Missatge dels profes

Deia un savi que “la vida només es transmet fent l’amor, ja sigui procreant, obrant o resant, i allà on no hi ha amor, només hi ha una caricatura de la vida, avorriment i mort”. En el nostre taller ens hem fet ressò d’aquestes paraules i ens dediquem a això, a fer l’amor. El fan les paraules entre elles, les causes amb els efectes, la forma amb el seu clàssic amant: el contingut; les aparences amb els desitjos més ocults. I el resultat, com acostuma a passar quan es fa l’amor, són uns bonics i petitons fillets: els textos. N’hi ha de més curts i de més llargs, poètics o irònics, tendres i, fins i tot terrorífics. De manera que, quan els llegiu, preneu-vos-ho com si uns pares us ensenyessin la foto de les seves criatures que, per descomptat, són les més boniques del món.

diumenge, 16 de març del 2014

L’ACOMPANYO EN EL SENTIMENT
 

En Jaume Bartrina i Fors, des que va deixar d’anar a col·legi – i d’això en fa uns quants anys- ha treballat sempre a Manufactures Llanarenques S. A. La sevsa mare n’havia estat cosidora  tota la vida i, quan el noi va acabar els estudis de “Comerç”, va demanar al Sr. Castelltort, el propietari de l’empresa, feina per a en Jaumet.  El Sr. Castelltort la va complaure i el noi va entrar d’escrivent al despatx.

En Jaume - devia venir-li de família- era un llepaculs. No era cap llumenera però posava tots els sentits en la feina encomanada: era obedient i submís amb qualsevol decisió empresarial i no escatimava temps ni esforços per demostrar davant dels seus superiors i sobretot del Sr. Castelltort, la seva total lleialtat i fidelitat a l’empresa.

Sempre estava d’acord amb qualsevol iniciativa que el seu encarregat  li suggerís, però si aquest era substituït per un altre, tot i ser d’opinions diferents, ell també canviava i continuava lleial al nou superior amb més exageració i teatralitat si cap. No els  portava mai la contraria; en canvi, es feia l’exigent, quan havia de comunicar alguna ordre a qualsevol altra persona de l’empresa. Era el que es coneix com “un pilota total”.  Amb aquesta manera de ser va fer molt sovint el  ridícul i va esdevenir la riota de tots els companys; ell, però, estava joiós i cofoi del seu comportament.

Al Sr. Castelltort, catalanista de soca-rel - a qui de tant en tant  trobava pels passadissos-  li demostrava alhora submissió i catalanitat insubornable; quan aquest al cap d’uns anys, es vengué l’empresa a una multinacional, aquesta va canviar tot el seu organigrama i  va designar un director general jove, cregut i de parla castellana; en Jaume tot i advertir des del primer moment que el nou director comprenia prou bé el català, ell va ser  dels pocs que, en les comptades ocasions en què pogué parlar-hi, ho féu sempre en castellà.    

El nou director general, el Sr. Javier Velasco i Espinosa de los Monteros,  una de les normes que va imposar va ser convocar  reunions periòdiques amb cadascuna de les diferents seccions de l’empresa. Com que en Jaume tenia un càrrec intermedi a la secció de producció, de tant en tant el Sr. Godes, director d’aquesta el convocava per assistir-hi, cosa que el fascinava, i aprofitava la més petita ocasió per ficar-hi cullerada. Presumia així davant de companys i forans de tenir relació personal amb el Sr. Velasco.

Durant unes vacances, en  què  per uns dies va perdre el contacte amb els companys, va llegir al diari una esquela amb el nom d’Alvaro Velasco, vidu de Manuela Espinosa de los Monteros  un dels fills del qual es deia Javier, no va tenir cap dubte: havia mort el pare del “seu” director general. Li va entrar una gran excitació i  va córrer a consultar a la Quimeta, la seva dona, què havien de fer. Coincidència total: anar personalment  a presentar  el condol al Sr. Velasco.




Amb el vestit fosc de les grans ocasions, en Jaume i la Quimeta varen enfilar el camí del tanatori. No hi havien estat mai i la primera sorpresa fou just abans de sortir del cotxe, quan un jove vestit adequadament, ajudava els conductors en la maniobra d’aparcar. Acabava de fer-ho amb el cotxe que el precedia i ara es dirigí cap a ell i amb senyals molt visibles, ara enrere, ara més a l’esquerra, ara adreci i ja està bé. En Jaume li ho va agrair i va estarrufar-se i per recomanació de la Quimeta,  va oferir-li unes monedes. Li va costar entendre que el jove les  rebutgés  amb tanta vehemència.

