COSES MEVES       (exercici de pensament)

Noi, sí que triga la Carme!  Hem quedat a les sis  i ja passen més de deu minuts... És un cas! No hi ha manera  que tingui un mínim de puntualitat. Oh! i quan arriba la culpa sempre és d’alguna altra persona. No! És que m’he trobat una “romaguera”!  - ella sempre troba “romagueres”- Però si la romaguera és ella! Sort que  no té per veïna la que tinc jo, la Mª Victòria . Vaja quina altra! amb aquesta pla que en faríem de feina. Cada cop que la trobo a l’escala m’enganxa. El tema estrella són els metges. Els coneix a tots! I quan un li diu una cosa, li falta temps per anar a preguntar-ho a un altre, i ja hi som. Que si un em diu blanc, que si l’altre negre, que no sé on anirem a parar...I si la tallo amb els metges, llavors m’explica vida i miracles de qualsevol persona. Qui no te feina el gat pentina... Si la Carme i la Mª Victòria fossin veïnes, farien vida  al replà de l’escala. 

I aquests parell que pugen? Fan un posat d’avorrits! Vés a saber que deuen fer durant tot el sant dia? No se’ls veu enlloc. I mira que podrien!  Ell s’ha jubilat. Treballant tota la vida tots dos i sense fills! Han d’estar folrats. Ella una pàmfila i una beneita, i ell no ha sirgat gaire, tota la vida a la Caixa, abans hi entrava tothom,  on fins i tot va arribar a ser director de la sucursal de Sant Lleïr, però noi, el dia que va arribar-hi el primer ordinador, va demanar la jubilació anticipada. Es va escagarrinar!  I mira  que podrien passar-s’ho bé, però... ai Senyor! Els que poden no ho fan, i els que  voldrien fer-ho no poden.  Que n’està de mal repartit el món.  Ara que hi penso! haig d’anar a pagar la sortida de l’esplai de la propera setmana. Quin cap el meu! Si me’n descuido en Fidel em mata. A veure si serà com la darrera. Quina sortida més bonica! A Sant no sé què de no sé què. Però quin dinar! Canalons tants com en volguessis i boníssims. I el fricandó?  I encabat més d’una hora de ball. Aquestes si que valen la pena. No com aquella que ens varen portar a L’Escala. Quatre seitons, un calamarset i vinga, a cuita-corrents a veure un cementiri que ja no funciona i que per més bonic que el trobin és igual que tots: trist i avorrit. Quin capsigrany el que va organitzar aquesta sortida! Mira que portar una colla de jubilats i gent gran a passejar per un  cementiri! Té nassos la cosa!  Però entre aquestes sortidetes i algun Imserso, “que me quiten lo bailao.”  Aquest any tornarem a Matalascanyes. Si noi! Serà el tercer any que hi anem, però allà se me’n van  les cabòries. L’hotel no està gens malament, tot el matí a la piscina coberta, a la tarda un bingo i al vespre ball... Uns dies  de saló, uns altres country i de tant en tant... un cantant; I aquells bufets lliures!  Hi ha de tot i et permeten menjar el que vulguis a cor què vols, cor què desitges! Ni sucres ni colesterols “A la vejez, viruelas!”. No havia sortit mai de casa, però ara  veig món.

Oh! ... demà en Fidel ha d’anar a Mataró a l’hospital.  Encara li haig de planxar la camisa bona i preparar tota una “muda”, ja que el deuran fer despullar. Oh, i ara no sé si hi va a fer revisió del Sintrom o de la pròstata?  A veure si penso a dir-li tan bon punt arribi a casa;  però segur que  se’n deu recordar!

Però on s’ha ficat aquesta dona? Passa més d’un quart, i jo aquí perdent el temps miserablement! Ai Senyor! L’Oleguer, el nét gran, tan trempat i bon estudiant. Parla tres llengües, té dues carreres, i per trobar feina em va dir l’altre dia, que se n’haurà d’anar als Estats Units.  Si sabés que és per un cert temps, mira, que hi vagi! Però ja sé el que passa: coneixerà alguna garsa d’allà, en quedarà enfigat i no tornarà. Trobo molt trist que el jovent per poder treballar pateixi aquest desarrelament. Tan català i tan nacionalista... i ves a saber. No!  el meu cas va ser molt diferent. Per començar no vaig anar a petar tant lluny. Fins als disset anys vaig viure a Ridaura, i la padrina em va trobar una feina de minyona,... no! de minyona no! De noia de companyia a casa dels avis  Palop. Els ajudava, els feia la feina de la casa, i tenia tanta llibertat com volia. Gràcies a ells, que em feien anar a Acció Catòlica, vaig conèixer en Fidel, ens vam casar i mai més m’he recordat de Ridaura.  Però els Estats Units? Són figues d’un altre paner! ...Ja he apagat el foc abans de sortir de casa? Sí, sí que he tornat a entrar a la cuina.  Quin ”sofoco”, només hagués faltat!

Puja o no puja?  La Matilde, que  avui en fa setanta, ens deu estar esperant fa estona. Ens ha convidat a unes pastes i una copeta, però si triga gaire més, el que haurem de fer és un pa amb tomàquet amb  llonganissa.  Pobre Matilde, setanta! Com passa el temps. I quina vida que porta. Tot el dia rere els vidres mirant qui passa o qui deixa de passar; cada vespre a missa... per distreure’s? No ho crec, oh! i ella que era una descreguda total. Esclar! Amb la vida que portava de jove... i no tan jove. Mira que va fer enraonar!. Amb el vell de Can Gasol,  i ...amb uns quants més.  Però com que ara ja no hi ha pecats....

Gràcies a Déu que ha arribat. Oh! I amb quina cara de tranquil·litat. Ella ni se n’adona que porta més de mitja hora fent-me esperar. Però sempre ha esta així. Que hi farem!

-“Fa estona que m’esperes?  És que he trobat la teva veïna, la Maria Victòria, i noia, quina paparra!”

                                             P. de S.