UNA SOGRA COM DÉU MANA

Segurament no era necessari anar a visitar-me a Mèdiques Reunides tan sobrat de temps. Però no em vaig avorrir, al contrari. Al arribar-hi només hi havia dues persones esperant, una dona de bon aspecte i força ben vestida que aparentava rondar la setantena d’anys, i una monja molt capficada, que encara no he pogut  esbrinar si  resava o pesava figues i tres cadires buides: dues a un extrem de la petita sala i l’altre al costat d’una tauleta amb revistes al damunt. M’assec en aquesta darrera, i no tinc temps de d’obrir-ne una, que s’obre la porta i entra un matrimoni, també d’aspecte benestant i d’una edat semblant a la dona asseguda. Estranyesa, alegria o comèdia? no ho sé, però gesticulació d’entusiasme i sorpresa  amb excés.   

 

- Eulàlia! Què hi fas aquí? Quina sorpresa! Amb el temps que  fa que no ens vèiem! 

- Caram Montserrat!  Emili! com anem?  De veritat,  jo tampoc esperava trobar-vos!

- Almenys fa un parell d’anys que no ens hem vist, oi Eulàlia?

- Què dius! Més temps, força més. Mira, ja fa  quatre anys que en Jaume és mort, i d’aleshores que  no he tornat  més a Calafell a passar l’estiu

- Mare de Déu com passa el temps! No t’ho creuràs,  però amb l’Emili, moltes vegades  hem estat a punt  de trucar-te per  veure’ns a Barcelona, però noia, no parem! No hagués dit mai que de grans, de jubilats, tindríem tanta activitat. Mira, dos dies a la setmana, els dimarts i dijous, anem a l’associació de veïns del barri. Fem un munt d’ activitats: informàtica, anglès, ara l’Emili s’ha encaparrat a  aprendre català; què et sembla? tota la vida que el parlem i ara  li ha agafat  aquesta dèria. Jo faig tai-txi, que em va molt bé; a vegades presenten llibres o organitzen conferències amb  temes que mai m’havien interessat i que ara trobo engrescadors. Ah! I els dilluns i dimecres anem a casa de la nena, la  Marta, que pobreta, va molt estressada i intentem  donar-li un cop de mà.  Bona falta li fa.

-Oh! I també deveu anar a casa del noi , no? - Fa l’Eulàlia

-. A casa del noi, dius?  No hi fem cap  falta. La Sandra, la jove, te un bon majordom que li fa tota la feina: El pobre de l’Oriol, el nostre fill, quan és a casa no para. Arriba rebentat, però és igual, ella no el deixa. Hauries d’escoltar-la ”Oriol buida el rentavaixelles, Oriol para la taula, Oriol endreça la roba planxada, Oriol cal baixar les escombraries” Oriol aquí, Oriol allà... pobre noi.  I encara sort que ella treballa a La Caixa i té les tardes lliures, però no hi fa rés, la qüestió és no deixar-lo respirar. Té una  patxorra i una barra.  L’Oriol no li escatima res, no sé pas que li dóna o que li  troba a aquesta  noia per estar-ne tant encaterinat, però jo només  veure-la ja em treu de polleguera. Sí, és veritat, tenen tres criatures però ja es vesteixen i dutxen soles. No el podria deixar reposar una mica al arribar? Jo  quan em trobo a soles amb ell li dic: Oriol, no hauries de ser tant calçasses, li consents massa coses, però allà tu, ja ho sé que es cosa teva. A vegades li dic a l’Emili: parla-hi tu, fes-li veure que li pren el pèl. Però ja el veus, ni m’escolta. En aquella casa la dolenta soc jo.

- Tot el dia dius el mateix. En fas un gra massa,-  remuga l’Emili, mentre continua sense treure els ulls d’un quadern de mots encreuats.  – Deixa’ls estar,  és la seva vida i que visquin com vulguin.

