LA BARCA CLARA I LLUMINOSA 

Cada mati, el primer que faig en llevar-me és fer un cop d'ull al cel, al mar, a la platja i a les barques. Quan miro al cel, segons l'època de l'any, surt el sol davant mateix de la finestra on l'observo. Sempre trobo espectaculars les sortides de sol del mes d'octubre, el cel es rogenc, ataronjat, lilós... té una gamma de colors que fa que comenci bé el dia i estigui contenta, i em sento afortunada de gaudir-ne de casa estant.

Un altre espectacle es quan surten les barques de pesca d'arrossegament, els quillats. A l'hivern és negre nit, a les sis del matí sonen les sirenes i posen els motors en marxa, surten en ordre i amb els llums encesos van majestuoses fins la bocana del port, i mar endins fins a perdre-les de vista. A vegades les sento des de el llit i vaig fins a la finestra per veure-les. Depenent de l'època surten també els petxinaires, amb les seves barcasses. No s'endinsen gaire, van amb unes gàbies que tiren al fons del mar i recullen les petxines.

A la tardor és bonic observar les barquetes, que van a la pesca del calamar, surten cap allà les nou de la vesprada i no  van gaire lluny de la platja, i quan mires el mar veus tot de llumetes, l'una al costat de l'altra, i fan com una dansa si el mar es belluga.

A la primavera, al punt de les dotze, surten els sardinals i veure-ho es com contemplar una processó amb torxes. Els motors son l'orquestra.

 El cap de setmana la panoràmica és molt diferent. El dissabte al matí surten els més petits del Nàutic, amb els seus optimists. Son barquetes individuals amb vela, és el primer contacte dels nens amb la navegació. Per sortir i entrar del port són estirats per una motora que els deixa lliure un cop a mar obert, però sempre a prop. Van amb la vela i gràcies al vent donen voltes davant la façana del passeig de mar arenyenc.

Els diumenges surten els velers, a mi m'agraden les mallorquines, amb la seva vela llatina en forma de triangle invertit. En tocar-hi el sol la vela blanca apareix clara i lluminosa. Junt amb el seu lliscar silenciós i solemne sobre l'aigua, deixa una estampa  indescriptible.

La cara oposada a les mallorquines són les canoes. Per la seva rapidesa, a vegades sembla que passin sense tocar l'aigua, d'altres tallen l'aigua i aixequen una bromera  a cada costat de l'embarcació, i van deixant un rastre d'escuma blanca que es va diluint al seu darrera.

El Mont Calvari, il·luminat a la posta, emmarcat per la finestra de la cuina, es com un quadre que l'hivern em regala cada tarda.

De casa estant, observo als espigons del port pesquer, uns farcells embolcallats amb plàstics i cordes, son les xarxes recollides dels pescadors, fent una filera serpentejant a voltes sense massa miraments,  ni ordre ni concert. Aquesta part del port no es gens polida, això ho veig quan faig la caminada, gairebé diària ,per aquesta zona.

Quan es fa fosc, em quedo badant, veient el fars. El de la dreta, entrant al port, té el llum verd i fa dos flaixos seguits i una pausa i el de l'esquerra, fa el mateix però el llum es de color vermell.

El paisatge del mar es canviant, no hi ha dos dies iguals. L'espectacle està servit, el vent, si ve de llevant o de garbí ens porta o ens deixa sense platja. Hi ha vegades que la mar és calma, però quan hi ha temporal, és arrissada, i quan està encabritada, l'espectacle son els surfistes.

Els que tenim la sort de viure a marina, potser a voltes no ho apreciem prou. A mi m'agrada molt la muntanya, però quan fa dies que no veig el mar, l'enyoro.

“El pescador, bressolat

en la seva barca

pren un aire heroic,

com no sol prendre

quasi mai el terrassà

conreant la terra.

El pescador inundat de blau

és, al mig del mar, infant,

home o heroi,

segons les circumstàncies.

Qui estima i canta la mar

estima i canta l'infinit

                           i, per tant, la llibertat       (I. Iglesias)

                                                                                                                                     Menina