EL BOTIGUER DE QUEVIURES DE “ELS QUINZE”

Ara farà aproximadament un parell d'anys, en una festa d'aniversari de la filla d'uns amics, una dona  en sentir que algú em cridà Cardús (el meu segon cognom) ve cap a mi i em diu que la seva família tenien una parada al Born de fruites i verdures i tenien un client, molt amable i bona persona, que es deia Cardús, i jo salto amb un crit i dic, “era el meu padrí”. Preguntant si es deia Joaquim em va dir que sí, que tenia una botiga a “Els Quinze”, i que sempre portava espardenyes de pagès. Efectivament, vàrem continuar la conversa i vaig sentir una emoció intensa i ella va dir: “era un persona deliciosa”...

Al carrer Prats i Roqué núm. 43 de Barcelona, zona anomenada “Els Quinze” (1), hi havia una botiga de queviures, farcida de tot i força, on la venda era quasi tota a granel. La van tancar a primers dels noranta del segle passat.

Hi havia un taulell de fusta amb el sobre de marbre blanc amb betes grises i amb un forat amb un dipòsit per a l'oli que amb una palanca pujava el líquid grogós per un cilindre de vidre on tenia marques per a poder-lo mesurar, es mesurava amb petricons (aprox. 1/4 l). Les clientes portaven el càntir d'alumini, que tenia un broc, una nansa i tapa. (Això si que era reciclar.)

Arreu de la botiga hi havien sacs amb llegums: mongetes del ganxet, del carai i del genoll de Crist, llenties, cigrons... L'arròs (potser pel seu color blanc) anava dins uns sacs més polits, de roba de color blanc i amb cosits als costats amb un fistó amb cordills de colors.

Al darrere del taulell hi havia un caixons oberts de fusta amb les pastes de sopa, que posaven dins d'unes paperines de forma un con invertit de paper d'estrassa. Les tenien penjades amb claus de ganxo i ordenades per mides. A l'hora d'omplir tenien els llauradors, una mena de pala acanalada en forma de U i de mànec curt. El pernil es venia per unces (tres unces = 100 g); el cafè, també a granel, es guardava en un llauna; les olives eren dins una gerra i es treien amb un cullerot de fusta amb forats; les escombres eren de palma i mànec de canya. A la botiga s'hi flairaven totes les olors,

des de herbes aromàtiques com la farigola, el romaní i la menta o bé espècies com el pebre, el safrà i els canonets de canyella. La sal, el sucre i la farina de blat i de galeta, les tenia dins uns grans pots de vidre amb tapa de llautó, i els conservo encara ara, a la cuina de casa. La fruita i la verdura l'hi feien molt de goig, amb tant de color i olor, sempre fresca i posada amb molta cura dins uns cabassos de vímet, enamorava de veure.

L'oncle era una persona molt estimada per ser com era, bona persona, afable, bon jan i amb humor, no tenia mai un no per a ningú, “avui, Sr. Joaquim, no em va bé, apunti'm, no passi cuidado...quan cobri ja passaré”. El meu padrí, era un home alt i fort, amable i de mirada neta. En diríem d'ell que mai havia trencat cap plat. Cada matí, pels volts de les sis, amb el seu guardapols i les espardenyes de pagès amb betes negres, prenia un parell de grans cistells i amb el metro anava al Born a buscar fruita i verdures directament a les pageses, per tenir-les del dia.

Quan feia vacances i em deixaven anar a Barcelona a ca l’oncle per a mi era una festa, em deixava posar darrera el taulell i talment com si jugués a vendre, preguntava: “què volia?”.  Aleshores les dones li deien, “ah, Sr. Joaquim, no sabia que tenia una filla...” A vegades, mentre dinàvem o d sopàvem sentíem trucar als vidres e la finestra del menjador i els oncles a l’obrir-la es trobaven alguna veïna que s'havia oblidat de comprar alguna cosa necessària per al dinar o sopar i ells no tenien cap recança per anar a la botiga a buscar el que era menester. Tenien un tracte molt bo amb les clientes. Ens assemblàvem molt físicament: apersonats, el nas llarg, els ulls clars...teníem també una afició comuna, a l'estiu quan venia a passar uns dies a casa anàvem de parella a ballar sardanes a la placeta. Cada any pels Reis m'enviava una nina, les més maques que he tingut mai, sempre obria els paquets dels Reis de Barcelona amb una emoció, que no sé descriure.