Només sortir de l’ascensor que els pujà fins a la planta, es trobaren davant de la floristeria.  La Quimeta va insinuar a en Jaume que potser caldria comprar un petit ram  de flors. “Jaume hem de quedar bé i ara no ens vindrà d’això”, va dir-li. Dit i fet, amb unes flors a la mà i per entre una munió de gent desconeguda es varen trobar davant de la  porta d’una de les sales  de vetlla.  En Jaume, novell i  nerviós, sense encomanar-se ni a Déu ni a sa mare, s’hi endinsà fins al fons i, amb cara de circumstàncies, s’abraçà amb el primer que se li posà al davant; va donar-li un més que sentit condol, li lliurà el ram de flors i, per demostrar que coneixia a fons al difunt, es va deixar anar:“Ningú hagués pensat fa només dos mesos, quan D. Alvaro va assistir a la inauguració de les noves instal·lacions de l’empresa, que el desenllaç seria tan ràpid,”  i va preguntar tot seguit -que era el que realment l’interessava- per l’altre fill, D. Javier, a qui volia saludar personalment. Amb dificultats, el seu interlocutor va poder tallar-lo per dir-li que li semblava s’havia produït un mal entès o, millor dit, que s’havia equivocat de sala de vetlla, “Perdoni, però el difunt no és diu Alvaro, no és  el meu pare sinó el meu germà i és impossible que fa dos mesos hagués assistit a cap inauguració ja que fa més  de dos anys que ha estat enllitat en un geriàtric i tampoc té cap fill que es digui Javier”  Si el punxen no li surt sang. Avergonyit i vermell com un pigot, va donar una forta estrebada a la Quimeta i es trobaren altra vegada a l’avantsala del lloc de vetlla.  

Trepitjar-la i veure  D. Javier entrant a la sala del costat va ser  instantani. En Jaume, amb la Quimeta enganxada, s’hi introduí sense miraments, abraçà al seu director general, que no esperava aquesta visita i tots dos notaren un moment de desconcert quan en apropar-s’hi un xicot jove i endolat, es creuaren unes estranyes mirades.  “Nacho, os conoceis? preguntà el Sr. Velasco al seu fill.  El xicot respongué: “Sí papà, nos hemos conocido aparcando.”

Quan D. Javier els acompanyava cap a la porta per donar per finalitzada la visita, es va creuar  amb la seva muller i els la presentà: “Mi esposa, ella sí habla catalan, es de Manresa” els digué. En Jaume, fent una espectacular reverència, respongué d’una manera ben galdosa:“Sra. ha estat un plaer,  fins a una altra.”

Van deixar pas a un empleat de la floristeria que els portava un ram“ I les nostres flors?” va remugar la Quimeta. Lacònicament, en Jaume respongué: “Malaguanyades”             

                                                                                                                                                       P. de S.








divendres, 14 de març del 2014

AMISTAD, AMOR, Y TAPAS


            -¡Hola Princesa de las tapas¡-
            Al oír esta voz que me era familiar, he dejado los platillos dentro de la vitrina frigorífica, y al levantar la cabeza he visto que ahí estaba ella, Sofí, mi compañera y amiga cuando empecé a trabajar para Carlos, mi actual pareja sentimental y socio del bar de tapas que regentamos desde hace dos años, justo el tiempo de su ausencia. Al salir  de detrás del mostrador  nos hemos abrazado y besado con efusión. Pero...pero acto seguido he sentido un aguijonazo en el pecho. Como si un peligro premonitorio hubiera venido de visita.
***
            En octubre del pasado año, Carlos me sugirió la idea de ir a Bilbao y San Sebastián. Estos  lugares eran buenos para rastrear, y si fuere necesario copiar algunas recetas de tapas. Teníamos que romper la inercia en la que estábamos sumergidos por la enquistada crisis que vivíamos. Debíamos  ofrecer a nuestros clientes algo nuevo, diferente y original. Estuvimos diez días allí y otros diez en Barcelona, donde participamos en un curso que impartieron dos renombrados cocineros de nuestra tierra. Fue lo más provechoso y práctico  que  hicimos en mucho tiempo. Fuimos adquiriendo un excelente pedigrí, aunque para esto tuvimos que sacrificar parte de  nuestras  relaciones personales. Nos turnábamos, y aunque seguíamos profundamente enamorados, el cansancio nos hizo aparcar nuestros proyectos familiares de futuro. Nos dimos una tregua de dos años. Si el negocio seguía por estos derroteros, intentaríamos ir a buscar el hijo que deseábamos. Los martes durante nuestro descanso semanal, nos resarcíamos de nuestras carencias amorosas.
           
***     
            Le he contado a Carlos la visita de Sofí y sus intenciones de venir a trabajar con nosotros. Ella tiene la seguridad de cumplir los requisitos que demandamos en nuestro anuncio. (Me ha parecido que se ha mostrado   excesivamente entusiasmado) No me ha agradado en absoluto, ni he podido evitar hacer un play back mental de nuestra época juntas, y no me ha complacido recordar nuestras mutuas confidencias. Ella, lo mismo que yo,  tenía la intención de tirarle "los tejos" a Carlos. Incluso hicimos apuestas sobre "quien se llevaría el gato al agua"  Y ahora se presenta de improviso, y yo no sé con que intenciones. He intentado rebajar el entusiasmo de Carlos, con frases tan manidas como... Nunca segundas partes fueron buenas y otras lindezas de las que no ha hecho caso, pues según dijo...
            -Son zarandajas de pueblo.-
            Y apostilló.
            -Fuimos un buen equipo, y si cada uno ocupa el lugar que le corresponde no ha de haber ningún problema.-
            Encima a abogado por ella, recordándome lo carismática que era.
A despecho mío, hemos quedado para el próximo miércoles para hablar del posible contrato. 
           
