EL BOTIGUER DE QUEVIURES DE “ELS QUINZE”

Ara farà aproximadament un parell d'anys, en una festa d'aniversari de la filla d'uns amics, una dona  en sentir que algú em cridà Cardús (el meu segon cognom) ve cap a mi i em diu que la seva família tenien una parada al Born de fruites i verdures i tenien un client, molt amable i bona persona, que es deia Cardús, i jo salto amb un crit i dic, “era el meu padrí”. Preguntant si es deia Joaquim em va dir que sí, que tenia una botiga a “Els Quinze”, i que sempre portava espardenyes de pagès. Efectivament, vàrem continuar la conversa i vaig sentir una emoció intensa i ella va dir: “era un persona deliciosa”...

Al carrer Prats i Roqué núm. 43 de Barcelona, zona anomenada “Els Quinze” (1), hi havia una botiga de queviures, farcida de tot i força, on la venda era quasi tota a granel. La van tancar a primers dels noranta del segle passat.

Hi havia un taulell de fusta amb el sobre de marbre blanc amb betes grises i amb un forat amb un dipòsit per a l'oli que amb una palanca pujava el líquid grogós per un cilindre de vidre on tenia marques per a poder-lo mesurar, es mesurava amb petricons (aprox. 1/4 l). Les clientes portaven el càntir d'alumini, que tenia un broc, una nansa i tapa. (Això si que era reciclar.)

Arreu de la botiga hi havien sacs amb llegums: mongetes del ganxet, del carai i del genoll de Crist, llenties, cigrons... L'arròs (potser pel seu color blanc) anava dins uns sacs més polits, de roba de color blanc i amb cosits als costats amb un fistó amb cordills de colors.

Al darrere del taulell hi havia un caixons oberts de fusta amb les pastes de sopa, que posaven dins d'unes paperines de forma un con invertit de paper d'estrassa. Les tenien penjades amb claus de ganxo i ordenades per mides. A l'hora d'omplir tenien els llauradors, una mena de pala acanalada en forma de U i de mànec curt. El pernil es venia per unces (tres unces = 100 g); el cafè, també a granel, es guardava en un llauna; les olives eren dins una gerra i es treien amb un cullerot de fusta amb forats; les escombres eren de palma i mànec de canya. A la botiga s'hi flairaven totes les olors,

des de herbes aromàtiques com la farigola, el romaní i la menta o bé espècies com el pebre, el safrà i els canonets de canyella. La sal, el sucre i la farina de blat i de galeta, les tenia dins uns grans pots de vidre amb tapa de llautó, i els conservo encara ara, a la cuina de casa. La fruita i la verdura l'hi feien molt de goig, amb tant de color i olor, sempre fresca i posada amb molta cura dins uns cabassos de vímet, enamorava de veure.

L'oncle era una persona molt estimada per ser com era, bona persona, afable, bon jan i amb humor, no tenia mai un no per a ningú, “avui, Sr. Joaquim, no em va bé, apunti'm, no passi cuidado...quan cobri ja passaré”. El meu padrí, era un home alt i fort, amable i de mirada neta. En diríem d'ell que mai havia trencat cap plat. Cada matí, pels volts de les sis, amb el seu guardapols i les espardenyes de pagès amb betes negres, prenia un parell de grans cistells i amb el metro anava al Born a buscar fruita i verdures directament a les pageses, per tenir-les del dia.

Quan feia vacances i em deixaven anar a Barcelona a ca l’oncle per a mi era una festa, em deixava posar darrera el taulell i talment com si jugués a vendre, preguntava: “què volia?”.  Aleshores les dones li deien, “ah, Sr. Joaquim, no sabia que tenia una filla...” A vegades, mentre dinàvem o d sopàvem sentíem trucar als vidres e la finestra del menjador i els oncles a l’obrir-la es trobaven alguna veïna que s'havia oblidat de comprar alguna cosa necessària per al dinar o sopar i ells no tenien cap recança per anar a la botiga a buscar el que era menester. Tenien un tracte molt bo amb les clientes. Ens assemblàvem molt físicament: apersonats, el nas llarg, els ulls clars...teníem també una afició comuna, a l'estiu quan venia a passar uns dies a casa anàvem de parella a ballar sardanes a la placeta. Cada any pels Reis m'enviava una nina, les més maques que he tingut mai, sempre obria els paquets dels Reis de Barcelona amb una emoció, que no sé descriure.

L'oncle i la seva dona, la tieta Lola, no tenien fills. Ella era una dona no gaire alta, rossa, una bona pitrera que sempre ensenyava una mica, fins on la moral d'aquells anys permetia. La meva tia al menjador, que no era massa gran, tenia un taller de fer mantellines, abans era indispensable per a entrar en un lloc de culte. Encara a hores d'ara no entenc com en podien sortir tantes d'aquell talleret. Tenia dues noies treballant amb ella i una maquina de cosir.

Entre el menjador i la botiga, a mà esquerra, hi havia el magatzem, que s'havia fet petit, i al davant, o sigui a mà dreta, la cambra de dormir, on hi havien caixes de cartró amb productes de neteja a sota el llit. Vivien apretadets però s'estimaven molt i com la vella dita: “A qui Déu no dona fills el dimoni els dona nebots”, i a fe de Déu que en van tenir, i sempre hi havia un lloc a la taula.

                                                                                                                      Anna Majó i Cardús

                                                                                                                                

 

(1)   “Els Quinze” és una zona entre el passeig Maragall i Horta. Quan hi passaven els tramvies, el bitllet de 15 cèntims s'acabava allà, el revisor cridava “els quinze” i baixaven uns i continuaven els que n'havien pagat 20, fins a la plaça Eivissa.