PERET                                                                                   

Una claror blanca entrava per la finestra mal ajustada. Dret, darrera uns vidres empolsegats, contemplava immòbil un cel llis, del que queien unes petites volves de neu.

Esgotat del dia llarg, intens, rememorava tot el que havia passat  i s’anava fent càrrec de la nova situació. La primera nit sense la mà cuidadora de la mare, que li passava aquella ampolla de coure d’aigua calenta per treure la gelor dels llençols... Sol, en un poble desconegut en que la neu, quasi inexistent vora mar, feia acte de presència amb la seva bellesa fantasmal i amb la crua realitat del  fred intens de tots els hiverns.

Havia arribat aquell matí amb un nom que sonava familiar per aquell vailet que  havia crescut amb l’amor dels pares. Perico. Ridícul en l’ambient fred i dur d’un taller i una casa en la que seria només l’ aprenent.

Poc després d’arribar al taller per primera vegada, l’amo  li havia ensenyat el local de treball, el foc encès a la fornal i l’ enclusa a on el seu company aprenent mantenia roent una peça de ferro al que li estava donant forma. El soroll i el fum li eren molt familiars. Havia marxat del seu poble per aprendre millor el seu ofici, però els dos cavalls lligats a la porta li donaven a entendre que allà també li tocaria posar ferradures.

Havia vist la casa on menjaria i viuria, ja que estava  sobre el taller, i tant ell com el seu company estaven hostatjats a casa de l’amo. Menjar, dormir i un mínim sou eren els tractes, fins que no dominés més l’ofici. L’ habitació era a les golfes, freda, gelada a l’hivern. Ara l’estava contemplant i pensava com endreçaria les seves escasses pertinences. Peret! El nom li va sortir instantani quan li van demanar el seu nom. No va gosar dir Pere, doncs li va semblar una mica important, però no tenia el regust familiar del nen, al que anomenaven Perico.

Els tres dies següents li van servir per entendre mínimament què podia esperar d’aquell poblet.  Un llarg carrer amb un pont travessant una riera, que normalment no portava aigua però que confluïa en un riu de nom inquietant, Mogent, que havia donat molts ensurts en èpoques de pluges. Tenia  el cabal suficient per deixar que visquessin uns quants peixos que no eren comestibles per ningú. Corria avall, direcció al sud. I a la seva vora, perfectament arrenglerats, hi havia rectangles i quadrícules de camps, amb hortalisses d’un verd esclatant, tot i la proximitat de l’ hivern. Uns altres carrers horitzontals tancaven el mapa del poble, i la carretera, amb absència de  cotxes, acompanyava tota la llargada fins a perdre’s en la planura d’aquella ampla vall.

Voltada de camps i boscos, la presència poderosa del Montseny enviava en els  mesos hivernals el fred que es desprenia  de la neu que mantenia coberta la part més alta del macís. Un poble pagès, silenciós i dur, que treballava els oficis i conreava la terra.

Com que era jove i estava ple d’ esperances i de molta curiositat, es delia per arribar a diumenge. Era el seu únic dia de festa, però seria el moment per conèixer el tarannà de la  gent.

Primer va escriure una llarga carta als seus pares. No els volia amoïnar, però en les seves lletres s’endevinava un regust d’enyorança i una cert desencís.  Després, va anar a missa d’onze. No hi va trobar els cants  als que el seu poble estaven tant acostumats. Cantar formava part de la seva vida i les corals de petits i de grans acompanyaven tots els actes i esdeveniments. 

I va arribar la tarda. Abans d’hora ja voltava per davant de la sala de ball. Li agradava tant ballar, que per fer-ho no es perdia ni una sola tarda de diumenge.

Va entrar així que van obrir la porta i amb el seu company de feina esperà l’arribada del jovent del poble. En Peret, alt, espigat i ple de curiositat, veia entrar grups de nois i de noies enriolats, contents, vestits potser més elegantment que en el seu poblet de mar. Va mirar amb atenció les noies que ara obrien la porta. El cabell negre d’una d’ elles,  la seva pell lleugerament morena i un abric clar que li arribava fins a mitja cama la feien diferent a les seves companyes.

-  Com es  diu ? va preguntar al seu amic. – Montserrat- li digué-, però no te la miris gaire. Els seus pares no deixarien entrar mai a casa seva un pobre xicot com tu-.  

Deixà escapar una rialla i la mirà altra vegada. Era molt maca

                                          Constança