L’ACOMPANYO
EN EL SENTIMENT
En Jaume
Bartrina i Fors, des que va deixar d’anar a col·legi – i d’això en fa uns
quants anys- ha treballat sempre a Manufactures Llanarenques S. A. La sevsa
mare n’havia estat cosidora tota la vida
i, quan el noi va acabar els estudis de “Comerç”, va demanar al Sr.
Castelltort, el propietari de l’empresa, feina per a en Jaumet. El Sr. Castelltort la va complaure i el noi
va entrar d’escrivent al despatx.
En
Jaume - devia venir-li de família- era un llepaculs. No era cap llumenera però
posava tots els sentits en la feina encomanada: era obedient i submís amb
qualsevol decisió empresarial i no escatimava temps ni esforços per demostrar
davant dels seus superiors i sobretot del Sr. Castelltort, la seva total
lleialtat i fidelitat a l’empresa.
Sempre
estava d’acord amb qualsevol iniciativa que el seu encarregat li suggerís, però si aquest era substituït per
un altre, tot i ser d’opinions diferents, ell també canviava i continuava
lleial al nou superior amb més exageració i teatralitat si cap. No els portava mai la contraria; en canvi, es feia
l’exigent, quan havia de comunicar alguna ordre a qualsevol altra persona de
l’empresa. Era el que es coneix com “un pilota total”. Amb aquesta manera de ser va fer molt sovint el ridícul i va esdevenir la riota de tots els
companys; ell, però, estava joiós i cofoi del seu comportament.
Al
Sr. Castelltort, catalanista de soca-rel - a qui de tant en tant trobava pels passadissos- li demostrava alhora submissió i catalanitat
insubornable; quan aquest al cap d’uns anys, es vengué l’empresa a una
multinacional, aquesta va canviar tot el seu organigrama i va designar un director general jove, cregut i
de parla castellana; en Jaume tot i advertir des del primer moment que el nou
director comprenia prou bé el català, ell va ser dels pocs que, en les comptades ocasions en què
pogué parlar-hi, ho féu sempre en castellà.
El
nou director general, el Sr. Javier Velasco i Espinosa de los Monteros, una de les normes que va imposar va ser convocar
reunions periòdiques amb cadascuna de les
diferents seccions de l’empresa. Com que en Jaume tenia un càrrec intermedi a
la secció de producció, de tant en tant el Sr. Godes, director d’aquesta el
convocava per assistir-hi, cosa que el fascinava, i aprofitava la més petita
ocasió per ficar-hi cullerada. Presumia així davant de companys i forans de
tenir relació personal amb el Sr. Velasco.
Durant
unes vacances, en què per uns dies va perdre el contacte amb els companys,
va llegir al diari una esquela amb el nom d’Alvaro Velasco, vidu de Manuela
Espinosa de los Monteros un dels fills del
qual es deia Javier, no va tenir cap dubte: havia mort el pare del “seu”
director general. Li va entrar una gran excitació i va córrer a consultar a la Quimeta, la seva
dona, què havien de fer. Coincidència total: anar personalment a presentar el condol al Sr. Velasco.
Amb
el vestit fosc de les grans ocasions, en Jaume i la Quimeta varen enfilar el
camí del tanatori. No hi havien estat mai i la primera sorpresa fou just abans
de sortir del cotxe, quan un jove vestit adequadament, ajudava els conductors
en la maniobra d’aparcar. Acabava de fer-ho amb el cotxe que el precedia i ara
es dirigí cap a ell i amb senyals molt visibles, ara enrere, ara més a l’esquerra, ara adreci i ja està bé. En Jaume
li ho va agrair i va estarrufar-se i per recomanació de la Quimeta, va oferir-li unes monedes. Li va costar
entendre que el jove les rebutgés amb tanta vehemència.
Només
sortir de l’ascensor que els pujà fins a la planta, es trobaren davant de la floristeria. La Quimeta va insinuar a en Jaume que potser
caldria comprar un petit ram de flors. “Jaume hem de quedar bé i ara no ens vindrà
d’això”, va dir-li. Dit i fet, amb unes flors a la mà i per entre una munió
de gent desconeguda es varen trobar davant de la porta d’una de les sales de vetlla.
En Jaume, novell i nerviós, sense
encomanar-se ni a Déu ni a sa mare, s’hi endinsà fins al fons i, amb cara de
circumstàncies, s’abraçà amb el primer que se li posà al davant; va donar-li un
més que sentit condol, li lliurà el ram de flors i, per demostrar que coneixia
a fons al difunt, es va deixar anar:“Ningú
hagués pensat fa només dos mesos, quan D. Alvaro va assistir a la inauguració
de les noves instal·lacions de l’empresa, que el desenllaç seria tan ràpid,”
i va preguntar tot seguit -que era el
que realment l’interessava- per l’altre fill, D. Javier, a qui volia saludar
personalment. Amb dificultats, el seu interlocutor va poder tallar-lo per
dir-li que li semblava s’havia produït un mal entès o, millor dit, que s’havia
equivocat de sala de vetlla, “Perdoni,
però el difunt no és diu Alvaro, no és el
meu pare sinó el meu germà i és impossible que fa dos mesos hagués assistit a
cap inauguració ja que fa més de dos anys
que ha estat enllitat en un geriàtric i tampoc té cap fill que es digui Javier”
Si el punxen no li surt sang. Avergonyit
i vermell com un pigot, va donar una forta estrebada a la Quimeta i es trobaren
altra vegada a l’avantsala del lloc de vetlla.
Trepitjar-la
i veure D. Javier entrant a la sala del
costat va ser instantani. En Jaume, amb
la Quimeta enganxada, s’hi introduí sense miraments, abraçà al seu director
general, que no esperava aquesta visita i tots dos notaren un moment de
desconcert quan en apropar-s’hi un xicot jove i endolat, es creuaren unes estranyes
mirades. “Nacho, os conoceis? preguntà
el Sr. Velasco al seu fill. El xicot
respongué: “Sí papà, nos hemos conocido
aparcando.”
Quan
D. Javier els acompanyava cap a la porta per donar per finalitzada la visita, es
va creuar amb la seva muller i els la
presentà: “Mi esposa, ella sí habla catalan, es de Manresa” els digué. En Jaume, fent una
espectacular reverència, respongué d’una manera ben galdosa:“Sra. ha estat un plaer, fins a una altra.”
Van
deixar pas a un empleat de la floristeria que els portava un ram“ I les nostres flors?” va remugar la
Quimeta. Lacònicament, en Jaume respongué: “Malaguanyades”
P. de S.