- No si amb tu no aniríem enlloc! Ai si no fos per mi! Mira Eulàlia, per tal de poder veure els néts, cada divendres els  anem a recollir a la sortida del col·legi, - si no marxen a l’apartament de La Molina, esclar, de lloguer eh! No et pensis-  i  llavors ens hi quedem a sopar. És que si no, Eulàlia,  aquesta canalla no ens coneixerien! Ah! I a sobre ens hem de sentir que sort en té de la seva mare, “La marquesa del Putxet” que li dic jo, que hi va els dijous a la tarda. Saps perquè hi va? Perquè la portin a berenar. Amb l’excusa d’anar a recollir la canalla se’n van totes“emperifollades” a prendre un suís i una ensaïmada a qualsevol granja dels voltants. En sap de fanfarronejar aquesta dona! És una gata maula!

- Mira Montserrat, -Apunta l’Eulàlia- com diu l’Emili, si el noi s’hi avé, és la seva vida.

-Ai, si hagués de fer cas del meu marit! No sé on seriem. En canvi la nena,- continua la Montserrat-,  pobra Marta, s’ho ha de fer tot tota sola. En Javier no l’ajuda en res. Com  que treballa a la Seguritat Social molt a prop de casa, fins ara  sortia algunes estones, a comprar, a posar una rentadora, fer una mica de “baldeio”, qualsevol cosa, però ara, amb això de la crisi sembla que filen més prim, i no pot sortir quan li sembla, i quan arriba a casa a mitja tarda, s’ho ha de fer tot ella sola. Per això hi anem un parell de tardes cada setmana, perquè té un marit....!. Dos dies arriba tard perquè va a jugar a tenis, un altre  perquè fa un màster o com vulguis dir-li, que fa anys que dura i  ningú sap quan s’acabarà, i la resta de dies, el senyor arriba a casa, s’escarxofa davant de l’ordinador i no es belluga per a res del món. I jo em pregunto: ¿No podria donar-li un cop de mà, per exemple: buidar el rentavaixelles, parar o desparar la taula, o endreçar alguna cosa que tenen per allí sobre? Són coses, Eulàlia, que no costen gens! Mira si n’és de gros que l’altre dia, veig que ella prepara una colla de bosses per reciclar. Jo que li dic:Marta, això no pot anar-ho a llençar el Javier? Saps que em va contestar? No!, ho baixem amb l’Ona, que li fa molta gràcia i a més aprèn a reciclar. Digues-li a la iaia què fem al baixar les bosses. I saps que respon la nena?:” amb la mama baixem tot cantant: “Envàs on vas? On vas envàs? Encara que siguis de vidre, si ets de perfum... patatum!”  Què et sembla quina  bleda solellada que està feta la meva filla! però com que ell té el ”De” davant del cognom, De Carulla, no pot rebaixar-se.  

-Per l’amor de Déu, Montserrat, deixa’ls estar d’una vegada, sempre estàs amb el mateix, ja  sembla la cançó de l’enfadós ,-  diu l’Emili

S’obre la porta del metge: Sra. Masgrau?  -crida l’infermera -  Adéu-siau, a veure si és veritat i quedem per  trobar-nos una estona, fa l’Eulàlia com a comiat. 

-I tu, Emili, no pots deixar per una estona aquests maleïts encreuats i fer-me quedar bé davant dels altres? Quin dimontri de paraula busques ara amb aquest desfici?

- Ocell exòtic de cua curta,  de colors virolats, fàcilment domesticable, que aprèn a dir  paraules i frases senceres i no para de repetir-les durant  tot el dia...,  cinc lletres i comença amb dues eles....                              

      P. de S. 

Silvana no només se’n deia la Silvana Mangano.

La meva àvia materna era una dona de bosc. Així és definia ella mateixa. Havia nascut el 1881 a Osor, però no allà al mig del poble, no, a les afores en una masia al mig del bosc que en deien “El Gomis”. Hi va viure fins que es va casar amb un noi de Sant Hilari de Sacalm, en Jaume Torras Fradera. Això era quelcom que també recalcava molt. M’imagino que a aquella època, viure per aquells mons devia ser quelcom d’ intrigant, i de ben segur que feia a la gent forta, i a les dones, no us ho vull dir.

