DILEMA RESOLT.  

     

(Estil directe lliure)

Recordo aquell dia com si fos avui. Estava a la finestra del menjador de casa mirant encantada el terra del pati de sorra que teníem a baix. Per un moment em vaig quedar enfavada, la mirada perduda però fixa al llimoner, que frondós!, ple de llimones!. Les joguines de la canalla disperses pel terra i el galliner buit, anàvem a desmuntar-lo, ja feia temps que havíem decidit de no criar més pollets ni ànecs. L’etapa de dedicació exclusiva a la casa i a la família estava arribant a la seva fi.

Havien passat cinc anys des del naixement del meu primer fill, ara en tenia dos i malgrat tot el tragí d’aquells anys notava dintre meu un buit que no coneixia però si que identificava. Quelcom estava canviant dintre meu i quelcom m’empenyia a canviar fora meu.

Per un moment els ulls varen deixar de mirar el buit per posar-se damunt del rellotge, oh! que tard! Tinc d’ anar a recollir els nens –vaig dir, i vaig sortir corrent.

L’ endemà tan bon punt em vaig despertar el primer que vaig fer va ser baixar al garatge. Allà, en unes capses hi havia tots els llibres i els apunts del meus estudis abandonats. Sense saber-ho aquella nit en mig del son vaig descobrir el canvi que volia fer, seguir en la meva lluita. I per això calia emprendre de nou els estudis que temps enrere havia deixat. Així és que vaig recollir la caixa amb tots els materials i la vaig posar damunt la taula de l’ estudi. Ja tenia clar el que faria, continuaria estudiant.

(Estil indirecte lliure)

Recorda aquell dia com si fos avui. Estava a la finestra del menjador de casa seva mirant encantada el terra del pati de sorra que tenien a baix. Per un moment es va quedar enfavada, la mirada perduda però fixa al llimoner, què frondós!, ple de llimones!. Les joguines de la canalla disperses pel terra i el galliner buit, anaven a desmuntar-lo, ja feia temps que havien decidit de no criar més pollets ni ànecs. L’ etapa de la dedicació exclusiva a la casa i a la família estava arribant a la seva fi.

Havien passat cinc anys des del naixement del seu primer fill, ara en tenia dos i malgrat tot el tragí d’ aquells anys notava dintre seu un buit que no coneixia però sí que identificava. Quelcom estava canviant dintre meu i quelcom l’ empenyia a canviar fora seu.

Per un moment els ulls varen deixar de mirar el buit per posar-se damunt del rellotge, oh! que tard! Se’n havia d’anar a recollir els nens, i va sortir corrent.

L’ endemà, tan bon punt es va despertar, el primer que va fer va ser baixar al garatge. Allà en unes capses hi havia tots els llibres i els apunts dels seus estudis, abandonats. Sense saber-ho aquella nit en mig del son va descobrir el canvi que volia fer, seguir en la seva lluita i per això calia emprendre de nou els estudis que temps enrere havia deixat. Així és que va recollir la caixa amb tots els materials i la va posar damunt la taula de l’ estudi ja tenia clar el que faria, continuaria estudiant.

                                                     Sarró de somnis

LA VERITAT ESCAPÇADA

La família Armengol era  lliberal, culturalment rica i oberta de ment. Em va acollir molt bé, tenia un lloc privilegiat. Em sentia acompanyat , ben cuidat i reposava en un gran saló. Un bon finestral cobert amb unes cortines translúcides per matisar el llum.

A la sala s'hi podien passar bones estones i el mobiliari em feia sentir còmode, la taula i les vitrines eren de roure envernissat amb dibuixos i sanefes modernistes. El sofà era de pell d'un color fosc indefinit i la catifa era portada de Pèrsia, regal de l'oncle Miquel.

No cal dir que amb totes aquestes atencions em sentia feliç i afortunat.

Un dia, però, aquesta felicitat es va estroncar de cop quan una persona, sense miraments, em va mutilar. Aconseguí quedar-se part de mi després d'un llarg estira i arronsa. Ja mai més serviria per fer la meva feina en aquesta vida.