L'oncle i la seva dona, la tieta Lola, no tenien fills. Ella era una dona no gaire alta, rossa, una bona pitrera que sempre ensenyava una mica, fins on la moral d'aquells anys permetia. La meva tia al menjador, que no era massa gran, tenia un taller de fer mantellines, abans era indispensable per a entrar en un lloc de culte. Encara a hores d'ara no entenc com en podien sortir tantes d'aquell talleret. Tenia dues noies treballant amb ella i una maquina de cosir.

Entre el menjador i la botiga, a mà esquerra, hi havia el magatzem, que s'havia fet petit, i al davant, o sigui a mà dreta, la cambra de dormir, on hi havien caixes de cartró amb productes de neteja a sota el llit. Vivien apretadets però s'estimaven molt i com la vella dita: “A qui Déu no dona fills el dimoni els dona nebots”, i a fe de Déu que en van tenir, i sempre hi havia un lloc a la taula.

                                                                                                                      Anna Majó i Cardús

                                                                                                                                

 

(1)   “Els Quinze” és una zona entre el passeig Maragall i Horta. Quan hi passaven els tramvies, el bitllet de 15 cèntims s'acabava allà, el revisor cridava “els quinze” i baixaven uns i continuaven els que n'havien pagat 20, fins a la plaça Eivissa.

                                                                                                                                                         

FINESTRALS FLORITS                                                             

Primer s’esbatana alguna cosa, es desabilla i es mostra, i ella, ja té a l’abast els seus finestrals florits.

Entra al seu museu particular i troba penjats els quadres de Les roses d’Henri Fantin-Latour, Dàlies de Paul Cézanne, Les peònies d’Anselm Feuerbach, Jardí amb gira-sols de Gustav Klimt, Rosa i dues peres de Georg Flegel, Gerro amb gladiols de Van Gogh. El vermell disparat i sagnant d’Anish Kapoor. A Venècia, la finestra canviant de James Turrell se li presenta com un bany de cromoteràpia. Mai ha sentit tanta quietud (mai millor dit) dins d’un quadre, quasi com quan de nena l’asseien a la butaca d’escai vermell i blanc, amb el cap dins de l’assecador de la perruqueria, amb la toga tibant a punt. Sentia un gran silenci, però del revés.

La pila de paletes amb colors de pintura a l’oli també se li mostren molt sovint com un finestral florit: els gruixos dels colors plantats a la part superior i al mig les barreges, l’olor de trementina, algun regalim i alguna lletra escrita amb puny infantil feta amb un pinzell de marta, ja vell, que la multiplica: AAAike, JJJoan, MMMaria. Blaus profunds, rojos i carmins violents, verds afinats... Agafa el tub de pintura ocre amb una carícia. Pensa: “L’ocre imprescindible. Si estimes l’or de la llum, estimes l’ocre”.

Quan passeja pel carrer s’acosta als cotxets de les mares joves i, amb el ulls, es remou indiscreta per dintre el jaç fins que troba el cap d’un nadó desconegut que dorm: li sembla una peça ajaguda de marbre de Brancusi. Bella, plàcida, i glaçada com el treball del cisell.

Un passeig pels Encants la transporta a qualsevol mercat del món: el mercat celta de Santiago, ple de velles pageses que venen pomes salvatges a solei, les parades a l’ombra de pedra amb cansalades i caps de porc sencers arrenglerats amb la mirada clavada als turistes. Es gira per si de cas... De nou el bullici. El caràcter dur dels venedors al mercat egipci d’Istanbul: flascons d’essències fetes de vidre fràgil, rassoul i esponges marines. Es llepa el sucre dolç de les puntes dels dits quan tanca la paperina dels cigrons secs.

Tot el que desconeix també se li presenta com un gran finestral florit: un llibre, la corda del violí, un tros de pell que es mostra sota el jersei a l’hora de la migdiada a qualsevol hotel, un somriure inesperat.

També l’oceà per sota.

                                                  Anna Vivancos

PERET                                                                                   

Una claror blanca entrava per la finestra mal ajustada. Dret, darrera uns vidres empolsegats, contemplava immòbil un cel llis, del que queien unes petites volves de neu.

