ESTRELLES AL PALADAR 

La Maria Graça ha vingut ha donar-me un cop de mà amb la neteja del taller i així m’he pogut dedicar de ple al jardí, tal com a mi m’agrada. M’ha regalat una guanyava verda que omple d’olor el meu despatx.

He obert el porticó i el groc de les fulles ja m’avisava de l’espera tardanera de l’hortènsia. L’he podat per sota del segon nus, i com cada any m’he fet un embolic si era pel segon o el tercer, i si era per sota o per sobre: tant se val, fa dos anys que no floreix. Quin misteri.

Després de tallar totes les fulles malmeses de les aspidistres, me n’he adonat que les cintes havien patit sequera, ja que aquestes vacances no m’he acostat al taller. He escombrat el jardí i  tots els seus racons aplicadament, i amb recança, he llençat algun gerani que estava molt malmès per la papallona perforadora. Donada la bonança meteorològica, i mentre la Maria Graça m’anava cridant des de dalt que ja es feia fosc, he regat els testos i el terra del jardí, calçada amb les meves katiusques verdes. Tanco la mànega hi escolto la quietud del meu i dels altres jardins del veïnat. Un ocell negre ha sobrevolat per damunt meu i de cop he pensat que fa dies que no he vist el meu d’ocellot negre: la merla. Miro al cel, i tot resseguint el xiprer, que ha crescut moltíssim, trobo la lluna creixent just dalt de la punta, con un pessic molt petit de blanc lluent i penso que jo ja en tinc un de conte de Nadal: el naixement del nostre fill Enric, ara fa catorze anys.

Va néixer a una sala rodejada de jardins, amb llum natural i música nadalenca. Recordo l’aspecte de l’anestesista, un home molt gran, amb la barba espessa i unes mans robustes. Dormia de costat repenjat a la cadira, i de tan en tant, quan li queia el colze, es despertava, feia un mirada i tornava a tancar els ulls. Les infermeres parlaven del tragí de l’escudella de Nadal: que si els galets, que si la pilota... Vam haver d’esperar que arribés la doctora. El nen ja coronava i no el podia veure. En aquells moments de màxima consciència, semblava que tot estava aturat: la llum blanca que entrava pels finestrals, els sorolls de fons, la respiració. Només el fred destorbava. Arriba la doctora i per fi treu el nen: petit, vermell, el cap tocat de cabells negres lluents, com una pruna. Tot ha anat molt bé. Amb prou feines el renten, li posen un capell de color blau cel acabat en punxa, el deixen a la meva panxa i repta cap als pits tot buscant on agafar-se.

En aquella comunió mare-fill neix un vincle profund i animal (o animalment profund?). Diuen que els nadons, un cop han sentit l’olor de la mare, la poden reconèixer entre moltes. Em toca el cor veure’l tan encongit, amb els dits replegats dins dels punys. Treu baf per la pell encara greixosa. Una emoció màxima, com un torrent, surt del cor i es materialitza amb les expressions més íntimes i més noves. La meva cria...

Un cop a casa, les veïnes, em pregunten si l’Enric, com els nens que neixen per Nadal, duu una estrella al paladar.

                                                             

                                                      Anna Vivancos

                                                        Gener 2014