***
            Ya es miércoles. Una extraña sudoración humedece mis manos y siento como palpita mi corazón. Ahí está, sigue siendo puntual. Viene  acompañada de una mujer rubia, alta, vestida con un traje chaqueta.  Es guapa, aunque de facciones duras, sus ojos azules tienen una mirada fría. ¿Quien será? Las saludo, aun que no puedo evitar una merma de mi anterior afecto.
            -Hola, ¿como estás?- 
            Me la presenta.
            -Adela esta es Sonia, la amiga de la que te he hablado.-
            Nos saludamos. Me estrecha la mano. Ni por asomo me acerca el rostro. No sé que me pasa, siento como si algo se desquebraja en mi interior. Objetivamente no tengo razón alguna para sentirme así, pero no puedo evitarlo. Mis sentimientos me delatan. Sofí sonríe enseñando esa dentadura endemoniada mente bella y perfecta. Me coge las manos y me mira directamente a los ojos. ¡Que inteligente  es! ¡La muy zorra ha intuido y adivinado mis pesares!  Me tranquiliza con estas palabras.
            -Cariño está tranquila. Como puedes ver, la vida da muchas vueltas. No temas nada, Adela y yo somos pareja desde hace más de un año, y te garantizo que somos muy felices.-
            Sigue mostrando esa arrebatadora sonrisa. Su insólita confesión me deja durante un largo rato perpleja. Por fin reacciono. Me levanto y le doy un abrazo y le digo con toda la alegría de mi corazón.
            -¡Eres una tía legal! ¿Te parece que os invite con algunas de mis famosas tapas? ¡Voy a llamar a Carlos!  Creo que no será necesario que venga.
                                                                                                                                                     T.V. Tolsa

dimecres, 12 de març del 2014

DILEMA RESOLT.  

     

(Estil directe lliure)
Recordo aquell dia com si fos avui. Estava a la finestra del menjador de casa mirant encantada el terra del pati de sorra que teníem a baix. Per un moment em vaig quedar enfavada, la mirada perduda però fixa al llimoner, que frondós!, ple de llimones!. Les joguines de la canalla disperses pel terra i el galliner buit, anàvem a desmuntar-lo, ja feia temps que havíem decidit de no criar més pollets ni ànecs. L’etapa de dedicació exclusiva a la casa i a la família estava arribant a la seva fi.
Havien passat cinc anys des del naixement del meu primer fill, ara en tenia dos i malgrat tot el tragí d’aquells anys notava dintre meu un buit que no coneixia però si que identificava. Quelcom estava canviant dintre meu i quelcom m’empenyia a canviar fora meu.
Per un moment els ulls varen deixar de mirar el buit per posar-se damunt del rellotge, oh! que tard! Tinc d’ anar a recollir els nens –vaig dir, i vaig sortir corrent.
L’ endemà tan bon punt em vaig despertar el primer que vaig fer va ser baixar al garatge. Allà, en unes capses hi havia tots els llibres i els apunts del meus estudis abandonats. Sense saber-ho aquella nit en mig del son vaig descobrir el canvi que volia fer, seguir en la meva lluita. I per això calia emprendre de nou els estudis que temps enrere havia deixat. Així és que vaig recollir la caixa amb tots els materials i la vaig posar damunt la taula de l’ estudi. Ja tenia clar el que faria, continuaria estudiant.
(Estil indirecte lliure)
Recorda aquell dia com si fos avui. Estava a la finestra del menjador de casa seva mirant encantada el terra del pati de sorra que tenien a baix. Per un moment es va quedar enfavada, la mirada perduda però fixa al llimoner, què frondós!, ple de llimones!. Les joguines de la canalla disperses pel terra i el galliner buit, anaven a desmuntar-lo, ja feia temps que havien decidit de no criar més pollets ni ànecs. L’ etapa de la dedicació exclusiva a la casa i a la família estava arribant a la seva fi.
Havien passat cinc anys des del naixement del seu primer fill, ara en tenia dos i malgrat tot el tragí d’ aquells anys notava dintre seu un buit que no coneixia però sí que identificava. Quelcom estava canviant dintre meu i quelcom l’ empenyia a canviar fora seu.
Per un moment els ulls varen deixar de mirar el buit per posar-se damunt del rellotge, oh! que tard! Se’n havia d’anar a recollir els nens, i va sortir corrent.
L’ endemà, tan bon punt es va despertar, el primer que va fer va ser baixar al garatge. Allà en unes capses hi havia tots els llibres i els apunts dels seus estudis, abandonats. Sense saber-ho aquella nit en mig del son va descobrir el canvi que volia fer, seguir en la seva lluita i per això calia emprendre de nou els estudis que temps enrere havia deixat. Així és que va recollir la caixa amb tots els materials i la va posar damunt la taula de l’ estudi ja tenia clar el que faria, continuaria estudiant.
                                                     Sarró de somnis