Esgotat del dia llarg, intens, rememorava tot el que havia passat  i s’anava fent càrrec de la nova situació. La primera nit sense la mà cuidadora de la mare, que li passava aquella ampolla de coure d’aigua calenta per treure la gelor dels llençols... Sol, en un poble desconegut en que la neu, quasi inexistent vora mar, feia acte de presència amb la seva bellesa fantasmal i amb la crua realitat del  fred intens de tots els hiverns.

Havia arribat aquell matí amb un nom que sonava familiar per aquell vailet que  havia crescut amb l’amor dels pares. Perico. Ridícul en l’ambient fred i dur d’un taller i una casa en la que seria només l’ aprenent.

Poc després d’arribar al taller per primera vegada, l’amo  li havia ensenyat el local de treball, el foc encès a la fornal i l’ enclusa a on el seu company aprenent mantenia roent una peça de ferro al que li estava donant forma. El soroll i el fum li eren molt familiars. Havia marxat del seu poble per aprendre millor el seu ofici, però els dos cavalls lligats a la porta li donaven a entendre que allà també li tocaria posar ferradures.

Havia vist la casa on menjaria i viuria, ja que estava  sobre el taller, i tant ell com el seu company estaven hostatjats a casa de l’amo. Menjar, dormir i un mínim sou eren els tractes, fins que no dominés més l’ofici. L’ habitació era a les golfes, freda, gelada a l’hivern. Ara l’estava contemplant i pensava com endreçaria les seves escasses pertinences. Peret! El nom li va sortir instantani quan li van demanar el seu nom. No va gosar dir Pere, doncs li va semblar una mica important, però no tenia el regust familiar del nen, al que anomenaven Perico.

Els tres dies següents li van servir per entendre mínimament què podia esperar d’aquell poblet.  Un llarg carrer amb un pont travessant una riera, que normalment no portava aigua però que confluïa en un riu de nom inquietant, Mogent, que havia donat molts ensurts en èpoques de pluges. Tenia  el cabal suficient per deixar que visquessin uns quants peixos que no eren comestibles per ningú. Corria avall, direcció al sud. I a la seva vora, perfectament arrenglerats, hi havia rectangles i quadrícules de camps, amb hortalisses d’un verd esclatant, tot i la proximitat de l’ hivern. Uns altres carrers horitzontals tancaven el mapa del poble, i la carretera, amb absència de  cotxes, acompanyava tota la llargada fins a perdre’s en la planura d’aquella ampla vall.

Voltada de camps i boscos, la presència poderosa del Montseny enviava en els  mesos hivernals el fred que es desprenia  de la neu que mantenia coberta la part més alta del macís. Un poble pagès, silenciós i dur, que treballava els oficis i conreava la terra.

Com que era jove i estava ple d’ esperances i de molta curiositat, es delia per arribar a diumenge. Era el seu únic dia de festa, però seria el moment per conèixer el tarannà de la  gent.

Primer va escriure una llarga carta als seus pares. No els volia amoïnar, però en les seves lletres s’endevinava un regust d’enyorança i una cert desencís.  Després, va anar a missa d’onze. No hi va trobar els cants  als que el seu poble estaven tant acostumats. Cantar formava part de la seva vida i les corals de petits i de grans acompanyaven tots els actes i esdeveniments. 

I va arribar la tarda. Abans d’hora ja voltava per davant de la sala de ball. Li agradava tant ballar, que per fer-ho no es perdia ni una sola tarda de diumenge.

Va entrar així que van obrir la porta i amb el seu company de feina esperà l’arribada del jovent del poble. En Peret, alt, espigat i ple de curiositat, veia entrar grups de nois i de noies enriolats, contents, vestits potser més elegantment que en el seu poblet de mar. Va mirar amb atenció les noies que ara obrien la porta. El cabell negre d’una d’ elles,  la seva pell lleugerament morena i un abric clar que li arribava fins a mitja cama la feien diferent a les seves companyes.

-  Com es  diu ? va preguntar al seu amic. – Montserrat- li digué-, però no te la miris gaire. Els seus pares no deixarien entrar mai a casa seva un pobre xicot com tu-.  

Deixà escapar una rialla i la mirà altra vegada. Era molt maca

                                          Constança