CONTE DE NADAL                                      

                                                                               

La nit era clara i  la lluna  il·luminava la rajola que cobria la terra del que en el seu temps havia estat un petit hort. La mestressa actual mai l’ havia conegut en el seu  moment de verd  esplendor i aquesta era la seva recança, però els temps porten aquests inevitables canvis.

Un inusual bellugueig començava a recórrer el reduït i màgic  espai. Com una tremolor que anava creixent en la transparent fosca. Els primers en adonar-se van ser  la parella de pardals   que cada any construïa  el seu niu en aquell xiprer que havia sobreviscut a la febre constructora, Esperaven  aquella nit, la més lluminosa de desembre,  per celebrar amb tots els habitants d’ aquell petit món una festa de retrobament anual,   desconeguda pels ulls humans  que, reclosos en les seves històries, no veien les meravelles ocultes a les seves curtes mirades.

Amb una volada van ser els primers en arribar. Després d’ ells es van apropar lentament unes minúscules cuques de llum, conscients de que sense elles no hi havia festa. La família de dragons que corria per les parets, anava d’una banda a l’ altre avisant l’ hora que s’apropava. Es va desvetllar una renglera de cargols que passaven l’ hivern sota la terra de la camèlia. I de les fulles de les gardènies es van depenjar unes rialleres marietes. Formigues mig adormides  que en prou feines es podien desvetllar del seu son hivernal, i les aranyes despenjant-se de les seves teranyines que cada dia tenien d’apedaçar  quan la pluja queia sense pietat per elles.

Volant ràpides i com demanen perdó, van arribar un parell de merles, que venien al territori on acostumaven a trobar els insectes que vivien sota la terra. Tots ells es  van reunir  sota el brancatge  de la murtra que oferia un aixopluc confortable. En plena piuladissa i xarrameca, tot explicant les aventures de l’ estiu i felicitant-se per l’ espai que els permetia passar un bon hivern, els va sorprendre una feble llum a la que no estaven avesats. Quatre branquillons menuts cremaven davant una cova de suro recoberta de parietària  que deixava caure damunt l’ entrada ramells de minúscules fulles. Van quedar silenciosos i expectants davant l’insospitat espectable.

Un pastor voltat de bens vigilava la foguera, i un parell d’animals romanien quiets davant un petit bressol. El gest d’una dona jove i bonica els convidava a apropar-se i tots, a poc a poc, varen recorre l’ espai que els separava  d’aquell grup insòlit. Un home, gegant per les formigues i petit per les merles, els va fer entrar a la petita cova i allà van trobar al nen més bonic que mai havien vist.

Una escalfor els va envoltar immersos en aquell espectacle  que miraven emmudits. Era com si la vida tota sencera, amb majúscules, habités en el que era el seu univers. I les flors replegades en el seu descans hivernal, van sentir el mateix escalf, i despertant de la seva quietud, van omplir l’ espai d’ olor a roses i  a gardènies i a muguet...

La primera claror del dia els va desvetllar del seu somni. Es miraren amb sorpresa. El foc apagat i les petites figures quietes, arrecerades del fred, dintre la cova.

Amb un alegre murmuri s’ acomiadaren fins el proper hivern retornant a les seves cavitats hivernals. Amb una curta volada la parella de pardals s’enfilà al seu xiprer i les merles van emprendre el vol cap un niu més llunyà.

Al matí, quan embolicada en una gruixuda i amplia bufanda, la cuidadora  d’ aquell jardí  va fer la sortida   diària al seu espai, va percebre l’ olor intensa de les inexistents flors i va intuir el miracle de la nit de Nadal.

Cap al migdia arribaren els fills i nets. Els nens van córrer cap el pati. Sortiren a mirar les figures  que dintre la cova de suro, romanien quietes cada una al seu lloc. –Què bonic el pessebre aquest any, ava- van dir. Passat el primer moment es van girar a mirar el roser. -On són les roses?-.Ella quieta i sorpresa els va senyalar les branques pelades del roser.  - L’ olor, d’ on surt l’ olor?. Els nens...  Un somriure de felicitat va aparèixer a la seva cara.  Ells miraven amb sorpresa el seu entorn i es posaren a riure quan van veure com les orquídies florides,- aquestes sí – els picaven l’ ullet.

Se’n va anar a dintre a enllestir els últims detalls de l’ àpat de Nadal. No volia  trencar la complicitat que les seves plantes iniciaven altra vegada, amb qui podia veure més enllà del que els  ulls poden contemplar.  

                                                                                                                                         Constança