Quan érem petits, li encantava explicar històries a la vora del foc. Encara no hi havia televisió ni quasi bé radio. La mare s’enfadava i sempre li deia “mare vos sempre esteu igual, no veieu que espanteu a les criatures ?” i així ens feien anar al llit i ja s’havia acabat. Però ella d’un dia per l’altre acabava sempre explicant allò que el dia abans havia començat.

L’àvia es deia Silvana Vilaró Roca i va morir el 1963, quan jo tenia 13 anys; ella en tenia 82. Recordo que va ser una dona que va morir gran, en aquells moments la gent no vivia tants anys. Una dona valenta i amb molta empenta. Quan li fèiem alguna malifeta i no ens podia haver ens tirava una pedra. Val a dir que fins que es va posar malalta, tres mesos abans de morir, anava encara a fer “clavellines” i a recollir herba pels conills. Teníem un petit hort al costat de casa a on ella hi cultivava enciams, verdures i cols per les gallines, perquè també teníem un galliner.

L’ àvia Silvana no sabia llegir ni escriure. Deia que quan ella era jove, les noies anaven a costura però no a aprendre de lletra, sinó a cosir i altres feines de la casa.  Però, bàsicament es quedaven a cuidar els germans petits. Fins que, de gran, va aprendre a llegir textos senzills. Però escriure no va arribar a fer-ho mai. Signava amb el dit. Us en recordeu d’aquesta pràctica?

Quan jo era petita  al poble érem uns 4.500 habitants i, com passava a la majoria de pobles, ens coneixíem tots i moltes cases tenien sobrenom. A casa meva era ca la Silvana.  Explicava que el nom que li volien posar era Survanda, però que quan el seu pare la va anar a inscriure, l’escrivent de torn li va dir que aquest nom no existia, i li va suggerir que li posés Silvana. Com pot ser que allà, a mig de les Guilleries, al segle XIX, hi hagués algú que conegués un nom tan sofisticat i de procedència italiana? Doncs sí. A partir d’ aquí, a totes les nenes a qui l’àvia va ser padrina li posava Silvana. Així doncs una seva neboda que vivia a Anglès se’n deia, la meva germana que té 14 anys més que jo, se’n diu, i la meva cosina, de la mateixa edat de la meva germana, no se’n diu perquè el capellà de torn no li va voler  posar perquè deia que no estava al santoral. Llavors no ho sé, però ara sí, que ho està, i es celebra el 20 de febrer.

El meu germà, que té quatre anys més que jo, li van posar Jaume (que com ja us he dit era el nom del meu avi matern), i ell li va posar Silvana a la seva filla. També la meva cosina li va posar Silvana a la seva. Així, resulta que la meva àvia va crear una certa tradició amb el seu nom. Després de morta la tradició la va continuar la meva germana, i com de Silvana, només n’hi havia una al poble, tothom la coneixia. I no només a ella, sinó a tots nosaltres. Érem de ca la Silvana, al meu germà li deien Silvano i a mi, la Silvana petita, sense oblidar la mare i el pare de la Silvana.  Fins i tot gent que va arribar després al poble estava convençuda que el meu germà es deia Silvano. I no tenien molt clar si el meu germà es deia Silvano perquè era germà de la Silvana, o a ella li deien Silvana perquè era germana d’en Silvano. Com veieu una mica d’embolic si que va crear el nom.

La meva germana va voler continuar amb la tradició de l’ àvia, i volia posar el seu nom a les netes, seves o meves. Però això sí que no ho ha pas aconseguit. Ja fa molt de temps que són els pares qui decideixen el nom dels infants. Per tant, la Silvana més jove té trenta-sis anys.

 Quan havien de néixer els meus fills, tan el primer com el segon, sempre em preguntava quin nom els hi posaríem i jo deia noms de nois (en aquella època no es sabia el sexe de les criatures fins que naixien) llavors ella em deia “i si és una nena?”, “doncs no ho sé”  li deia jo  i ella insistia “pensa un nom” i jo li deia “si és una nena li posarem Maria” i ella em contestava “si us plau pensa un nom que naixerà una nena i encara li posaràs Maria”. Està clar que el que ella volia sentir era….Silvana!!!

