VELL PROFESSOR

Una gran quantitat de persones estaven parlant mentre esperaven el començament de l’acte. Amb mirada inquisidora, un parell de “segurates”  es mantenien a banda i banda de la porta, observant atentament als que anaven entrant a l’interior de la gran sala.

El professor Martinell es va aturar, observant amb sorpresa el nom de qui protagonitzava l’ acte que generava  tanta expectació: Ferran Ribes. Sense dubtar, es dirigí a l’ entrada i va passar a l’ interior, prenent seient a les últimes files.  Les vuit o deu primeres tenien un cordó de reserva, i com a bon observador que era va veure que estaven ocupades majoritàriament per homes que rondaven els quaranta i més anys.

Deu minuts més tard entrava el personatge repartint somriures i voltat de seguidors. Van ocupar els seients preparats al frontal d’una taula allargada, aplaudint amb deferència quan ell va ocupar la confortable cadira central. Va començar la presentació amb elogis a  la figura del qui ostentava la presidència de la candidatura i que  en les  imminents  eleccions  portaria el país a superar una crisis de  la que  eren culpables els   ineptes   governants  que fins

ara ...    El professor ja sabia la cantarella i desitjava sentir la veu de l’ alumne al que havia dedicat moltes hores i al qui fins ara mai més havia tornat a veure. La seva relació havia acabat d’una manera abrupta quan, en uns exàmens, va tenir la certesa  que havia obtingut un tracte de favor sortint amb unes notes que de cap manera responien a la seva capacitat ni a la seva disposició pel treball. Per la ingenuïtat d’uns companys, havia ingressat en un incipient partit que va ser el trampolí per una fosca carrera política, i ara el veia cap de cartell en un més que dubtós moviment que aspirava a governar. Martinell va recordar el fosc episodi en el que un company de classe va ser acomiadat de l’ Escola, i sempre va pensar que Ferran Ribes estava al darrera d’ aquell episodi.

Havia començat a parlar amb veu tranquil·la desgranant la situació del moment, i a mida que avançava el parlament, aixecava el to de veu. Segur que havia fet classes d’oratòria. Parlava d’una forma convincent, i aviat ell mateix es va anar entusiasmant. El seu missatge populista inquietava al professor a mida que avançava l’ acte. Va parlar del seu esforç personal, dels seus coneixements a desgrat d’una Escola mediocre i es va proclamar autodidacta, frec a frec amb la gent del poble...

El professor va desconnectar, ja en tenia prou. Va romandre quiet al seu lloc, fins que amb gran sorpresa seva, al acabar el parlament, el candidat, va admetre preguntes. Van passar a recollir-les per escrit tot demanant el nom del qui la feia. Martinell va omplir la papereta. Nom, cognom i pregunta. Expliqui els inicis de la seva carrera. El seu vell professor demana un torn de resposta.

Les preguntes havien arribat a la taula i va veure la cara de sorpresa i de temor que per un moment reflectia la seva cara. Va començar a respondre  les  dues primeres i Martinell atent  a les seves paraules,  no es va adonar del parell de “segurates” que sense dir cap paraula es va trobar a sobre seu. El van aixecar literalment de la butaca i es va trobar agafat per cada braç i conduit a fora de la sala.

Una remor es va sentir des dels seients del seu costat, sorpresos per l’ acció tant ràpida  com inesperada. Avergonyit, en la seva ridícula i violenta situació, encara va sentir l’explicació que es donava des de la taula. –Una persona d’edat avançada i amb les seves facultats mentals pertorbades ha hagut de ser expulsat de la sala. Uns familiars han alertat al servei de seguretat de la seva presencia.

Dipositat al mig del carrer i amb l’alenada d’ aire fresc  es va recuperar lentament. Vergonya, sentit del ridícul, temor, indignació... Va decidir caminar fins el seu domicili. Un futur incert el preocupava.

Immers en els seus pensaments va veure unes figures en la fosca. Ja en el seu barri i  al voltant d’un contenidor, remenaven i buscaven entre les deixalles...  Impotent, va pensar en la xerrameca d’ aquell aprenent de líder i en les seves ridícules propostes.  Va respirar a fons, intentant enlairar les seves cansades espatlles.

Vell professor...  Però demà encara entraria a l’ Aula , miraria cara a cara als seus alumnes i els hi traspassaria  el seu etern afany de lluita.

                                     Constança