Missatge dels profes

Deia un savi que “la vida només es transmet fent l’amor, ja sigui procreant, obrant o resant, i allà on no hi ha amor, només hi ha una caricatura de la vida, avorriment i mort”. En el nostre taller ens hem fet ressò d’aquestes paraules i ens dediquem a això, a fer l’amor. El fan les paraules entre elles, les causes amb els efectes, la forma amb el seu clàssic amant: el contingut; les aparences amb els desitjos més ocults. I el resultat, com acostuma a passar quan es fa l’amor, són uns bonics i petitons fillets: els textos. N’hi ha de més curts i de més llargs, poètics o irònics, tendres i, fins i tot terrorífics. De manera que, quan els llegiu, preneu-vos-ho com si uns pares us ensenyessin la foto de les seves criatures que, per descomptat, són les més boniques del món.

dissabte, 5 d’abril del 2014

FINESTRALS FLORITS                                                             
Primer s’esbatana alguna cosa, es desabilla i es mostra, i ella, ja té a l’abast els seus finestrals florits.
Entra al seu museu particular i troba penjats els quadres de Les roses d’Henri Fantin-Latour, Dàlies de Paul Cézanne, Les peònies d’Anselm Feuerbach, Jardí amb gira-sols de Gustav Klimt, Rosa i dues peres de Georg Flegel, Gerro amb gladiols de Van Gogh. El vermell disparat i sagnant d’Anish Kapoor. A Venècia, la finestra canviant de James Turrell se li presenta com un bany de cromoteràpia. Mai ha sentit tanta quietud (mai millor dit) dins d’un quadre, quasi com quan de nena l’asseien a la butaca d’escai vermell i blanc, amb el cap dins de l’assecador de la perruqueria, amb la toga tibant a punt. Sentia un gran silenci, però del revés.
La pila de paletes amb colors de pintura a l’oli també se li mostren molt sovint com un finestral florit: els gruixos dels colors plantats a la part superior i al mig les barreges, l’olor de trementina, algun regalim i alguna lletra escrita amb puny infantil feta amb un pinzell de marta, ja vell, que la multiplica: AAAike, JJJoan, MMMaria. Blaus profunds, rojos i carmins violents, verds afinats... Agafa el tub de pintura ocre amb una carícia. Pensa: “L’ocre imprescindible. Si estimes l’or de la llum, estimes l’ocre”.
Quan passeja pel carrer s’acosta als cotxets de les mares joves i, amb el ulls, es remou indiscreta per dintre el jaç fins que troba el cap d’un nadó desconegut que dorm: li sembla una peça ajaguda de marbre de Brancusi. Bella, plàcida, i glaçada com el treball del cisell.
Un passeig pels Encants la transporta a qualsevol mercat del món: el mercat celta de Santiago, ple de velles pageses que venen pomes salvatges a solei, les parades a l’ombra de pedra amb cansalades i caps de porc sencers arrenglerats amb la mirada clavada als turistes. Es gira per si de cas... De nou el bullici. El caràcter dur dels venedors al mercat egipci d’Istanbul: flascons d’essències fetes de vidre fràgil, rassoul i esponges marines. Es llepa el sucre dolç de les puntes dels dits quan tanca la paperina dels cigrons secs.
Tot el que desconeix també se li presenta com un gran finestral florit: un llibre, la corda del violí, un tros de pell que es mostra sota el jersei a l’hora de la migdiada a qualsevol hotel, un somriure inesperat.
També l’oceà per sota.

                                                  Anna Vivancos


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Els vostres comentaris ens ajuden i ens animen. Gracies pel teu temps.