No va caldre pensar si li posàvem Silvana o no, perquè van néixer dos nois, un es diu com l’avi patern i l’ altre com el besavi matern. Ah! I ella tampoc va poder posar el seu nom a cap dels seus fills, que també van ser nois.

Però els embolics amb els noms familiars no només venen per part de la meva àvia materna, també n’hi ha hagut amb el nom de l’avi Torras, i no parlem dels avis paterns, que en aquest cas em va tocar a mi de ple. La magnitud del tema va arribat a tal punt, que el jutge m’ha reconegut que el meu primer cognom pot estar escrit amb G o amb  J, i el segon amb e o amb a. Però això, en tot cas, serà tema per un altre dia.

                                                 Sarró de Somnis

CARTES

1ª Carta d’Emma Costa a Jaume Bonet

EMMA COSTA

Mallorca, 222, 1ª - Barcelona

Barcelona, 25 de Març de 2014

Sr. Jaume Bonet

Barcelona

Estimat Jaume,

Fa dies que t’estic trucant al telèfon de casa i al mòbil i no hi ha manera de trobar-te. Ara començo a estar una mica preocupada.

Els dies passen tan de pressa que no me n’he adonat que fa molt de temps que no parlem.

Ja fa quasi quatre anys de la mort de la teva dona i de l’afligit que estaves el dia de l’enterrament. Lamento no haver estat més pendent de tu en aquells moments.

Quan vaig voler acabar amb la nostra relació de més de vint anys, en vam iniciar una altra d’amistat que encara perdura, a pesar de què al començament et va costar acceptar-ho.

Sempre, sempre ens vam anar trucant o veient de tant en tant. Fins i tot ens comentàvem I ens donàvem consells de les nostres noves parelles.

He de reconèixer, però, que darrerament ens trucàvem poc i tot d’una he començat a pensar que potser no estàs bé i és per això que t’escric aquesta carta amb la confiança que, encara que potser ja no visquis al carrer Vergós, algú o altra trobarà la carta i te la farà arribar.

Espero que la puguis rebre i que tu mateix em puguis dir que estàs bé. Tinc moltes ganes de veure’t i sobretot de saber que ets el Jaume de sempre.

T’he dit moltes vegades que quan em vaig quedar vídua amb poc més de quaranta anys vaig tenir molta sort de conèixer-te i que m’estimessis. Em vas ajudar i cuidar en tots aquells anys, tot i que ens portàvem vint anys de diferència. Eres un home casat i em vas dir des del primer moment que no deixaries mai la teva dona.

Després de tots aquells anys amb tu, vaig pensar que podria trobar una altra parella més jove i poder-m’hi casat i et vaig dir que acabéssim la nostra relació. Ara, ja amb més de seixanta anys, veig que no és tan fàcil trobar algú que de veritat vulgui compartir la vida… i si la vaig trobar, llavors era jo qui  no la volia compartir.

Bé, espero rebre notícies teves ben aviat i poder-nos veure.

Rep una abraçada molt forta de la teva amiga,

Emma

2ª carta

D’Elvira  Bonet a Emma Costa

ELVIRA BONET

c/Vergós, 19, pral.  - Barcelona

Barcelona, 7 d’Abril 2014

Sra. Emma Costa

Barcelona

Benvolguda amiga,

He rebut la carta del 25 de Març que li va enviar al meu pare. M’he permés obrir-la i llegir-la, ja que el papà ja no viu a Barcelona.

Conec perfectament la seva relació amb el papà, ja que va ser la que més va durar de les moltes que va tenir.

És veritat que el papà no es volia separar de la mamà, tot i que des de sempre no es van entendre mai. No sé pas com ens van poder tenir al meu germà Jaume i a mi.

Crec que va ser per la seva posición social, -quina tonteria-, diríem ara, però llavors aquestes coses pesaven molt.