Primer ningú s'adonà del què havia passat, fins que un dia , el fill dels Armengol, va voler que jo l'hi expliqués una història.

No sabeu com va quedar en Jordi quan, al punt més interessant del relat, va perdre el fil de la història. El llibre que tenia a les mans amb tanta il·lusió estava mutilat, li mancaven unes pàgines que algun destraler havia arrancat.

Ja podeu imaginar la fi que m'esperava, un llibre sense totes les pàgines no serveix per a rés. A partir d'aquell moment ja em vaig veure arraconat. Es van acabar aquells privilegis de viure en un gran saló, fins que en Jordi va tenir la gran pensada d'anar a la biblioteca Fidel Fita d'Arenys a veure si tenien el mateix llibre.

Quan va poder seguir la història i va llegir el què s'hi explicava es va sentir enganyat, perquè el seu oncle Miquel sempre li comentava relats de la seva joventut, des d'un punt de vista molt diferent al de les meves pàgines. De seguida s'adonà que les fanfarronades que li explicava l'oncle com a soldat distingit dins la “División Azul”, no tenien rés de heroïcitat, sinó que eren barbaritats del que no se'n podia sentir orgullós.

El fill dels Armengol va fer fotocòpies de les quatre pàgines i les va posar dins el llibre de la biblioteca de casa. En aquell moment em vaig tornar a sentir feliç de poder guardar la historia sense retallades.

Així va ser com vaig continuar a la mateixa lleixa i amb el mateix orgull de sempre.

                                                                                                                                                                                                                                                     Menina

                                                                                                                                

                                                                                                                                             

“EL SOT DE SANT PERE”

El Sot de Sant Pere era un rodamón que anava de masia en masia cercant un plat calent, un jaç per dormir i, potser, quatre rals d’almoina o una mica de tabac. Duia per nom el del seu lloc d’origen: no era “l’home del Sot de Sant Pere” sinó “el Sot de Sant Pere” així, directament, o almenys d’aquesta manera el coneixien tots els pagesos de l’entorn; suposaven que provenia d’algun paratge, així anomenat, dels topants del Montnegre, però jo mai no he pogut, encara, identificar-ne l’indret. Per als menuts era com si ens anomenessin “l’home del sac”... però ens fascinava.

Arribava a Can Maresma al capvespre, a entrada de fosc... s’asseia a l’escó, vora la llar i feia petar la xerrada amb els masovers mentre sopava un xic: un plat fondo de brou per començar; tot seguit, seques amb cansalada i quatre nous o avellanes per postres; tot acompanyat d’uns bons traguets de vi de la casa... (mai tan ben dit). Era més aviat baix, magre, anava mal afaitat i força malgirbat, com un perdulari; duia sabates molt gastades de tant caminar, camises i pantalons apedaçats, donats pels pagesos que els havien bandejat per vells o estripats. Quants camins i dreceres dels verals del Montnegre no hauria trepitjat aquest vagabund! Quantes històries de masovers, carboners i llenyataires devia conèixer i escampar per totes les masies del seu recorregut!

Però el que més ens neguitejava del seu pas per la masia era la vinguda de la nit. El Sot era un fumador empedreït i en Miquel de Can Quildo, el masover de la caseta del darrere, li requisava el tabac i els llumins abans que se n’anés a dormir a la pallissa. Tothom li recomanava que tingués cura de no encendre cap foc, però qui diu que en una butxaca del fons de la jaqueta o dels pantalons no amagués altres cigarretes i llumins? La nit que el Sot de Sant Pere dormia a la pallissa era una nit intranquil·la per a nosaltres. Dormíem malament, ens despertàvem sovint i enmig del silenci nocturn, només trencat pel crit de l’òliba, ens semblava sentir un espetarrec de flames, el terrabastall d’un incendi a l’altre costat del carreró de les quadres i les pallisses. Sortosament, només eren malsons...

L’endemà ja no el vèiem. De bon matí, a trenc d’alba, s’acomiadava d’en Miquel, recuperava cigarretes i llumins i se n’anava, camins enllà, cap a una altra masia. S’enduia, també, el nostre temor i ens deixava, inesborrable, aquest record.

                             Roc de Vallsanís