, va aprendre a llegir textos senzills. Però escriure no va arribar a fer-ho mai. Signava amb el dit. Us en recordeu d’aquesta pràctica?

Quan jo era petita  al poble érem uns 4.500 habitants i, com passava a la majoria de pobles, ens coneixíem tots i moltes cases tenien sobrenom. A casa meva era ca la Silvana.  Explicava que el nom que li volien posar era Survanda, però que quan el seu pare la va anar a inscriure, l’escrivent de torn li va dir que aquest nom no existia, i li va suggerir que li posés Silvana. Com pot ser que allà, a mig de les Guilleries, al segle XIX, hi hagués algú que conegués un nom tan sofisticat i de procedència italiana? Doncs sí. A partir d’ aquí, a totes les nenes a qui l’àvia va ser padrina li posava Silvana. Així doncs una seva neboda que vivia a Anglès se’n deia, la meva germana que té 14 anys més que jo, se’n diu, i la meva cosina, de la mateixa edat de la meva germana, no se’n diu perquè el capellà de torn no li va voler  posar perquè deia que no estava al santoral. Llavors no ho sé, però ara sí, que ho està, i es celebra el 20 de febrer.

El meu germà, que té quatre anys més que jo, li van posar Jaume (que com ja us he dit era el nom del meu avi matern), i ell li va posar Silvana a la seva filla. També la meva cosina li va posar Silvana a la seva. Així, resulta que la meva àvia va crear una certa tradició amb el seu nom. Després de morta la tradició la va continuar la meva germana, i com de Silvana, només n’hi havia una al poble, tothom la coneixia. I no només a ella, sinó a tots nosaltres. Érem de ca la Silvana, al meu germà li deien Silvano i a mi, la Silvana petita, sense oblidar la mare i el pare de la Silvana.  Fins i tot gent que va arribar després al poble estava convençuda que el meu germà es deia Silvano. I no tenien molt clar si el meu germà es deia Silvano perquè era germà de la Silvana, o a ella li deien Silvana perquè era germana d’en Silvano. Com veieu una mica d’embolic si que va crear el nom.

La meva germana va voler continuar amb la tradició de l’ àvia, i volia posar el seu nom a les netes, seves o meves. Però això sí que no ho ha pas aconseguit. Ja fa molt de temps que són els pares qui decideixen el nom dels infants. Per tant, la Silvana més jove té trenta-sis anys.

 Quan havien de néixer els meus fills, tan el primer com el segon, sempre em preguntava quin nom els hi posaríem i jo deia noms de nois (en aquella època no es sabia el sexe de les criatures fins que naixien) llavors ella em deia “i si és una nena?”, “doncs no ho sé”  li deia jo  i ella insistia “pensa un nom” i jo li deia “si és una nena li posarem Maria” i ella em contestava “si us plau pensa un nom que naixerà una nena i encara li posaràs Maria”. Està clar que el que ella volia sentir era….Silvana!!!

No va caldre pensar si li posàvem Silvana o no, perquè van néixer dos nois, un es diu com l’avi patern i l’ altre com el besavi matern. Ah! I ella tampoc va poder posar el seu nom a cap dels seus fills, que també van ser nois.

Però els embolics amb els noms familiars no només venen per part de la meva àvia materna, també n’hi ha hagut amb el nom de l’avi Torras, i no parlem dels avis paterns, que en aquest cas em va tocar a mi de ple. La magnitud del tema va arribat a tal punt, que el jutge m’ha reconegut que el meu primer cognom pot estar escrit amb G o amb  J, i el segon amb e o amb a. Però això, en tot cas, serà tema per un altre dia.

                                                 Sarró de Somnis