El papà, teòricament, sempre va viure a casa, al carrer Vergós, però marxava quan li convenia i amb qui li convenia. No ho dic per a vostè, perquè penso que amb vostè va ser diferent. Crec honestament que ell no va ser prou valent per a donar el pas i separar-se de la mamà.

Amb la seva actitud no va donar cap oportunitat a la mamà ni tampoc se la va donar a ell. No obstant això, no el va privar de portar d’acompanyant  als Congressos que es feien arreu del món, a la parella del moment, amb la silenciosa complicitat dels seus col·legues professionals. Quina hipocresia tot plegat!.

Bé, vostè vol saber com està el papà i ara li explico:

Després de la mort de la mamà, incomprensiblement va entrar en una profunda depressió. Dic incomprensible, perquè ningú s’imaginava que li pogués afectar tant.

Aquella depressió va emmascarar el començament de l’Alzheimer, endarrerint el diagnòstic i el tractament. Ara la malaltia ja està en una fase bastant avançada. Com que tant el meu germà com jo treballem, vam haver d’ingressar el papà a una Residència a Sitges.

Com sap, al papà sempre li va agradar el mar i en aquella localitat pot prendre el sol als jardins del Centre. I nosaltres el podem anar a veure els caps de setmana.

Sàpiga que pràcticament no coneix ningú; moltes vegades ni a nosaltres mateixos, no obstant, si ho desitja, amb molt de gust la puc acompanyar a veure’l algun dissabte o diumenge que li vagi bé.

Sento no poder-li donar unes notícies més bones del papà, però la vida és així. De totes maneres creiem que ell no pateix i a la seva manera se’l veu tranquil.

Cordialment,                                   Elvira Bonet

3ª carta

D’Emma Costa a Elvira Bonet

Emma Costa

Mallorca, 222, 1ª  - Barcelona

Barcelona, 7 de Maig 2014

Sra. Elvira Bonet

Barcelona

Benvolguda amiga,

Et vull donar les gràcies per acompanyar-me a veure el teu pare el passat divendres Sant a Sitges.

Com vas comprovar em vaig quedar molt impactada de veure’l. Ja el dia de l’enterrament de la vostra mare em va sorprendre  trobar-lo tan afectat. Potser se l’estimava més del que semblava.

El centre està molt bé, amb el jardí vora el mar, que segur que l’ha de relaxar.

D’aspecte el vaig trobar molt més envellit, però dandi com sempre. Si més no l’enfermetat no l’ha fet perdre els bon hàbits higiènics que tenia.

Amb els seus cabells tan blancs, bronzejat pel sol, com a ell li agradava, ben afaitat i vestit tan elegant, feia patxoca… però va ser molt dur comprovar que no sabia a qui tenia al davant.

Els seus ulls d’aquell blau tan bonic, em miraven sense cap espurna de coneixença. Això va ser el que més em va afectar, com ja et vaig comentar.

Per la tarda, després de dinar, quan estàvem al jardí, tu et vas aixecar per anar a parlar amb la Directora i jo vaig fer un darrer intent de connectar amb ell. M’havia adonat que portava el rellotge que jo li havia regalat feia molts anys.

Vaig preguntar-li: Jaume, qui et va regalar aquest rellotge tan bonic que portes? I ell va arrugar el front com intentant recordar i al cap d’uns moments va contestar: no ho sé qui me’l va regalar.. però, però era algú que m’estimava molt.

El vaig mirar directament al ulls i tot i que vaig veure com se l’hi il·luminaven per un instant, no vaig veure cap signe de què em recordava. Fa mal adonar-se de què el malalt ha perdut la memòria dels seus records i que no sap qui és el que està al seu costat.

T’agraeixo molt que em permetessis visitar el teu pare i et desitjo totes les forces i ànims possibles per acompanyar-lo en aquest difícil tram de la seva vida.

Saps que per a qualsevol cosa que necessiteu podeu comptar amb mi, per la vostra amabilitat i per l’amor i després amistat que he mantingut durant tots aquests anys amb el vostre pare.

Amb tot afecte,

Emma

                                                                       Yamuna  23 Abril 2014