L’ACOMPANYO EN EL SENTIMENT

 

En Jaume Bartrina i Fors, des que va deixar d’anar a col·legi – i d’això en fa uns quants anys- ha treballat sempre a Manufactures Llanarenques S. A. La sevsa mare n’havia estat cosidora  tota la vida i, quan el noi va acabar els estudis de “Comerç”, va demanar al Sr. Castelltort, el propietari de l’empresa, feina per a en Jaumet.  El Sr. Castelltort la va complaure i el noi va entrar d’escrivent al despatx.

En Jaume - devia venir-li de família- era un llepaculs. No era cap llumenera però posava tots els sentits en la feina encomanada: era obedient i submís amb qualsevol decisió empresarial i no escatimava temps ni esforços per demostrar davant dels seus superiors i sobretot del Sr. Castelltort, la seva total lleialtat i fidelitat a l’empresa.

Sempre estava d’acord amb qualsevol iniciativa que el seu encarregat  li suggerís, però si aquest era substituït per un altre, tot i ser d’opinions diferents, ell també canviava i continuava lleial al nou superior amb més exageració i teatralitat si cap. No els  portava mai la contraria; en canvi, es feia l’exigent, quan havia de comunicar alguna ordre a qualsevol altra persona de l’empresa. Era el que es coneix com “un pilota total”.  Amb aquesta manera de ser va fer molt sovint el  ridícul i va esdevenir la riota de tots els companys; ell, però, estava joiós i cofoi del seu comportament.

Al Sr. Castelltort, catalanista de soca-rel - a qui de tant en tant  trobava pels passadissos-  li demostrava alhora submissió i catalanitat insubornable; quan aquest al cap d’uns anys, es vengué l’empresa a una multinacional, aquesta va canviar tot el seu organigrama i  va designar un director general jove, cregut i de parla castellana; en Jaume tot i advertir des del primer moment que el nou director comprenia prou bé el català, ell va ser  dels pocs que, en les comptades ocasions en què pogué parlar-hi, ho féu sempre en castellà.    

El nou director general, el Sr. Javier Velasco i Espinosa de los Monteros,  una de les normes que va imposar va ser convocar  reunions periòdiques amb cadascuna de les diferents seccions de l’empresa. Com que en Jaume tenia un càrrec intermedi a la secció de producció, de tant en tant el Sr. Godes, director d’aquesta el convocava per assistir-hi, cosa que el fascinava, i aprofitava la més petita ocasió per ficar-hi cullerada. Presumia així davant de companys i forans de tenir relació personal amb el Sr. Velasco.

Durant unes vacances, en  què  per uns dies va perdre el contacte amb els companys, va llegir al diari una esquela amb el nom d’Alvaro Velasco, vidu de Manuela Espinosa de los Monteros  un dels fills del qual es deia Javier, no va tenir cap dubte: havia mort el pare del “seu” director general. Li va entrar una gran excitació i  va córrer a consultar a la Quimeta, la seva dona, què havien de fer. Coincidència total: anar personalment  a presentar  el condol al Sr. Velasco.

Amb el vestit fosc de les grans ocasions, en Jaume i la Quimeta varen enfilar el camí del tanatori. No hi havien estat mai i la primera sorpresa fou just abans de sortir del cotxe, quan un jove vestit adequadament, ajudava els conductors en la maniobra d’aparcar. Acabava de fer-ho amb el cotxe que el precedia i ara es dirigí cap a ell i amb senyals molt visibles, ara enrere, ara més a l’esquerra, ara adreci i ja està bé. En Jaume li ho va agrair i va estarrufar-se i per recomanació de la Quimeta,  va oferir-li unes monedes. Li va costar entendre que el jove les  rebutgés  amb tanta vehemència.

Només sortir de l’ascensor que els pujà fins a la planta, es trobaren davant de la floristeria.  La Quimeta va insinuar a en Jaume que potser caldria comprar un petit ram  de flors. “Jaume hem de quedar bé i ara no ens vindrà d’això”, va dir-li. Dit i fet, amb unes flors a la mà i per entre una munió de gent desconeguda es varen trobar davant de la  porta d’una de les sales  de vetlla.  En Jaume, novell i  nerviós, sense encomanar-se ni a Déu ni a sa mare, s’hi endinsà fins al fons i, amb cara de circumstàncies, s’abraçà amb el primer que se li posà al davant; va donar-li un més que sentit condol, li lliurà el ram de flors i, per demostrar que coneixia a fons al difunt, es va deixar anar:“Ningú hagués pensat fa només dos mesos, quan D. Alvaro va assistir a la inauguració de les noves instal·lacions de l’empresa, que el desenllaç seria tan ràpid,”  i va preguntar tot seguit -que era el que realment l’interessava- per l’altre fill, D. Javier, a qui volia saludar personalment. Amb dificultats, el seu interlocutor va poder tallar-lo per dir-li que li semblava s’havia produït un mal entès o, millor dit, que s’havia equivocat de sala de vetlla, “Perdoni, però el difunt no és diu Alvaro, no és  el meu pare sinó el meu germà i és impossible que fa dos mesos hagués assistit a cap inauguració ja que fa més  de dos anys que ha estat enllitat en un geriàtric i tampoc té cap fill que es digui Javier”  Si el punxen no li surt sang. Avergonyit i vermell com un pigot, va donar una forta estrebada a la Quimeta i es trobaren altra vegada a l’avantsala del lloc de vetlla.  

Trepitjar-la i veure  D. Javier entrant a la sala del costat va ser  instantani. En Jaume, amb la Quimeta enganxada, s’hi introduí sense miraments, abraçà al seu director general, que no esperava aquesta visita i tots dos notaren un moment de desconcert quan en apropar-s’hi un xicot jove i endolat, es creuaren unes estranyes mirades.  “Nacho, os conoceis? preguntà el Sr. Velasco al seu fill.  El xicot respongué: “Sí papà, nos hemos conocido aparcando.”

Quan D. Javier els acompanyava cap a la porta per donar per finalitzada la visita, es va creuar  amb la seva muller i els la presentà: “Mi esposa, ella sí habla catalan, es de Manresa” els digué. En Jaume, fent una espectacular reverència, respongué d’una manera ben galdosa:“Sra. ha estat un plaer,  fins a una altra.”

Van deixar pas a un empleat de la floristeria que els portava un ram“ I les nostres flors?” va remugar la Quimeta. Lacònicament, en Jaume respongué: “Malaguanyades”             

                                                                                                                                                       P. de S.